El cap de setmana va acabar de ser rodó, després de la immersió cultural, un esclat de joia en el Camp...Em vaig endur l'Ernest, l'Eloi i el Lluís. Vam passar tota la tarda als voltants del Camp, vam comprar unes trompetes d'aquelles que fan tant de soroll per als nens, que anaven amb les seves samarretes "del Barça".
Després de menjar patates "del Barça" i bocates del Pans, ens esperava un partit d'aquells que fan història.
L'Ernest, era el primer partit que assistia, amb quatre anyets, tot tendre... Poc abans del primer gol li dic: Ernest, prepara't ARA per cantar GOOOL! I ell em va mirar com dient: què em dius, mama, quan facin el gol ja cantarem... com sempre, a casa...
I va ser gol. L'Ernest tenia la trompeta a la mà esquerra i era assegut a la meva falda. Va començar un gest d'alegria, però que va acabar en uns plors immensos perquè MAI havia sentit tanta energia desbordant, milers i milers de persones al mateix temps, cridant, tots estàvem esperant aquell moment gloriós... que l'Ernest no podia assumir.
L'Eloi va seguir el partit com qualsevol altre culé, amb emoció, ficat en les jugades, cridant GOL, AIII..
L'Ernest és "de l'Eto'o" i l'Eloi és "del Ronaldinho". Després dels dos gols de Ronaldinho jo li vaig dir a l'Ernest que encara l'Eto'o podria marcar, que no s'amoïnés...
Van canviar Ronaldinho, encara hi havia temps perquè l'Eto'o marqués, però quan van canviar l'Eto'o em va dir: mama, ara ja no podrà marcar... i em van preguntar perquè. Carinyo, és perquè ja estan cansats, el partit ja és nostre, i canviar un jugador fa canviar l'estratègia, i pot desmuntar l'altre equip... I el substitut de l'Eto'o va marcar l'últim gol... No sé si ho van entendre, però Larsson va demostrar que els canvis poden ser molt bons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada