La por a la por, el pànic i altres cagamandúrries

El pitjor que es pot tenir és por a tenir por. Això, en llenguatge popular se'n diu "estar cagat a les calces" o als calçotets, segons qui sigui (ja tornem, com sempre, a les discriminacions per raons de sexe...).
En un posting anterior vaig parlar de la prudència i la valentia, que no tenen perquè estar renyides, sinó que la meva conclusió era que ambdues coses s'han de sumar.
La por a la por, com diu l'anunci d'un cotxe...
No és pànic.
Segons el Centre de Terminologia de Catalunya, "pànic" és: Ansietat sobtada, imparable, de tal intensitat que produeix terror i canvis fisiològics
Segons la Real Academia de la Lengua, "pánico" és: Se dice del miedo extremado o del terror producido por la amenaza de un peligro inminente, y que con frecuencia es colectivo y contagioso.
Enlloc diu que el pànic sigui la por a la por.
Però quan la por a la por es converteix en pànic, anem encara pitjor. Potser el pànic estaria justificat quan hi hagués un perill imminent. Però quan aquest perill no existeix, quin sentit té el pànic?
Vull dir, què perds quan saps que allò que fas és el que cal fer, tires endavant, i ho defenses amb totes les teves forces? És evident que quan tens pànic no pots fer res. Et quedes bloquejat.
Doncs amb això m'hi trobo moltes vegades darrerament.
Hi ha por a la por, amb pànic. I per això tot es queda bloquejat. Tot es queda aturat, o encara pitjor, es tira enrere moltes coses, i a més es fa el ridícul. I jo m'hi trobo a dins, en aquest tornado sense fi, que roda i roda sense parar.
Quan algú seurà a pensar, amb el cap, sense por, i s'atrevirà a ser valent? Tindrà tot el meu suport.