TRA... ART... ? !!

Divendres al vespre vaig anar amb una amiga a l'església dels Caputxins de Sarrià, a una exhibició d'art. El grup es diuen Tra. És la conjugació en una sola obra de poesia, música i art visual.
Crítica social, amor, desamor, riure, plorar... Tot en un cocktail fantàstic. Bartolo, Glòria, Maria, Jordi, Lluís... fantàstic. Cadascú hi aportava la seva part. El recomano obertament.
La representació era lliure, gratuïta, i es podia fer una aportació voluntària per a una ong de la qual una noia, la Norma, va explicar que era la petita de cinc germans, la veu li tremolava, ens va fer plorar a tots, i ens va dir que els seus pares els van abandonar quan ella era un bebè. I gràcies a aquella ong ella va poder tirar endavant. Ara devia tenir uns 45 anys, i estava agraïda a la vida i a totes aquelles persones que la van ajudar.
I TRA? Doncs TRA és ART així, en majúscules. RAT també, ratetes que es fiquen a dins de la vista, de les oïdes, i allà queden, per sempre... Tra-nsmetien molt, amb un Tar-annà casolà, com qui no vol la cosa, les anaven endinyant. I Bartolomé ajudava a fer tot allò més païble, amb un sentit de l'humor molt fi, agradable i per a tots els públics.
La música: excel·lent. El "Cajoner" excel·lent, un ritme fabulós, els dos guitarres fantàstics, la Maria amb una veu i una dicció meravellosos, la Glòria posant-hi cor i ànima, les seves peces fantàstiques tot i que les projeccions potser era el que més fallava, segurament perquè l'equip era de "prestat", què més volíem! El Lluís un bon conductor... i la meravella del so del clarinet de Bartolo.
Per qui no hagi pogut venir, us hi poso dos dels poemes de Tra (llàstima que no els pugui acompanyar de música i imatges com estaven allà).

LA PREGONESA DEL SILENCI
M'ennuego amb la rialla absurda d'un instant estúpid, totalment buit de contingut...
Potser això em fa feliç... el no-res... i la seva delirosa ingravidesa mancada de responsabilitats, de neguit, del cabdell de llana o troca, gira i fila, fila i gira, i para ja de tant girar, collons!
I si m'ho permets, tornaré a ennuegar-me aquest cop amb una rialla encara més llarga...
Però si no et mostro l'escorça cremada
no és per no haver sofert cap incendi,
el meu dolor s'amaga en la pregonesa del silenci.
I no trobo el rrellotge de plata
que detura el temps quan crido: esperi!
Es va teixint la basarda
en la pregonesa del silenci (del silenci...).
M'ennuego amb la rialla absurda d'un instant estúpid, totalment buit de contingut...
però a voltes percaço paraules amb un caçapapallones foradat, bé vull dir, més foradat dels forats que ja té de per sí, i aleshores no agafa el... va! És igual, a la merda.. Que... que no... que no!
Quan no trobo les paraules
i no hi ha ningú que m'entengui,
la pregunta, la resposta,
la pregonesa del silenci.
I no et mostro l'escorça cremada
però recordo cada incendi,
el meu dolor s'amaga
en la pregonesa del silenci (del silenci...).

FRED COM EL GEL
La sobtada metamorfosi de la teva veu, tan tremolosa que no troba ni l'aire suficient per llegir-me els teus pensaments, obre una porta que amaga una escala.
Si cal, la pujaré serenament, que ja en conec bé el camí i guardo nombroses cicatrius que m'ho recorden...
L'amor alça i enderroca temples d'una sola bufada i suposo que l'aixeta del desengany s'eixuga a mesura que es buida el pou de les il·lusions...
Al finanl de l'escala, ens trobarem i seràs passat en el present, i els teus mateixos ulls seran uns altres dins dels meus, car ja no hi llegiràs futur, ni seràs la meva nineta, ni els meus dits jugaran a dibuixar estels en el teu ventre.
I aquesta estúpida racionalitat que em gronxa i em diu que ets tan lliure de prendre el camí que vulguis perquè sols som propietaris de la nostra estricta solitud, i que hauria de sentir-me afortunat d'haver pogut compartir aquest espai amb tu i no tan desgraciat perquè ara me'l neguis; aquesta mateixa racionalitat se'm travessa irracionalment a l'estómac, car jo voldria desdir-me'n i cridar als quatre vents que no és just, no és just! I que sol bressolés les meves llàgrimes i en fes pètals de vidre assimètrics de rima assonant que guarissin aquesta ferida oberta que em xucla els budells i a les nits em desperta sagnant per seguir abraçant lal teva absència...
Pujaré descalç altra vegada els esglaons de marbre, ni m'abraçaré al recel, ni te'n faré culpable; dalt de l'escala el meu sostre tornarà a ser el cel... I oblidaré que avui el cor se'm desfila, fred com el gel...