dissabte, d’abril 16, 2011

Cavalleria Rusticana i Pagliacci al Liceu. La meva visió

He tingut la sort de poder assistir a la representació de dues òperes (que d'altra banda gairebé sempre es programen juntes) de dos autors diferents. Cavalleria Rusticana (que no té res a veure amb cavalls, sinó que vol dir una cosa semblant a honor rústic), de Pietro Mascagni, i Pagliacci (Pallassos), de Ruggiero Leoncavallo. El dia que hi vaig anar, que va ser dimecres 6 d'abril, els intèrprets van ser Paoletta Marrocu com a Santuzza a Cavalleria (va estar magistral en la interpretació, tot i que en algun moment va flaquejar), José Ferrero va fer de Turiddu, va esar molt correcte, i Mamma Lucia va ser Victoria Livengood. Lola era interpretada per Claudia Schneider, embarassada bastant avançada (potser hauria hagut d'interpretar Santuzza en el seu estat i no Lola, no ho sé...) El baríton George Gagnidze és possible que tingués un dia fluix, perquè a nivell interpretatiu va estar bé, però li va faltar veu. El repartiment va estar prou bé, però jo he de destacar el cor: la polifònica de PuigReig. Van estar fantàstics.

A Pagliacci, encara va millorar la cosa. El pallasso Canio era interpretat pel tenor Piero Giuliacci, que va estar molt bé a nivell interpretatiu, de força i de color, tot i que els "arrebatos" en algunes notes, que entenc que deuen ser part de la seva empremta, no m'acabaven de fer el pes. Em va agradar molt la Nedda Olga Mykytenko, em va encantar Vittorio Vittelli fent de Pròleg i de Tonio, i em va entusiasmar Jean-Luc Ballestra que va fer un Silvio potser més atractiu i tot del que demana l'obra (encara que el vestit de sastre li anava 3 talles més gran...). Ballestra té una veu potent, amb una projecció magistral, mantenia les notes amb força sense tremolar de cap manera, la seva veu omplia l'escenari. No sé com ho faria a nivell interpretatiu, però pel que fa a la veu faria un Canio fenomenal. Aquí, el cor es va complementar amb el Cor Infantil dels Amics de la Unió de Granollers. Un 10 per al cor, també a Pagliacci.
I ens en vam anar cap a casa amb un regust de voler tornar-hi una altra vegada A veure si hi puc anar amb els nens. Els encantarà. Si són capaços de veure Anna Bolena tal com ho van fer, aquestes els encantaria.
Una recomanació: si no has anat mai a l'òpera i vols saber si t'agrada o si et pot agradar: ves a veure aquestes dues òperes. Per iniciar-se és, potser, la millor opció. Sort!

A la foto, Jean-Luc Ballestra, Silvio, amant de Nedda (en aquesta foto Angeles Blancas)

dimecres, d’abril 13, 2011

No! Sí!

L'ésser humà és un animal social. Necessitem d'altres per construir el nostre entorn, els nostres paràmetres mentals, els nostres prejudicis, la nostra manera de ser. Des de ben petits, els éssers humans ens sentim bé quan ens diuen "molt bé" i no ens agrada quan ens diuen "molt malament".
Quan creixem, ens anem modelant, i ens modelen, d'aquí la importància fonamental de l'educació. I continuem canviant fins a la nostra mort, però durant el procés vital arriba un moment en què, de manera serena, ja no estem disposats o disposades a voler agradar a tothom, i aprenem a dir "que no". "No. S'ha acabat". Amb tranquil·litat i serenor, sense enfadar-nos.
I sí, SÍ! A allò que sí que volem. I dedicar les forces a allò que volem i/o a allò que ens convé. Per experiència, coneixem que el temps és una cosa finita, que el dia té només 24 hores,i el volem aprofitar per dedicar-lo a allò que ens convé, ens interessa, o simplement que hem de fer perquè toca.
Ahir vaig llegir un tatuatge que una noia portava en el braç: "La vida no és per comprendre-la, és per viure-la."
Quan algú diu "molt malament", si nosaltres estem convençuts que hem fet el que havíem de fer, hem de poder relativitzar i no dedicar-hi estona a intentar entendre l'altre ni veure per on hem fallat. En lloc de posar-nos tristos, podem pensar que potser és que és l'altre qui s'equivoca... I cadascú segueix el seu camí. Respectar que el camí de l'altre és diferent del teu és molt important.
"No", a allò que no volem. I "sí", a allò que sí que volem, i llençar-nos-hi de cap!! 

dimarts, d’abril 12, 2011

Mary Poppins, una mujer de rompe y rasga




Hay historias que pasan sin pena ni gloria, y hay historias que, revisitadas, miradas con unos nuevos ojos, cambian mucho. Y una de estas es la famosa película Mary Poppins. Hay obras que llegan a ser clásicas porque son revolucionarias para su época, y hay clásicos que lo son más conforme van pasando los años, y van confirmando las conclusiones a las que vamos llegando poco a poco. Mary Poppins puede dejar de ser una excentricidad para convertirse en un clásico. Mary Poppins, antes de ser una película de la factoría Disney, empezó siendo en 1934 un libro de la escritora australiana Pamela Lyndon Travers, que firmaba (como tantas otras escritoras) con sus iniciales a causa de su condición femenina.

En este filme del año 1964 podemos identificar varias tramas y personajes. Primero, los dos protagonistas, niño y niña –primera dosis de igualdad--, que, según mi interpretación, son un solo personaje: la infancia. Esta infancia que representan el niño y la niña tiene ganas de jugar, de pasárselo bien y de ser eso: un niño y una niña. Quizás demasiado edulcorados, demasiado repeinados, teñidos... (Se trata de Disney. Hoy la factoría Disney sigue fabricando personajes edulcorados como en High School Musical, en eso no hemos avanzado mucho, más bien al revés)...

Por otro lado tenemos a la madre (hey, apuntáoslo: es una sufragista). Como sufragista es una mujer que dedica mucho de su tiempo a una misión que a estas alturas ya entendemos como fundamental, porque gracias a las sufragistas (y a muchas otras mujeres que siguieron su trabajo) hoy podemos escribir, por ejemplo, en una revista digital para mujeres periodistas. Esa señora no ha nacido sólo para dedicarse a la crianza, sino que es una persona que valora tanto su trabajo como para cambiar la sociedad que le ha tocado vivir. Por otro lado, está más bien entrada en kilos y no parece importarle mucho.

Y tenemos, también, al padre. Un personaje-caricatura del típico (o del tópico) “padre de familia inglés”: meticuloso, puntual, hombre que dirige, que manda, el “cabeza de familia” que tiene derecho a que le sirvan... Y tiene sus rituales diarios fijados como entrar a casa exactamente a la misma hora, dejar el sombrero exactamente en el mismo lugar, y cuando suena el reloj en punto ya levanta la taza porque a aquella hora le sirven el té... Pero, pobre, es un hombre que se encuentra descolocado, como muchos de los hombres de hoy. Si nos ponemos en el imaginario del año 64 y todavía más en el del 34, este señor se encuentra solo en un nuevo sistema; sin referentes: su mujer no está nunca en casa, sólo hay sirvientas que cobran para obedecer (y aun tiene suerte porque puede costeárselas): el papel de hombre potente se le ha deshecho en la mano como si fuera papel mojado. ¿Él manda? ¿Sobre quién? ¿Quién le hace caso? ¿Su mujer? No está. ¿Sus hijos? Están “desmadrados”... Pero la lanza a su favor que hay que romper es que él respeta la ocupación de su mujer, aunque no sabe lo que les pasa. Creo que éste es un personaje clave. Muchos hombres, hoy todavía, no saben cómo tienen que actuar, cómo tienen que reaccionar ante las nuevas posturas que tomamos las mujeres. Ni nosotras tampoco sabemos cómo tratarlos a ellos porque lejos de ser un problema, para ellos la nueva situación tendría que ser una liberación: más libertad porque, ¡tener que estar siempre en un lugar de gran tensión y de poder les tenía que dejar agotados! Si el señor en cuestión pudiera relajarse, podría vivir más relajado y feliz.

Y ¿qué decir de Mary Poppins y de Bert? Mary Poppins es la niñera ideal, llena de sorpresas, hace magia constantemente, es una creadora, una artista... y es amiga del más grande de los artistas: Bert el pintor y deshollinador. Ella es la antiprincesa: tiene muy buena relación con Bert pero no busca casarse con nadie; ella es totalmente libre (se va de la obra volando tal como ha apareció). Bert demuestra que el arte es la única salvación para la monotonía y para la falta de ilusión que no llevan a ninguna parte, y por eso hay que pintar (¡crear!) y limpiar bien las chimeneas: hay que quitar todo aquel hollín negro que las atasca y dejar que el fuego de la ilusión queme y suba hacia el cielo sin ninguna traba. Bert también tiene amigos deshollinadores que bailan a las mil maravillas, porque todos los deshollinadores son artistas.

Pero la historia no se acaba sólo así: es una historia de superación, porque, en el fondo, quien tiene un problema, y grave, es el padre de la familia y nadie más. El padre sufrirá en primera persona una catarsis cuando, al final de la película, aprenderá a valorar que dos peniques no sólo sirven para ahorrarlos, sino para hacer feliz la mujer que da de comer a las palomas (símbolo de la creatividad de otra mujer artista), ella alimenta a las palomas para que puedan volar... Porque... ¿hacer volar la imaginación es malo? Crear es bueno, como también lo es enmendar. Al final de la obra el padre arregla una cometa, símbolo del juego y de la creación voladora, y también de que es posible disfrutar con un nuevo tipo de familia, superando y asumiendo la nueva situación.

Así, Mary Poppins es una perla diferente de otros cuentos que reproducían y reforzaban los tópicos de la mujer sometida que tenía por único objetivo buscar marido, como decía nuestra compañera Xènia Fortea en uno de los últimos números de Dones Digital. ¡Vale la pena volver a verla con ojos del 2010!
(Este artículo lo publiqué en la revista Dones Digital de la Associació de Dones Periodistes de Catalunya)

dimecres, d’abril 06, 2011

El noi del somriure

Avui a l'hora de dinar he anat a nedar al Barceloneta. Ha estat un entrenament una mica estrany.
Estava tot ple, com a mínim 3 persones a cada carrer.
M'he posat en un carrer on hi havia noies que semblava que nedarien al meu ritme, perquè depèn del club on vas, has de vigilar perquè els qui neden, poden nedar molt i molt bé, i no has de molestar. 
Una d'elles nedava super bé, i l'altra... tota l'estona pel mig! Fent peus i nedant pel centre de la piscina, aturant-se a la paret, allà just on has de fer el viratge... uf. 
Aquesta noia  m'ha dit que intentés nedar pel mateix cantó totes les vegades. I així hem quedat, però després ha vingut un altre noi, amb una olor de desodorant que tirava enrere. Ja érem 4, i toma, aquí, allà, cops, aturades....i jo intentant fer les 4 sèries de 400 que em tocaven avui després dels 500 locomotor i dels 200 peus de crol. La noia ha marxat sense que jo me n'adonés, i ha vingut gent nova. Jo anava a la meva i m'he trobat donant-me cops amb tothom. I jo intentant fer les sèries de 400 al més a prop dels 8 minuts possible. 
Després em quedo sola al carril amb un noi amb manoples, que nedava força més ràpid que la noia d'abans, hehe, i se'm queda mirant. Li dic que sí, que podem tornar a pactar d'anar per la dreta, que de fet és el que a mi m'agrada. Pactant i a la vegada intentant anar a ritme en aquesta 3a. sèrie. He perdut un temps que no vegis, Sergi, no facis cas del temps en aquesta , eh! 
Un cop pactem això a corre-cuita perquè jo volia continuar amb la sèrie, em diu el noi: "tu treballaves al CNKallipolis, no?" Hahaha, quina gràcia, penso, algú que se'n recorda de mi i em reconeix... bon senyal, no?
Quan acaba la sèrie, en els 30 segons de descans, em diu: sóc en "---" (no dic el seu nom perquè no li he preguntat si volia sortir al meu bloc), i es treu les ulleres de piscina. 
L'he reconegut a l'instant, un somriure magnífic, que no havia tornat a veure mai de la vida. Havia canviat lleugerament, ara era calb, i més gran. El temps passa per a tots... Després dels 8 minuts i escaig de la quarta sèrie hem estat una estona xerrant, intercanviant informació de les nostres vides després d'uns 17 anys si fa no fa... uf.
M'ha fet ilu.  Al final m'ha dit: "Sempre ens quedarà nedar"!
(he buscat al Google una foto per posar-la, però cap foto s'acostava ni de bon tros al somriure de "---")