Després d'aquesta vida

Heu estat mai a Salardú (Vall d'Aran)?
La Vall d´Aran és un dels llocs més bonics que he vist mai. Salardú no és el poble més bonic que he vist mai, però en canvi sí que hi he vist un dels cementiris més bonic del món. Si n´hi ha d´iguals, segur que no més meravellosos i encisadors. Darrere la seva església hi ha el cementiri, que al contrari dels que veiem en moltes pel.lícules, no és trist, ni fa por.
Allà hi enterren la gent a sota terra... i de cada tomba en surten moltes plantes i flors.
Vull que m´enterrin com als morts de Salardú, a terra, perquè després d´aquesta vida continui vivint en les plantes, en els cucs que després es menjaran els ocells, voli pels aires i sigui viva, en milers de partícules que ara existeixen unides i que viuran desperdigades per tot el món. Què és l´esperit sant, si no és això?
Sisplau, no en un nínxol, i que no em cremin! I si m´han de cremar, que com a mínim sigui en un forn on hi coguin fang per fer olles!

Vull fer-me gran

Vull fer-me gran, vull créixer, vull disminuir, vull viure.
Els aniversaris solen ser dates difícils per a molta gent, a mi m'agrada fer-me gran. M'agrada cada arruga nova que trobo, vol dir que he viscut un dia més. Un dia més de vida, amb tot allò que comporta: riures, plors, sentiments, aire, sol, pluja, colors, sons: música i sorolls. I silencis.
I quan vagi de baixa, voldré continuar vivint, fent-me gran, des de l'experiència veuré les coses amb més calma, potser amb més distància, però sense allunyar-me'n, de ben a prop. Hi aniré de baixa en alguns aspectes, em faré més petita, però continuaré creixent, per dins... Vull viure!!

Bon Nadal!

Un nou Nadal. Com els altres. Diferent.
Un any més grans, més experiències, solem fer balanç durant el Nadal. A la taula no sempre hi seuen els mateixos, n'hi ha que falten i n'hi ha que hi arriben nous. Noves experiències, que anem acumulant any rere any. I d'això es tracta: de sumar. De compartir.
Bon Nadal!!

(La planta és el Christmas Bush, l'arbust de Nadal, ceratopetalum gummiferum, una planta que hi ha a Austràlia... allà és estiu!)

Festa amb senglar...

Ahir a la tarda l'Eloi va celebrar el seu aniversari amb uns amics de l'escola als jardins del parc de Sentmenat.
Tot anava molt bé. Vam jugar, vam riure, vam menjar. Quan va ser l'hora del pastís, que era força gran, als nens no els quedava gaire gana, així que en va sobrar bastant.
Els nens jugaven al bosc i alguns pares vam anar a fer un tallat al bar del parc.
De sobte vam veure com un senglar va acostar-se a la zona del menjar, tot tranquil ell, i se'ns va menjar el que quedava de pastís! I nosaltres no vam poder fer res més que mirar-lo com ho feia... qui s'atrevia a treure-li?

Més sobre la llibertat

Aquesta tarda he rebut un sms d'un amic, que és a París, de viatge de noces. Ha hagut d'esperar-se 10 anys per casar-se, perquè la llei, fins ara, no li havia permès. En aquest sms em deia que m'havia enviat un mms al correu de la feina, que acabo d'obrir, i m'hi envia una fotografia. No la penjo aquí perquè no m'ha donat el seu permís, segur que alguns sabeu de qui es tracta. He vist que a París hi ha boira, i que fa fred, però se'ls veu molt contents!
És un bon amic. Ell ha esperat 10 anys per poder tenir la llibertat de casar-se amb qui ha volgut, amb qui s'ha estimat durant tota aquesta etapa de la vida. Com deia en aquell posting, la llibertat és poder decidir.
Curiosament avui he rebut una postal de nadal de la UGT en què citen a Manuel Azaña: La libertad no hace hombres y mujeres más felices, sino que les hace hombres y mujeres. Ser lliure és poder decidir d'emmanillar-se, o de deslliurar-se'n, o de triar l'equip amb qui vols treballar, o decidir no formar-ne cap...

Les excursions

Moltes vegades ens oblidem de fer excursions, i de tot el que s'hi aprèn: les formes i els noms de les plantes, dels animals, dels pics... i sobretot la convivència.
Sortir d'excursió, amb motxilla i "lo puesto" vull dir, és molt bo. Aprenem que no ens calen aquelles coses que creiem tan imprescindibles: un cotxe gran (amb el tren també hi arribem molt bé!), un restaurant (amb entrepans, carmanyoles i cantimplores també podem fer), a caminar, a respirar, a cantar, a escoltar els ocells, que canvien els seus sons segons les estacions...
Si de cop tinguessim menys diners, què perdríem? Tot depèn de la il·lusió amb què es facin les coses.

Per molts anys!

Avui hem anat a Barà, hi celebràvem uns quants aniversaris. L'Eloi, 7 anys. El Lluís Monsó, 67.
L'Eloi ja està fet un homenet, va creixent. Recordo quan va néixer a Sant Joan de Déu, quina alegria, però també quin mal dia! Com moltes coses a la vida, venen alegries juntament amb penes. Després de 14 hores parint, un cop va néixer no me'l van deixar tocar fins que van passar 10 hores! I jo demanava als metges "com està el meu fill?" i plorava en un quiròfan, on em van deixar tota aquella estona des que em van cosir la panxa fins que em van pujar a l'habitació, perquè no hi havia llits.
Després, va ser tot un aprenentatge, ens vam començar a conèixer, va ser difícil i dur, i encara ho és de vegades. I també és meravellós. Ja sap llegir, fa algunes multiplicacions, parlo amb ell de la vida i fins i tot de la mort, m'encanten les seves preguntes. L'Eloi és molt meu, tot i que sé que no és meu. És seu. Ell sap moltes coses que m'ensenya perquè és ell. És així.
L'estimo.

Les presses

Jo sempre he sigut molt impacient. Massa. Sempre directa, sempre amb presses. Moltes decisions importants les he pres molt ràpid a la vida. No sé si haurien estat diferents, les més importants vull dir, però almenys no m'hauria preguntat mai si no em vaig precipitar.
No fa gaire algú em va dir: "La confiança en les decisions importants requereix temps". És cert.
Però no ens n'oblidem: quan ja s'ha decidit, si es té clar, el millor és no perdre el temps!!
(La flor es diu Impatiens, l'element base amb què s'elabora el remei floral del Dr. Bach Impatiens.)

Santa Llúcia

Avui és Santa Llúcia. Quan he vingut a treballar, al carrer del Bisbe les velletes començaven a fer cua per anar a posar una llàntia a Santa Llúcia, perquè els conservi la vista.
La vista és un gran bé que tenim. Veure-hi, i en colors... sempre dic que és un dels millors dons del ser humà. Però encara és millor saber veure-hi més enllà d'allò que es veu a simiple vista. No tothom ho sap fer.
Avui, a un diari, Carme Simarro, de la UGT, deia que era una llàstima que avui en dia, en una entrevista de treball, la dona encara hagi de respondre a preguntes de l'estil de si és casada o si té fills. Això és greu.
Jo, si entrevistés a una dona per a un lloc de treball, sí, li preguntaria si és casada o té fills, perquè allò, a mi, m'aportaria un plus de cara a aquella dona: seria més lluitadora, sabria treballar en equip, sabria acabar-se la feina en el seu horari laboral, per professionalitat... Però aquells empresaris que ho solen preguntar ho fan per tot el contrari...
Em sembla que jo també aniré a posar un ciri a Santa Llúcia, juntament amb les velletes, perquè Santa Llúcia aporti una mica de vista a tots aquells que els en falta!
(La imatge és de la platja de Santa Lucía, a Cuba)

Eto'o

Ahir Samuel Eto'o va tornar a fer el que millor fa. Estava sent un partit sense al·licient, tant que a la segona part, al minut 17 el Sevilla va marcar un gol. I això que a la segona part el Barça tenia més temps de possessió de pilota.
Però tot just dos minuts després, Eto'o va fer un gol. Aquesta no és la primera vegada que ho fa. Marcar gols és "lu" seu, és evident, però no em refereixo a marcar gols. Em refereixo a tornar la il·lusió a l'equip, que va acabar remuntant el partit amb un golàs de Ronaldinho.
Això sembla una futesa, però no ho és. Eto'o és d'aquelles persones del segon grup d'ambiciosos de què parlava en el darrer posting. Ell és capaç de transmetre la il·lusió a tot l'equip gràcies a les seves actuacions en moments clau.
Il·lusió? Molts en portem a la vida. Però és gràcies a aquestes persones que en un moment fan una aposta ferma i que arrisquen per anar endavant i engrescar la resta.
Què dir del gol de Ronaldinho? Impressionant. Què hauria fet Ronaldinho si Eto'o no hagués marcat el gol de l'empat prèviament, aixecant la moral de tots? No ho sé, és possible que l'hagués marcat igual, però en tinc els meus dubtes.
Eto'o té la mirada serena, franca, un tipus de mirada que he trobat en ben poca gent a la vida. En algunes de les monges que viuen pel meu barri, en una llevadora de la Maternitat, i en poques persones més. És una mirada transparent, d'aquelles que et diuen que hi pots confiar.
Eto'o sap demanar disculpes, sap quins són els seus amics, els defensa fins al final, com ho ha fet amb Ronaldinho.
Quan la premsa li preguntava aquest cap de setmana si no tenia gelos de Ronaldinho per ser "d'or", va dir que el seu germà era el millor, que ell està molt ben pagat, que tenia la sort de treballar en allò que li agradava i d'estar a un dels millors clubs del món. Ah, i que no permetia que ningú s'interposés entre ell i el germà. Bona lliçó.
Això sí, quan marca un gol, s'assenyala a si mateix, i tant! És que ell l'ha ficat!
I ell sap que sense el grup que l'acompanyi, per molta il·lusió que hi hagi, es necessita aquest punt de mala llet, d'ambició, que ell sap aportar. Visca, de nou, aquest tipus d'ambiciosos!

Ambiciosos

L'ambició es veu sovint com una cosa dolenta. Hi ha gent ambiciosa que l'únic que vol és poder. Tenir-ho tot controlat.
Segons la Rae, ambició és desig ardent d'aconseguir poder, riqueses, dignitats o fama. Segons el diccionari de l'Enciclopèdia catalana, és: 1) Desig desordenat d'aconseguir honors, dignitats, fama, poder o qualsevol cosa que afalaga l'amor propi. 2) Objecte d'ambició
Tot això sona lleig. Molt lleig. Tant com el senyor lleig d'un posting anterior.
He conegut molta gent ambiciosa, en aquests sentits que descriuen els diccionaris.
Llavors, com se'n diu de les persones que desitgen poder tenir responsabilitats per poder influir en el canvi de la història, a favor de molts altres, persones que es creuen capaces -i moltes vegades ho són- de fer un món millor per a tots? Que, moltes vegades des de la seva joventut (física o espiritual --per exemple en Gila en va ser un, fins al final, vaig tenir l'honor de conèixer-lo--) poden ajudar els altres a ser més feliços, poden engrescar els altres a menjar-se el món...
Sí, jo també els diria ambiciosos, i d'aquests n'he conegut menys que dels altres. Però visca aquest tipus d'ambiciosos!

Avui sóc feliç

Aquest matí, entrenant a Roda de Barà, m'he trobat un senyor, de més de 70 anys, que m'ha aturat i m'ha dit:
Erez ehpañola?
Li he dit que sí.
M'ha dit: Es que yo hago poesías muy bonitas, quiereh que te diga una?
I me n'ha dit tres. Una rere l'altra. Una sobre lo bonica que jo era a ulls seus, com un clavell...
Els tres poemes feien referència a un imaginari que m'era molt llunyà: lusseroh, claveleh, tipiyoh...
Em recordava les coses que em deia la meva àvia quan era petita...
L'home era feliç de dir-me tot això, i jo era feliç de fer-lo feliç a ell. Tan fàcil... De vegades, que fàcil és ser feliç. Avui sóc feliç.

La pluja

La pluja és un esdeveniment que ens fa moltes vegades canviar els plans. Canvis de plans de cap de setmana, canvis de plans d'entrenament, canvis en general.
Moltes vegades ens baixa la moral, però ens refresca, ens dóna to vital.

Moltes vegades plou sobre mullat, de vegades ens inunda, de vegades ens ofega.

Alguna vegada ens molesta, però després de la pluja sempre ve el sol, calentet, que il·lumina i dóna color a la natura. I tot plegat ens dóna vida.

La vie en rose

Què busca una dona en un home? Tan senzill com el que deia Edith Piaf en la seva cançó La Vie en Rose, tan antiga, tan eterna i, evidentment, escrita per una dona.
En poso unes parts...

Des yeux qui font baiser les miens
Un rire qui se perd sur sa bouche
Voilà le portrait sans retouche
De l'homme auquel j'appartiens
Quand il me prend dans ses bras
Il me parle tout bas
Je vois la vie en rose.
Il me dit des mots d'amour
Des mots de tous les jours
Et ça me fait quelque chose...

I jo pregunto ara... què vol un home?

Quan saps que has fet mal...

Quan saps que has fet mal, que era l'últim que volies fer,
et quedes paral·litzat.
I el dolor et retorna encara més fort cap a tu.
De res serveixen disculpes, ni perdons, el dolor queda allà en el fons.
L'únic que pots fer és intentar decidir no tornar a ferir mai més.
Mentida.
El que has de fer és decidir no tornar a ferir mai més.

I sobretot si te'ls estimes.

El lleig, lleig!

Hi ha coses que són innegables. No m'ha agradat mai mirar només el físic, però de vegades... Penses... i si deixés de fer la ganyota, seria més guapo? Què hi ha darrere d'aquest senyor?
Crec que, després de més de mig any, torno a veure la realitat tal i com és. Aquest senyor és lleig, però lleig lleig! Oi que sí?

Entranyes fredes

Si puc qualificar Bergman d'alguna manera, és de disseccionador d'entranyes i sentiments profunds.
Finalment, vaig anar a veure Saraband, diumenge, al Verdi Park, l'únic cine de Barcelona on projecten la pel·lícula. És una llàstima. La mitjana d'edat del públic era d'uns cinquanta anys. Llàstima, també, que el públic jove no se senti atret pel Cine de debò.
És una pel·lícula enregistrada en vídeo, i no cal dir que avui aquest sistema està a l'alçada de la pel·lícula de 35 mm.
Jocs de colors, matisos, grisos i forts, perfils que parlen (quins perfils!), com a tantes pel·lícules seves, des de la fredor nòrdica que el caracteritza. Jo anava a veure una història d'una parella, però era molt més. De la parella se'n parla poc, però molt de les relacions humanes, dels sentiments profunds, amb apunts que van molt més enllà del simple atisbe.
Hi ha molt sentiment allà a dintre: amors permesos i amors prohibits, relacions sanes i relacions insanes (jo no m'atreviria mai a dir això, però sí, en aquest cas ho afirmo!!), incestos esbossats, llibertat ofegada, atreviments i marges, amples i estrets. Decisions que coneixem a última hora que ens posen de manifest la valentia dels personatges, de tots menys un...
El paper de la dona que ja no hi és, que va morir malalta, la filla tancada (com a Persona, el fill d'Elizabeth Vogler, també Liv Ullmann). El treball d'una dona activa laboralment per tirar endavant la família trencada, l'amor que queda allà, com un pòsit malgrat tot... El petó que ella li fa, perquè sí, després de 30 anys...
Bergman juga amb el llenguatge cinematogràfic, és dels pocs que s'atreveix, encara!!, a la mirada a càmera, tan transparent, tan evident i al mateix temps tan crítptica, que Liv Ullmann (quina dona!!!) ens proposa als espectadors. La sento propera, molt familiar, i em toca molt, molt de prop.
No puc dir res dolent de la pel·lícula, si no és que cal anar-hi preparat, treure's el rellotge i tenir bona disposició per entendre que en tot moment Bergman juga amb tu, que et diu en tot moment que és una pel·lícula, que allò està tot estudiat fins a l'últim detall, que no és cert, però que el que hi ha a dins és cert, i ben cert. Bergman fa una dissecció, víscera a víscera, freda, com un bon cirurgià.
Entranyes fredes disposades a remoure's, a fer mal, des del coneixement que tot allò és ficció... ficció?

Per fi... l'àngel que esperava!!

Sabia que alguna cosa m'havia d'arribar. I jo la buscava, impacient, sense saber que, per si sola, acabaria venint. Ja m'ho va dir Fernando: "Eva, les coses de debò venen soles i directament a casa, com el meloner!!"
Finalment he trobat l'àngel que esperava. Sí, un àngel de debò.
Començo la segona part de la meva vida, o potser la tercera, una part que ha començat aquesta setmana i de la qual sé que n'estaré molt contenta, i que depèn de mi, i de la persona que ha confiat en mi.
No fallaré. Ni em fallarà. Aquest cop no.

TRA... ART... ? !!

Divendres al vespre vaig anar amb una amiga a l'església dels Caputxins de Sarrià, a una exhibició d'art. El grup es diuen Tra. És la conjugació en una sola obra de poesia, música i art visual.
Crítica social, amor, desamor, riure, plorar... Tot en un cocktail fantàstic. Bartolo, Glòria, Maria, Jordi, Lluís... fantàstic. Cadascú hi aportava la seva part. El recomano obertament.
La representació era lliure, gratuïta, i es podia fer una aportació voluntària per a una ong de la qual una noia, la Norma, va explicar que era la petita de cinc germans, la veu li tremolava, ens va fer plorar a tots, i ens va dir que els seus pares els van abandonar quan ella era un bebè. I gràcies a aquella ong ella va poder tirar endavant. Ara devia tenir uns 45 anys, i estava agraïda a la vida i a totes aquelles persones que la van ajudar.
I TRA? Doncs TRA és ART així, en majúscules. RAT també, ratetes que es fiquen a dins de la vista, de les oïdes, i allà queden, per sempre... Tra-nsmetien molt, amb un Tar-annà casolà, com qui no vol la cosa, les anaven endinyant. I Bartolomé ajudava a fer tot allò més païble, amb un sentit de l'humor molt fi, agradable i per a tots els públics.
La música: excel·lent. El "Cajoner" excel·lent, un ritme fabulós, els dos guitarres fantàstics, la Maria amb una veu i una dicció meravellosos, la Glòria posant-hi cor i ànima, les seves peces fantàstiques tot i que les projeccions potser era el que més fallava, segurament perquè l'equip era de "prestat", què més volíem! El Lluís un bon conductor... i la meravella del so del clarinet de Bartolo.
Per qui no hagi pogut venir, us hi poso dos dels poemes de Tra (llàstima que no els pugui acompanyar de música i imatges com estaven allà).

LA PREGONESA DEL SILENCI
M'ennuego amb la rialla absurda d'un instant estúpid, totalment buit de contingut...
Potser això em fa feliç... el no-res... i la seva delirosa ingravidesa mancada de responsabilitats, de neguit, del cabdell de llana o troca, gira i fila, fila i gira, i para ja de tant girar, collons!
I si m'ho permets, tornaré a ennuegar-me aquest cop amb una rialla encara més llarga...
Però si no et mostro l'escorça cremada
no és per no haver sofert cap incendi,
el meu dolor s'amaga en la pregonesa del silenci.
I no trobo el rrellotge de plata
que detura el temps quan crido: esperi!
Es va teixint la basarda
en la pregonesa del silenci (del silenci...).
M'ennuego amb la rialla absurda d'un instant estúpid, totalment buit de contingut...
però a voltes percaço paraules amb un caçapapallones foradat, bé vull dir, més foradat dels forats que ja té de per sí, i aleshores no agafa el... va! És igual, a la merda.. Que... que no... que no!
Quan no trobo les paraules
i no hi ha ningú que m'entengui,
la pregunta, la resposta,
la pregonesa del silenci.
I no et mostro l'escorça cremada
però recordo cada incendi,
el meu dolor s'amaga
en la pregonesa del silenci (del silenci...).

FRED COM EL GEL
La sobtada metamorfosi de la teva veu, tan tremolosa que no troba ni l'aire suficient per llegir-me els teus pensaments, obre una porta que amaga una escala.
Si cal, la pujaré serenament, que ja en conec bé el camí i guardo nombroses cicatrius que m'ho recorden...
L'amor alça i enderroca temples d'una sola bufada i suposo que l'aixeta del desengany s'eixuga a mesura que es buida el pou de les il·lusions...
Al finanl de l'escala, ens trobarem i seràs passat en el present, i els teus mateixos ulls seran uns altres dins dels meus, car ja no hi llegiràs futur, ni seràs la meva nineta, ni els meus dits jugaran a dibuixar estels en el teu ventre.
I aquesta estúpida racionalitat que em gronxa i em diu que ets tan lliure de prendre el camí que vulguis perquè sols som propietaris de la nostra estricta solitud, i que hauria de sentir-me afortunat d'haver pogut compartir aquest espai amb tu i no tan desgraciat perquè ara me'l neguis; aquesta mateixa racionalitat se'm travessa irracionalment a l'estómac, car jo voldria desdir-me'n i cridar als quatre vents que no és just, no és just! I que sol bressolés les meves llàgrimes i en fes pètals de vidre assimètrics de rima assonant que guarissin aquesta ferida oberta que em xucla els budells i a les nits em desperta sagnant per seguir abraçant lal teva absència...
Pujaré descalç altra vegada els esglaons de marbre, ni m'abraçaré al recel, ni te'n faré culpable; dalt de l'escala el meu sostre tornarà a ser el cel... I oblidaré que avui el cor se'm desfila, fred com el gel...

Missatger

Acaba de venir un missatger a buscar un paquet i portar-lo a la Impremta. Li he ofert Coca-cola i m'ha dit que no, que estava molt enconstipat i que no podia, que s'acabava de prendre una infusió.
Jor! Hi ha feines molt molt dures. I una d'elles és la de missatger. Espero que la vida el tracti bé.

L'entrenament, cosa dura

Avui hem fet un bon entrenament. Amb la Claudia i l'Hèctor. Ell ha vingut preparat calça curta i samarreta, ja l'havíem avisat dilluns, que faríem un canvi en els entrenaments. La Claudia se sent forta. I jo, ben acompanyada. Hem fet un fartlek a 3', que ens ha sortit molt bé. A tots. Demà, rodatge. D'objectiu? Cap. Només sentir-nos forts per aguantar la vida. Que no és poc.

L'última de Bergman

Tinc ganes d'anar a veure Saraband. Cal trobar el dia adient, l'hora adient... No sempre s'està preparat per veure qualsevol pel·lícula, llegir qualsevol llibre o veure algú que et trenqui les entranyes... encara que sigui constructiu.
I Bergman ho fa. Va entrant a poc a poc, troba els sentiments profunds amagats, els desplega, els fa evidents... els aireja i juga amb ells.
En aquest cas es tracta d'una parella que té uns 70 anys, i que fa 30 anys que es van separar. Sentiments, remordiments, egoïsme vist amb distància... Uf.
Estic desitjant d'anar-la a veure. Aviat.

El silenci

El Silenci és una bona pel·lícula de Bergman. A Persona (una altra de la trilogia) Liv Ullman decideix no parlar... Per a un actor la pitjor malaltia és la mudesa. Perquè per a l'espectador, el silenci és el pitjor i més suggeridor dels sons.
El silenci és el pitjor dels sons per a qualsevol que espera escoltar. I com he dit, el més suggeridor. I només amb el silenci la interpretació depèn completament de qui voldria escoltar, i moltes vegades és malinterpretada. S'aprèn molt escoltant el silenci. Equivocant-se.
Odio el silenci!!! De vegades.

Chicken Little, little little

Els nens són un bon baròmetre, si els escoltem i els observem durant la visió de pel·lícules. I els companys també. La meva amiga es va adormir!!
Així com els nens es van estar quiets durant La Núvia Cadàver, aquí no.
L'Emma s'anava bellugant per tota la sala (sort que no era plena), per sobre dels seients, intentant entendre per què tota la pantalla es movia constantment, plena de colors, potser massa... I tota l'estona demanant ametlles i avellanes...
Una història fluixa, molt fluixa, petita, little little... Uns personatges que no es complementaven gaire, sobretot el pare. Ai, el pare! Quin tountu! Ningú voldria tenir un pare com aquell. Un home sossu, potser el pare més sossu que he trobat a la vida. Un home sense cap criteri, depenent de l'opinió de la societat, i el millor que pot fer és confiar cegament en un fill, quan finalment s'hi avesa, però encara sense criteri. Missatge pobre, pobre, pobre.
Els amics del Little, pobres, pobres. Sense parlar de l'auto-bombo que es fa d'altres pel·lícules Disney, com tancant cercles i ensenyant que és de la Factoria Disney, per si no ens havia quedat ja prou clar.
Llàstima tota la feinada que han tingut els tècnics, perquè execucionalment és bona. Hi ha bons colors, hi ha bona tècnica.
Només salvaria dos personatges: l'extraterrestre (com una barba moníssima amb 3 ulls) --dóna el punt de color i de frescor que no té la resta de la pel·lícula-- i l'eriçó, que apareix molt poques vegades, fent algun comentari crític.
De vegades sap greu portar els nens a perdre el temps, podent anar a veure altres coses, encara que sigui només per a la transmissió de valors.

Lliçó de Cornellà, un altre cop

Després de l'alegria del Barça (0-3!!!), una altra. Cornellà.
Quin canvi Cornellà, després d'uns quants anys que no hi anava. Places, parcs, espais oberts... i la seva cursa.
La cursa de Cornellà és una bona lliçó per a Barcelona, per a Catalunya en general.
Aquest matí hi hem anat. Ha estat un èxit rotund. És una cursa amb uns premis importants, cosa que atrau a una qualitat de corredors impressionant. Homes, dones, nens, avis, molts d'ells federats, ha estat una joia viure aquesta experiència. I conjunts del mateix color, clubs, escalfant i fent estiraments per tota la zona.
La cursa està molt ben organitzada, molts voluntaris, molta policia local ajudant... Els regals anàven per als guanyadors, i els corredors una simple motxilleta (els adults, els que paguen), i beguda. Els nens, només aigua o Fanta, però han tingut l'ocasió de veure la cremdelacrem dels corredors de Catalunya. Molts d'ells d'origen estranger. Moltes d'elles d'origen estranger. Un goig de qualitat. S'ha guanyat en 30 minuts els homes i 33 les dones. Per treure's el barret!
I m'he sentit molt orgullosa d'haver acompanyat la Claudia a fer la seva millor marca en 10 Km. És el primer cop que ella ha pogut veure que pot donar molt de si.
Felicitats a tots!!

I avui... el Madrid-Barça!

Diuen que a Madrid tenen por de l'Eto'o, i aquí, del que tenim realment por no és del Zidane, ni de Robinho, ni de Bekham, ni de cap jugador... tenim por del gran monstre energètic que representa el Santiago Bernabéu. Les energies, sobretot les energies sumades, tenen un gran poder. Multiplicador. Exponencial. I això és el que pot fer trontollar, de vegades, un equip per molt bé que estigui funcionant.
Amb tot i amb això, jo aposto per l'1-3. I tu?

Un altre cop, la ITV

Sí, la ITV que passem cada vegada que passem la "revisió". La revisió de mamografia anual a la que em sotmeto realment em fa patir. I més ara, que em vaig acostant a una edat en què la meva mare va començar a patir això... amb tres nens. I se'm ve tot a sobre. Fins i tot algun any he arribat a desmaiar-me. No perquè tingui por a la mort, que segur que també, és una cosa inexplicable, ancestral, sinó perquè sents com ets d'important per a la teva família. I moltes vegades sents com si depenguessis del fet que algú et digués: tot ok. Sembla que tot és ok, i aquest cop no vaig arribar ni tan sols a marejar-me.
Ahir vaig parlar amb un amic, que em va dir que si estigués sol no estaria ni fent la feina que fa, ni tan sols estaria per aquí... Segur. Jo també. Quan ningú no depèn de tu et sents lliure. Però tant ell com jo hem triat que hi hagi gent que depengui de nosaltres. I això ha de ser motiu d'alegria. I de llibertat. És el que lliurement hem triat, en el seu moment... i que també lliurement dia a dia triem per tirar endavant. La responsabilitat lliure... si és que es pot dir així...
I, com deia en el posting d'abans, anem rebent cops, i continuem estant drets, com saltamartins.

El saltamartí

L'altre dia el meu khefe em va dir que jo era com un saltamartí. D'aquells que li donen per un costat i va cap a l'altre, gira, però sempre es manté dret. Crec que té raó. Primer em fan trontollar, però mai acabo de caure del tot. I al cap d'una altra estona torno a ser dreta com si res hagués passat. Suposo que sóc una supervivent.
I, ara que ell ho sap, ho va aprofitar i me'n va donar divendres un altre cop. Què volia aconseguir? Segurament el que estic fent, refer-me i ajudar-lo per continuar endavant. Va ser una bona estratagema. Espero que ell també sigui un saltamartí.

El vídeo i els estudis qualitatius

Quins estudis qualitatius aporten realment qualitat?
Estic convençuda que només els que s'atreveixen a arriscar. Els que aconsegueixen treure allò que hi ha sota les pedres.
Com es pot aconseguir?
Només arriscant i investigant fins a l'últim detall, no deixant res per dir, res per descriure. Anant fins al final.
Avui he anat a una conferència en què s'ha generat un debat sobre els vídeos i els estudis qualitatius.
En els focus groups, que crec que és el que ens pot ocupar, per treballar bé amb l'eina "vídeo", caldria fer una filmació per persona més una general com a mínim (amb visions des d'angles i enquadrament diferents) per treballar els moviments, analitzar moment a moment cadascun dels entrevistats, fins i tot en càmera lenta i després, i només després de l'avaluació es podria fer un muntatge per "vendre" el treball, a manera d'informe, per acompanyar-l´informe escrit, com a il·lustració.
És important no barrejar: tot i que tot plegat pot ser "vídeo", no és el mateix fer un informe sota un format audiovisual, que un documental, que un reality show (amb actors incorporats), que un material de treball... el vídeo pot aportar molta informació, imatge i també so... i cal saber utilitzar-lo bé. No perdem oportunitats.

Clogging the blogging in the morning

El meu tiet Fernando, una persona a qui admiro molt, em fa un suggeriment:

Hola ,

Ya veo por tu mail que os moveis. Tambien visité tu blog. Un fenomenos curioso. Nunca había estado en un blog y me resulto algo para meditar, supongo que todo depende de lo que quieres al escribir en él. Yo te aconsejaría hacerlo de una forma más fébril, anárquica, politicamente incorecta, provocativa, que permita a las fuerzas de lo desconocido y lo obscuro sacar lo que se aproxime a la realidad, dí lo contrario de lo que piensas, reacciona a ello, insultalo, niegalo y acaba quedandote donde no esperabas. ¿Que tal como formula literaria?
Tomo nota, tío!

El terme mig

Que difícil és quedar-se en el terme mig. Aquell punt d'equilibri on tot s'aguanti.
Sempre he cregut que les coses es mantenien perquè no existeix un terme mig. Perquè la vida, la naturalesa i el temps s'encarreguen de fer la mitjana. Un arbre va creixent de manera descontrolada fins que arriba alguna cosa externa i el poda (o acaba trencant-se), i l'arbre va creixent, podat per un jardiner --natural o artificial--; però, per si sol l'arbre no acostuma a evolucionar d´una manera ideal, amb un creixement òptim, més aviat és l'entorn qui el modifica.
Evidentment, no som arbres, som persones. I aquí és on hem de treballar allò que ens distingeix com a sers humans: la ment. Si no volem que siguin els altres qui ens acabin "podant". Qui poda molt sovint talla massa.
Trobar el punt d'equilibri amb el creixement interior sense oblidar-se dels altres amb generositat, ser just i equilibrat amb l'educació dels nens, amb el temps, amb l´amistat respectuosa, amb la feina... ufff, és molt difícil. És un bon repte. M'agraden els reptes.

Titelles de Lleide

Dissabte a la tarda vam anar a veure Jana i els Tres Ossos, pel Centre de Titelles de Lleida a la Fundació Miró.
Molt blanc, poc color, però compensat per les cançons i la participació que van generar aquests dos titellaires de Lleida. Els meus fills, encantats de conèixer amics de "Lo Cartanyà" titellaires. La Rínxols d'Or aquest cop es deia Jana... i era tota de fusta, sense colors, sense rínxols, sense or.
Jo m'ho vaig passar encara millor que els nens, gesticulant, i cantant Patatxim Patatxam som els ossos del boscam Patatxim Patatxam caminem sempre endavant...
Divertit i recomanable.

Una impecable núvia cadàver

Ahir vam anar a veure La Novia Cadáver de Tim Burton. Hi vam anar tots, inclosa l'Emma, amb certes reticències pensant que igual no podia aguantar tota la pel·lícula. Però sí, va aguantar! I en cap moment va sentir por.
Només puc dir que és una història ben construïda, d'execució impecable, ritme calculadíssim a la dècima de segon, amb tocs d'humor, i imagineria Tim Burton a tope, sense riscos.
Així com a Pesadilla antes de Navidad hi havia una transgressió, una gran transgressió social, canviar festes és una cosa molt seriosa, aquí "l'única" transgressió és la del món dels vius amb el món dels morts, i que passar d'un estat a l'altre només és una qüestió "d'estat", com qui puja d'un pis a l'altre. Aquesta transgressió és tan inversemblant que ja no és transgressió. És imaginació i punt, que per això està el cine. No hi ha menjades de coco de si hi ha vida després de la mort, ni quin tipus de vida hi ha; els morts són tots bons, i si no ja s'encarreguen ells, amb les seves pròpies lleis, que els morts siguin tots bons o desapareguin.
Com sempre i a tot cine dels States, l'amor ho salva tot.
Què dir de la imatge, la fotografia, impecable. El món dels morts té color, el món dels vius, d'aquells vius, és tot gris... aquells vius estan més morts que els morts!
La banda sonora és boníssima: Danny Elfman torna a fer una meravella, és el mateix autor de Pesadilla o de Eduardo Manostijeras o de Charlie and the Chocolate Factory... Cal destacar el moment brillant del joc dels protagonistes tocant el piano a quatre mans, amb el joc subtil i volàtil de les notes altes que, paradoxalment, les toca ell. Ella és la dona, però ell és viu, i ella és morta.
Una pel·lícula impecable. En la línia Burton, imagineria Burton, temes Burton... Però res més. És tan impecable que jo crec que hauria pogut fer un salt endavant i tornar a arriscar.

Manuela i olé!

Quan Pasquis va fitxar Manuela va fer una aposta, una de tantes que fa, i que molts es preguntaven perquè.
Ella no té el perfil que molts esperen d'un polític: hiperactiu, que està a totes, ella no ho pot estar; té unes limitacions que tots coneixem.
Però sí que podia aportar una cosa important: humanitat. Baixar a terra. I d'això en falta molt, a la política, avui en dia. Només que sigui per això, crec que ha valgut la pena.
N'estem farts, de tantes dones-home, deixem que els homes facin d'homes i les dones de dones, que som més o menys la meitat de cada.
I Manuela comença a tenyir el panorama polític de realitat, d'humanitat. I això també contagia.

I el Barça... vaja partidàs!

El cap de setmana va acabar de ser rodó, després de la immersió cultural, un esclat de joia en el Camp...
Em vaig endur l'Ernest, l'Eloi i el Lluís. Vam passar tota la tarda als voltants del Camp, vam comprar unes trompetes d'aquelles que fan tant de soroll per als nens, que anaven amb les seves samarretes "del Barça".
Després de menjar patates "del Barça" i bocates del Pans, ens esperava un partit d'aquells que fan història.
L'Ernest, era el primer partit que assistia, amb quatre anyets, tot tendre... Poc abans del primer gol li dic: Ernest, prepara't ARA per cantar GOOOL! I ell em va mirar com dient: què em dius, mama, quan facin el gol ja cantarem... com sempre, a casa...
I va ser gol. L'Ernest tenia la trompeta a la mà esquerra i era assegut a la meva falda. Va començar un gest d'alegria, però que va acabar en uns plors immensos perquè MAI havia sentit tanta energia desbordant, milers i milers de persones al mateix temps, cridant, tots estàvem esperant aquell moment gloriós... que l'Ernest no podia assumir.
L'Eloi va seguir el partit com qualsevol altre culé, amb emoció, ficat en les jugades, cridant GOL, AIII..
L'Ernest és "de l'Eto'o" i l'Eloi és "del Ronaldinho". Després dels dos gols de Ronaldinho jo li vaig dir a l'Ernest que encara l'Eto'o podria marcar, que no s'amoïnés...

Van canviar Ronaldinho, encara hi havia temps perquè l'Eto'o marqués, però quan van canviar l'Eto'o em va dir: mama, ara ja no podrà marcar... i em van preguntar perquè. Carinyo, és perquè ja estan cansats, el partit ja és nostre, i canviar un jugador fa canviar l'estratègia, i pot desmuntar l'altre equip... I el substitut de l'Eto'o va marcar l'últim gol... No sé si ho van entendre, però Larsson va demostrar que els canvis poden ser molt bons.

Ne me quitte pas i altres contradiccions

Com he dit, en l'anterior posting, volia parlar especialment de l'actuació d'Elisabet Ros, del ballet Béjart, i Ne Me Quitte Pas.
No havia imaginat mai de la vida que aquesta cançó pogués estar interpretada per una dona, molt masculina ella --quan vol-- però una dona, potser ho hauria fet millor Gil Roman, el solista de la primera part, tot i que potser li hauria fet falta una mica més de qualitats interpretatives.
Ne me quitte pas és una cançó que tota la vida m'ha fet plorar. Més de 30 anys plorant per la indignitat d'un home vençut per l'amor, un home capaç d'arribar a ser l'ombra d'una ombra, l'ombra d'un gos. Per ella.
Paradoxalment, es tracta d'un home egoïsta, que el que vol és a ella, pagant el preu que sigui. Però ella, seria capaç de tornar amb un home malalt, malalt d'amor? Segur que no. Tothom vol estimar gent sencera, brillant, en el seu esplendor. Si ell és capaç de portar perles de pluja de països d'on no plou... que ho faci per a una altra, per qui valgui la pena, i no per una dona que l'ha portat a la desesperació i a l'anul·lació... si fos així de fàcil, pobre!
Però vegem l'altra part: segurament ha estat culpa seva, quan ho dones tot per amor, creus que ets generós i en realitat ets egoïsta, et traeixes, et perds a tu mateix. Recordo que una vegada vaig renunciar a una beca per estudiar a la Gran Bretanya per no perdre un estiu al costat del que llavors era el meu nòvio. I ni tan sols li vaig arribar a dir a ell. Vaig ser jo mateixa qui em vaig anul·lar aquesta possibilitat, sense pensar que poc després em quedaria sense nòvio, i sense beca! Mai més, em vaig dir.
Egoïstes tots dos, els dos personatges de Ne Me Quitte Pas estan abocats a anar cadascú per la seva banda.
I el fet que aquest ballet l'interpretés una dona, virtuosa dels braços (importantíssim quan balles arran de terra!), amb una coreografia d'evolució horitzontal i fèrtil, em va fer arribar el missatge que Béjart té esperança en què es tracta d'un moment transitori, que evolucionarà verticalment de seguida que ella s'adoni que no hi ha res a fer amb aquell "rei" que no vol malalts d'amor.
I això no té gènere. És universal. D'homes i de dones. I, tenint en compte que avui, el millor que té Béjart ja no és masculí sinó femení, és el millor Béjart.

Béjart, Lausanne, Liceu 2005

Vam coincidir a la llotja amb un alt representant de CiU, que de seguida va tendir la mà fent ostensiva la seva capacitat de relació amb la resta de mortals.
Anàvem a veure el Ballet de Lausanne, a Maurice Béjart, possiblement no el millor coreògraf del món, però sí el que tenia la capacitat d'aplegar més homes ballarins de qualitat a dalt d'un escenari.
Recordo l'última vegada que vaig veure la seva companyia, em va captivar el treball de braços, de genolls, de peus i d'alçada de cama de tots els ballarins, especialment dels homes. Poques companyies tenen tans homes i tan bons.
M'esperava això precisament, no havia vist el programa encara, però tant me feia, perquè sabia el que volia veure.
I em va fer un eslgai el cor quan vaig veure que la primera part la va dedicar a Jacque Brel i a Barbara.
Jacques Brel amb la seva Valse a Mille Temps, el seu Plat Pays, Quand on n'a que l'amour, i Ne Me Quitte Pas... Barbara amb Quand reviendras-tu... Vaig plorar pensant que el meu rimmel ballaria, potser més que els ballarins, sort que el Liceu era tot fosc i els meus plors van ser molt silenciosos. Elisabet Ros, la ballarina principal de tota l'actuació, va estar esplèndida, amb uns braços meravellosos, prodigiosos diria jo. Va ser ella qui va ballar Ne Me Quitte Pas, enfonsada, un cant del cigne especial, abans de morir, de desintegrar-se, de perdre la dignitat. En un altre posting parlaré especialment d'aquesta actuació.
Qui em mereix en aquest posting que parli d'ells és deRuth Miró i de Víctor Jiménez, que van fer un Quant on n'a que l'amour magnífic. Quines cames les de Ruth Miró. Quina coreografia, quina evolució. Chapeau!
La segona part es va compondre d'una coreografia coral feta entre ballarins de la companyia i Béjart, realment fantàstica, amb una ballarina, la millor de tota la companyia al meu parer, de qui no he sabut encertar el nom en el programa.
I finalment, el més aplaudit va ser el Bolero de Ravel, una exhibició de la ballarina solista, envoltada de tots els ballarins de la companyia, molts, moltíssims... però que em van fallar. Ni tenen els genolls d'abans, ni l'alçada de cames, ni els braços d'abans... compensats, això sí, per una bona coreografia.
Qualitat, de la bona, però hi ha moltes altres que s'hi estan posant a l'alçada. Béjart, posa't les piles.

El aura i lo cor

El aura, de Fabián Bielinsky.
Aquesta aura no m'ha atrapat lo cor. Sorry.

La pel·lícula prometia, la trama és bona. Jo diria que molt bona. Un taxidermista epilèptic amb memòria visual superdotada embarcat sense saber com en una història gens legal.

Ricardo Darín se'n surt, en solitari, tota la pel·lícula és ell (i sort en té!), amb alguns errors en la direcció d'actors i en alguns plans seqüència massa llargs al principi de la pel·lícula, que pesen com una llosa. De tota manera és precisament en un pla seqüència llarg (amb algunes dificultats d'enquadrament) on Darín fa la seva millor interpretació, quan explica el títol de la pel·lícula.

Vull creure que la còpia que van projectar estava en mal estat, perquè tot era verd-gris. Quin sentit tindria tenyir absolutament tota la pel·lícula de colors freds si no els contrasten amb res, ni tan sols amb el color de la sang, durant més de dues hores? Ell plom tenyia la pel·lícula, amb un paisatge magnífic desaprofitat, i el ritme era igualment plumbi.

És un bon thriller, amb petites coses que van sorgint i construint i donant sentit a la trama; no t'hi perds, la construcció seqüencial és força bona, tot i que el ritme és molt desigual i infèrtil.

Hi ha uns quants desaprofitaments: com he dit el del paisatge, però també les històries, els sentiments, hi ha moltes històries no explicades: tres històries d'amor, o potser quatre, el maltractament a les dones (que torna a quedar infèrtil, no se sap perquè), l'amistat...

El que sí que és un gran encert és el tema dels animals: el símbol del cèrvol que ell no caça i que al final li salva la vida, però sobretot el gos-llop menja-ovelles, el símbol de l'espectador. Jo era el gos, el director m'estava senyalant amb el dit: m'alimento d'allò que els altres cuiden i guarden. Amb el color dels ulls del gos el director fa un raccord de similitud amb la guineu que ell embalsama, ens diu que el símbol del gos és el mateix de la guineu. Són el mateix animal. Són Jo.

Al principi de la pel·lícula podem pensar que el gos pot fer canviar la història, però no, el gos és l'espectador, que és testimoni del que passa, malgrat tot el que passa. El gos no és fidel a l'amo, si és que l'amo és el que creiem al principi. Els espectadors no som fidels, només testimonis. Només al final sabrem qui serà l'amo, el protagonista, i que, amb el fil conductor de la música, tota la història potser no va existir mai.

Faig una menció petita al so de la pel·lícula, encertat durant la primera meitat, però repetititu a partir de la segona.

En conclusió, a la pel·lícula li falta una mica de cor, més color, més vermell, més sentiment, hi hauria hagut oportunitats a milers. La peli no m'ha ancorat, li falta cor.

La mort d'un amic

Avui m'ha trucat una amiga. Feia temps que no parlàvem, i m'ha dit que el seu nòvio és mort.
M'ha arribat al cor. No em podia imaginar mai que això li passés a ella. Ni a ell.
M'ha dit que ha estat ràpid, que li van dir de seguida, i en un parell o tres de mesos ja ha estat tot.
Ella estava destrossada.
Tenia molta il·lusió posada en ell, jo li havia conegut d'altres nòvios, i tant!, però feliç de debò només l'havia vista amb ell.
Ella m'ha explicat, ara que ja és mort, quantes vegades va voler plaure-li, moltes vegades equivocada, quantes mentides li va dir perquè ell estigués content, quantes coses es van quedar en el tinter...
Jo només he pogut escoltar-la, des de lluny, i intentar compartir el seu dolor.
Tots perdem sers estimats, i fa mal. És curiós que el meu darrer posting anava de l'hivern, de les coses que s'enterren... però que després tornen a sorgir en una primavera. Però ell no tornarà. I ella ho sap. Això no és un hivern, és una mort de debò.
I allà queda... Només pot arribar una primavera quan ella torni a sortir, i jo l'ajudaré tot el que pugui.
L'estimo. I ella ho sap.

Quan tot s'enfosqueix

Aquest cap de setmana canvien l'horari. Ens hem adonat que la tardor ha començat. Per a mi, amb Castanyada, comença l'hivern. Fosc, trist, els ossos noten aquesta humitat freda, comencen a fer mal, i el cap també. Veiem per davant tot un hivern, llarg, fred, sense aquelles gammes alegres que ens animen a la primavera i que ens captiven. Molts comencem a treballar de rutina. I sort en tenim, de les rutines! Gràcies a elles tirem, i tirem...
Però en aquest hivern fosc que se'ns acosta, podem trobar-hi algunes flors, petites, d'algun color que espurneja, càlides, cal saber-les trobar. Ja tornarà a arribar una primavera, amb flors de colors, olors, cants, alegria...
Ara, el cicle de la vida torna a començar. L'hivern és com un embaràs, llarg, en què notem que la vida està amagada, replegada allà a dintre, que de vegades es mou, i que a poc a poc anirà creixent, i sortirà. Però cal no oblidar que encara que tot sembli mort, només s'adorm, de vegades, per tornar a renéixer.

La por a la por, el pànic i altres cagamandúrries

El pitjor que es pot tenir és por a tenir por. Això, en llenguatge popular se'n diu "estar cagat a les calces" o als calçotets, segons qui sigui (ja tornem, com sempre, a les discriminacions per raons de sexe...).
En un posting anterior vaig parlar de la prudència i la valentia, que no tenen perquè estar renyides, sinó que la meva conclusió era que ambdues coses s'han de sumar.
La por a la por, com diu l'anunci d'un cotxe...
No és pànic.
Segons el Centre de Terminologia de Catalunya, "pànic" és: Ansietat sobtada, imparable, de tal intensitat que produeix terror i canvis fisiològics
Segons la Real Academia de la Lengua, "pánico" és: Se dice del miedo extremado o del terror producido por la amenaza de un peligro inminente, y que con frecuencia es colectivo y contagioso.
Enlloc diu que el pànic sigui la por a la por.
Però quan la por a la por es converteix en pànic, anem encara pitjor. Potser el pànic estaria justificat quan hi hagués un perill imminent. Però quan aquest perill no existeix, quin sentit té el pànic?
Vull dir, què perds quan saps que allò que fas és el que cal fer, tires endavant, i ho defenses amb totes les teves forces? És evident que quan tens pànic no pots fer res. Et quedes bloquejat.
Doncs amb això m'hi trobo moltes vegades darrerament.
Hi ha por a la por, amb pànic. I per això tot es queda bloquejat. Tot es queda aturat, o encara pitjor, es tira enrere moltes coses, i a més es fa el ridícul. I jo m'hi trobo a dins, en aquest tornado sense fi, que roda i roda sense parar.
Quan algú seurà a pensar, amb el cap, sense por, i s'atrevirà a ser valent? Tindrà tot el meu suport.

Oh when the Saints

Go marching in...
Que divertit és veure les reaccions de la gent a les curses populars!
Tot i que són això, populars, moltes vegades les reaccions semblen professionals... o jo diria més: de pati d'escola!
Ha d'haver-hi una estratègia, amb la seva corresponent tàctica... i no parlem de l'honor!!!
Quan llegeixo o veig obres de Shakespeare, sempre penso que tot ell és actual, excepte el tema de l'honor, però m'equivoco. M'agrada pensar que avui en dia tots baixem al terreny dels mortals, que ja no volem ser déus, que tots tenim dies bons i dolents... Però sí, m'equivoco. Quina llàstima!
Quan Titus Andronicus és capaç de vendre's fins a la mort, donar el seu dit per honor, per l'honor de la família, trobo que és exagerat. Exagerat, sí... però la gent és capaç d'inventar-se malalties, o de crear-se-les... per honor!!!
La dona que va quedar segona a la cursa va haver de deixar clar que no havia guanyat perquè havia estat tota la setmana malalta... ves quina cosa!
I va establir una tàctica: anar xupant roda de la Claudia fins que a la recta final se la va berenar amb patates, deixant clar explícitament que és una especialista en 200 i 400...
Que diver!!
I encara la pobra Claudia va haver d'escoltar que no hauria d'haver-se deixat guanyar!!!
Claudia, tu que encara estàs molt verge en tot això, ho vas fer molt bé. Ja la guanyaràs, i a moltes d'altres, tu ves fent i oblida't de tota la resta, no caiguis en la trampa!

Llàstima de no ser-hi!

Dissabte hi va haver partit al Camp Nou.
Hauria estat un bon partit per veure'l al camp... i ens vam haver de limitar a veure'l per TV3.
El proper diumenge és a les 7... A veure si hi podem anar.
Això sí, que es portin igual... o millor!!!

Un cap de setmana per davant...

Un cap de setmana per davant... amb moltes coses.
L'Oriol serà pare (avui ha ingressat la seva dona) a la Quirón.
La Yoya també ha estat mare. La Blanca, rosseta, 3.200 g, 50 cm... tot bé!
Dissabte, segurament a plantar arbres i aromàtiques a l'escola dels nens...
Diumenge, cursa de Tres Torres...
Pensant en banyeres, sopars, dinars, visites a la Joan Miró...
Quantes coses!
Em sento feliç.

La llibertat, aquesta gran cosa

Fa dies que estic batallant amb aquest "posting". De fet, des del dia 14.
És curiós, perquè sembla que ara ja és tard.
Deia la cançó: "This little thing called love"... Hi ha moltes coses que no són petites, són grans. I molt grans. L'amor no és petit, és gran. Quan tens amor, estàs gran, ampli, ple.
I la llibertat, la de debò, és també molt gran. Molt.
Sentir-se lliure per opinar, per dir allò que vols, actuar com tu vols, actuar com creus que has de fer-ho (no sempre vol dir que fas el que voldries, però lliurement tries el que és millor) lliurement, és molt gran. Molt gran.
Ser lliure no vol dir només poder anar pel carrer sense manilles. De vegades es pot triar lliurement portar-les. L´important és poder-ho triar.
Donar algun cop de puny sobre alguna taula pot fer por de vegades, i cal saber quan s´ha de fer. Sobretot si gràcies a aquest cop de puny se´n beneficien moltes persones més. I cal fer-ho de tant en tant. El pitjor és tenir molta por i no atrevir-se a donar-lo.
Voldria tirar un cop més una llança a favor del Pasquis. Sé que no ha fet el que ha fet de la millor manera, estic convençuda que hauria hagut de d'actuar d'una altra manera, més disciplinada, més "ortodoxa". Però si hi ha una cosa que valoro molt en ell, i no només això, és que se sent lliure en les seves actuacions. Lliures. Crec.
La llibertat, aquesta gran cosa.

El "celo" i el paraigua

Aquest matí plovia. He agafat un paraigua gran, no plegable, que tinc per casa, que faig servir poquíssim perquè sempre vaig carregada com una mula i acabo agafant el plegable.
L'he carregat, i quan l'he anat a desplegar he vist que estava ple de "celo". Celo pel mànec, celo per les varilles, celo pertot arreu.
I llavors he recordat que el meu fill Eloi, aquest estiu, havia enganxat el paraigua amb celo al cavall de fusta que tenen per jugar a la terrassa. S'havia convertit en un "cavall volador". Recordo la imatge dels tres nens pujats a sobre del cavall de fusta amb el paraigua obert, jugant, fent veure que volaven pels cels.
Ha estat una meravella. Una d'aquestes meravelles que tenim en petits moments de la vida. I jo he desprès el celo que hi havia enganxat, de mica en mica, i la cola del celo hi ha quedat enganxada.
Com la vida. Les coses passen, i només queden els records, enganxats, enganxosos... Quins records!!!
Puc dir que he sigut feliç aquest matí quan baixava en els ferrocarrils, i m'agradava tocar el mànec, enganxós de cola de celo.

L'art i l'hara-kiri

Moltes vegades tenim la tendència a veure paral·lelismes en altres vides, en altres situacions, amb la nostra pròpia.
Aquest sol ser el cas dels artistes. Quan llegim una novel·la, escoltem una narració, veiem una pel·lícula, o un quadre, tendim a veure'ns en les expressions d'aquell artista. I aquí està la seva genialitat, perquè no tots ho aconsegueixen.
Sí, els artistes de debò ens remouen les entranyes, ens treuen tot allò que tenim a dintre, moltes vegades adormit, enterrat, i quan afloren fem un treball catàrtic que moltes vegades ens ajuda a sobreviure i a comprendre'ns a nosaltres mateixos.
Però no ho oblidem, són els sentiments d'aquells artistes, i no els nostres, els que estan allà plasmats, per molt que apel·lin als nostres propis.
Si un artista tendeix a veure les dones com a vampiresses, per déu!, no fem un paral·lelisme, no totes les dones són així. N'hi ha, i tant si n'hi ha! I moltes! Jo en conec unes quantes. Però no totes les dones som Salomés, ni Daliles... Ni tots els homes són faunes necessitats d'emocions saturnianes.
Si un artista tendeix a veure la vida com una bèstia engullidora, tampoc la vida és això.
Si un artista té unes frustracions que fa evidents, moltes vegades s'assemblen a les nostres...
Però... Ei... baixem arran de terra.
És fàcil fer paral·lelismes i quedar-nos en això. És més difícil saber distingir entre la realitat i la ficció, molts artistes en la seva pròpia vida no han estat capaços d'això, saber navegar per la complexitat de la vida, saber discernir què volem de cada relació i de cada moment, que hi ha moments --moments!-- per devorar i deixar-se devorar, moments per apropar-se i moments per allunyar-se; saber viure amb una certa calma, saber prendre decisions ponderades, estimar sense ser alienat o sense destruir l'altre, saber respectar la identitat de l'altre, dialogar, en definitiva, viure la vida amb alegria i amb pau, arran de terra, amb els altres, amb nosaltres mateixos.
I un artista, un bon artista, ens ha de fer veure això.
Shakespeare, a Titus Andronicus, m'ha fet mal. Molt de mal. I molts altres artistes també. M'estava fent un hara-kiri emocional. I m'he adonat que era jo mateixa qui me l'estava fent, com un hara-kiri amb totes les de la llei. I de vegades costa allunyar-nos-en, descobrir que hem après, que només era una lliçó, i que hem d'estimar a tope, que hem de viure la vida a tope, i que de vegades ens hem de frenar a tope.
Un artista ens ha de fer mal, això demostra que és un bon artista, però hem de saber treure'n el màxim profit, no ens ha de destruir.

Reencontrarse con un antiguo amigo

Ayer estuve con un amigo, de los de verdad. Sí, le llamo amigo, y a él mismo se lo dije, porque lo es. Hacía unos cuantos años que no nos veíamos, pero seguía conociéndole igual, y él a mí.
Él me recibió en la habitación del hotel Melià en Port d'Aiguadolç, como si fuera su despacho, porque lo era, porque trabaja, y mucho, durante el Festival de Cine de Sitges.
Hablamos de muchas cosas, de otros amigos, de la vida, de la sociedad, y qué bien viene que de vez en cuando te ayuden a poner los puntos sobre las íes, te ayuden a recordar para qué has venido a este mundo, igual que hice yo con él. Tiene dudas sobre si quiere ser padre, a su edad, se da vergüenza a sí mismo por si se ve a sí mismo haciendo el tonto con un niño pequeño. ¡El tonto! Yo le rectifiqué: la vida es así, y gracias a que tenemos momentos "tontos" estamos vivos, somos alegres, tristes, enfadados, tontos a veces, incoherentes, sí, somos incoherentes y no nos damos cuenta muchas veces de que vivir es tener contradicciones, y bailar sobre ellas.
Y la felicidad es eso: bailar sobre nuestras contradicciones.
¡Gracias, profe! ¡Gracias, amigo! Y sobretodo, vive.

Sobre donar opinió o no donar-ne

Sempre he valorat molt la gent prudent. I jo he intentat ser-ho, sempre que he pogut. Però encara valoro més la gent que s’atreveix a donar la seva opinió.
La Dole, o Doli, una amiga íntima que tinc, i amb qui comparteixo moltes –moltíssimes-- opinions, em va donar una bona bufetada, dimarts, quan em va dir: "És que mai dius allò que opines. I m’agradaria saber-ho. Encara que només sigui perquè corroborar allò que jo penso té un component hormonal agradable". (Doli, sé que exactament no vas dir això, però estic segura que el contingut era aquest). I la Doli tenia raó. De vegades em fa por expressar l’opinió, però no perquè dubti de la meva opinió, sinó per si no tinc tota la informació. Valoro molt la gent que té opinió de les coses, sempre que siguin fundades, i si no expresso una opinió normalment és perquè no sé si tinc tota la informació. Però... davant de la Doli tampoc? És curiós. Sé que si no tinc tota la informació i ella la sap, em corregirà...
Potser va sent hora de confiar més en mi mateixa, i quan no tingui informació suficient, anar a cercar-la clarament, sense cap por, i dir allò que opino i en veu alta, no només davant de la Doli. Per cert, crec que Doli és el mateix nom que "Dolors", és un gran nom. Només aprenem a cops... Gràcies, Doli!

La cursa de la Barceloneta 2005

Aquest any hem tornat a fer la cursa de la Barceloneta.
Ha estat un dia preciós. Pluja i sol, com la vida.
Els nens, molt bé. L´Ernest amb unes ganes de córrer impressionants. Es posava en posició de sortida de 1500, com un professional. Moníssim. I déu n´hi do com ha corregut. I l´Eloi? Una mica impressionat per l´alçada dels seus companys, que eren tots més grans que ell, acaba de canviar de categoria, i és dels petits... però no s´ha deixat tòrcer, ha corregut amb molta energia. I l´Emma, pobreta, moníssima, amb la mà a la boca, donant-me la mà, i caminant. Ha estat l´última i de bon tros, el noi del micro anava cridant-la, animant-la, i ella devia pensar què fa aquesta gent mirant-me i el meu nom ressonant pertot arreu? Al final, quan ha arribat a meta, llavors ha corregut amb totes les seves forces... bona lliçó, kriñu, massa jove, t´entenc però la meva feina és que vagis veient, amb naturalitat, les coses bones de la vida, amor.

Ens ha plogut, suficient per refrescar-te quan estàs corrent, meravellós.
Pel que fa a la cursa de grans, quan hem arribat al matí, com sempre, nervis, corrent perquè no arribàvem, Papi i Glòria esperant... Un liu.
Després, ves a buscar els pitrals, el xip, paga´l, posa-te´l, i apa! Sense temps d´escalfar, cap a la sortida.
Total, que per no sé quina raó m´he trobat a la línia de sortida amb tots aquells que corren a 3 pelat, prims com pals, i jo espantada perquè no em tiressin a terra quan el senyor de la pistola la fes anar.
Total, que sona la pistola, cop de fuet al cor.
I tots, a tope cap al Km 1.
No he caigut, bon senyal!
La bona cosa és que he pogut veure quines noies anaven davant meu, tot i que no hi donava gaire importància... com sempre, je je...
He deixat passar tots aquells que van a tope des del principi, i a partir del Km 2 he començat a veure que ja no em passava ningú, havia trobat el meu grup.
Noies per davant, noies per darrere, i molts més nois al voltant. Superguai. M´encanta. Hi havia tants nois i noies que havia de passar de fer una bona classificació. Així m´assegurava una cursa per disfrutar.
Total, que a disfrutar tocaven.
Km 2, 8.26. De moment, anava massa ràpid, però no volia pensar-hi, ja sol passar això, especialment si surts amb els corredors que van davant...
Doncs no! del 2 al 3, 4.05. Encara era massa ràpid, però m´hi trobava bé. Ara anava a prop d´una noia que anava molt abrigada, no sé perquè, perquè se la veia que sabia de què anava això de córrer, era estrany. Del 3 al 4, 4.13. Ja he vist que podia mantenir un ritme per sota de 4.25, estava encantada de la vida! Segur que faria més bona marca de 45 al 10.000!!!
Llavors m´he sentit confiada, i a més el temps ha acompanyat. Els companys que he trobat pel camí m´han donat molt suport, i jo a ells. Tant, que al final de la cursa els he animat jo, i tots els que anaven amb mi han quedat per davant!!!
Km 10: 42.24!!! Al final de la cursa, Km.11: 46.51.
5a. de la general femenina!
És d´aquelles curses que tot i que no t´emportes premi saps que has fet un marcon i que t´has trobat bé. Aquest és el millor premi.
Total, pluja a la cara suau quan tenia calor, trepitjamenta de bassals superguais quan plovia... un goig increïble. Entre el Barça d´ahir i la cursa d´avui, feliç.

10 a l´11, 4.26
9 al 10, 4.23
8 al 9, 4.11
5 al 8, 12.53
4 al 5, 4.10
3 al 4, 4.13
2 al 3, 4.05
0 al 2, 8.26
Total: 46.51

El Barça em continua fent vibrar

Després de 15 anys, el Barça en directe em continua fent vibrar. Sembla mentida, semblava com si no hagués passat el temps. Ara, jo era 15 anys més gran, i la companyia era una altra: ahir hi vaig anar amb un dels meus tres fills i una amiga. Però el Barça continuava fent-me cridar, dient Ai quan ens van marcar gol, o quan la pilota va anar directa al pal, fent-me enfadar contra l´àrbitre... i cridant Goooool!! tres o quatre vegades, tot i que només comptessin dos de tots aquests gols, que divertit.
I la companyia! Vaja amiga! Si jo cridava, ella encara més! Ella és molt aficionada, és del Flamengo, i m´explica coses d´allà que semblen mentida totes elles!!! Fuchibau, Fuchibau!!!
So, si hi ha moments a la vida en què pots afirmar que ets feliç, un d´ells ha estat aquest. El Joan ens va convidar a bocates, patates "del Barça", xerve, fanta i aigua... fins i tot ens va portar en cotxe a casa. Què més podia desitjar?
A més, sabia que hi havia més gent prop, que estaven compartint amb mi allò que jo veia. Feliç, sí. MOLT feliç.