Avui hem anat a Barà, hi celebràvem uns quants aniversaris. L'Eloi, 7 anys. El Lluís Monsó, 67.
L'Eloi ja està fet un homenet, va creixent. Recordo quan va néixer a Sant Joan de Déu, quina alegria, però també quin mal dia! Com moltes coses a la vida, venen alegries juntament amb penes. Després de 14 hores parint, un cop va néixer no me'l van deixar tocar fins que van passar 10 hores! I jo demanava als metges "com està el meu fill?" i plorava en un quiròfan, on em van deixar tota aquella estona des que em van cosir la panxa fins que em van pujar a l'habitació, perquè no hi havia llits.
Després, va ser tot un aprenentatge, ens vam començar a conèixer, va ser difícil i dur, i encara ho és de vegades. I també és meravellós. Ja sap llegir, fa algunes multiplicacions, parlo amb ell de la vida i fins i tot de la mort, m'encanten les seves preguntes. L'Eloi és molt meu, tot i que sé que no és meu. És seu. Ell sap moltes coses que m'ensenya perquè és ell. És així.
L'estimo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada