El aura i lo cor

El aura, de Fabián Bielinsky.
Aquesta aura no m'ha atrapat lo cor. Sorry.

La pel·lícula prometia, la trama és bona. Jo diria que molt bona. Un taxidermista epilèptic amb memòria visual superdotada embarcat sense saber com en una història gens legal.

Ricardo Darín se'n surt, en solitari, tota la pel·lícula és ell (i sort en té!), amb alguns errors en la direcció d'actors i en alguns plans seqüència massa llargs al principi de la pel·lícula, que pesen com una llosa. De tota manera és precisament en un pla seqüència llarg (amb algunes dificultats d'enquadrament) on Darín fa la seva millor interpretació, quan explica el títol de la pel·lícula.

Vull creure que la còpia que van projectar estava en mal estat, perquè tot era verd-gris. Quin sentit tindria tenyir absolutament tota la pel·lícula de colors freds si no els contrasten amb res, ni tan sols amb el color de la sang, durant més de dues hores? Ell plom tenyia la pel·lícula, amb un paisatge magnífic desaprofitat, i el ritme era igualment plumbi.

És un bon thriller, amb petites coses que van sorgint i construint i donant sentit a la trama; no t'hi perds, la construcció seqüencial és força bona, tot i que el ritme és molt desigual i infèrtil.

Hi ha uns quants desaprofitaments: com he dit el del paisatge, però també les històries, els sentiments, hi ha moltes històries no explicades: tres històries d'amor, o potser quatre, el maltractament a les dones (que torna a quedar infèrtil, no se sap perquè), l'amistat...

El que sí que és un gran encert és el tema dels animals: el símbol del cèrvol que ell no caça i que al final li salva la vida, però sobretot el gos-llop menja-ovelles, el símbol de l'espectador. Jo era el gos, el director m'estava senyalant amb el dit: m'alimento d'allò que els altres cuiden i guarden. Amb el color dels ulls del gos el director fa un raccord de similitud amb la guineu que ell embalsama, ens diu que el símbol del gos és el mateix de la guineu. Són el mateix animal. Són Jo.

Al principi de la pel·lícula podem pensar que el gos pot fer canviar la història, però no, el gos és l'espectador, que és testimoni del que passa, malgrat tot el que passa. El gos no és fidel a l'amo, si és que l'amo és el que creiem al principi. Els espectadors no som fidels, només testimonis. Només al final sabrem qui serà l'amo, el protagonista, i que, amb el fil conductor de la música, tota la història potser no va existir mai.

Faig una menció petita al so de la pel·lícula, encertat durant la primera meitat, però repetititu a partir de la segona.

En conclusió, a la pel·lícula li falta una mica de cor, més color, més vermell, més sentiment, hi hauria hagut oportunitats a milers. La peli no m'ha ancorat, li falta cor.