Avui m'ha trucat una amiga. Feia temps que no parlàvem, i m'ha dit que el seu nòvio és mort.
M'ha arribat al cor. No em podia imaginar mai que això li passés a ella. Ni a ell.
M'ha dit que ha estat ràpid, que li van dir de seguida, i en un parell o tres de mesos ja ha estat tot.
Ella estava destrossada.
Tenia molta il·lusió posada en ell, jo li havia conegut d'altres nòvios, i tant!, però feliç de debò només l'havia vista amb ell.
Ella m'ha explicat, ara que ja és mort, quantes vegades va voler plaure-li, moltes vegades equivocada, quantes mentides li va dir perquè ell estigués content, quantes coses es van quedar en el tinter...
Jo només he pogut escoltar-la, des de lluny, i intentar compartir el seu dolor.
Tots perdem sers estimats, i fa mal. És curiós que el meu darrer posting anava de l'hivern, de les coses que s'enterren... però que després tornen a sorgir en una primavera. Però ell no tornarà. I ella ho sap. Això no és un hivern, és una mort de debò.
I allà queda... Només pot arribar una primavera quan ella torni a sortir, i jo l'ajudaré tot el que pugui.
L'estimo. I ella ho sap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada