Aquest matí plovia. He agafat un paraigua gran, no plegable, que tinc per casa, que faig servir poquíssim perquè sempre vaig carregada com una mula i acabo agafant el plegable.
L'he carregat, i quan l'he anat a desplegar he vist que estava ple de "celo". Celo pel mànec, celo per les varilles, celo pertot arreu.
I llavors he recordat que el meu fill Eloi, aquest estiu, havia enganxat el paraigua amb celo al cavall de fusta que tenen per jugar a la terrassa. S'havia convertit en un "cavall volador". Recordo la imatge dels tres nens pujats a sobre del cavall de fusta amb el paraigua obert, jugant, fent veure que volaven pels cels.
Ha estat una meravella. Una d'aquestes meravelles que tenim en petits moments de la vida. I jo he desprès el celo que hi havia enganxat, de mica en mica, i la cola del celo hi ha quedat enganxada.
Com la vida. Les coses passen, i només queden els records, enganxats, enganxosos... Quins records!!!
Puc dir que he sigut feliç aquest matí quan baixava en els ferrocarrils, i m'agradava tocar el mànec, enganxós de cola de celo.
1 comentari:
Però vigila!
Has de saber que els paraigües que han estat usats per a catapultar cavalls es poden tornar propulsors de persones si passes prop d'alguna manega de bombers.
Jo mateix vaig tenir una experiència similar amb un "flaburí" (que és l'instrument músical que integra el flabiol i el tamborí).
Publica un comentari a l'entrada