Ahir vam anar a veure La Novia Cadáver de Tim Burton. Hi vam anar tots, inclosa l'Emma, amb certes reticències pensant que igual no podia aguantar tota la pel·lícula. Però sí, va aguantar! I en cap moment va sentir por.
Només puc dir que és una història ben construïda, d'execució impecable, ritme calculadíssim a la dècima de segon, amb tocs d'humor, i imagineria Tim Burton a tope, sense riscos.
Així com a Pesadilla antes de Navidad hi havia una transgressió, una gran transgressió social, canviar festes és una cosa molt seriosa, aquí "l'única" transgressió és la del món dels vius amb el món dels morts, i que passar d'un estat a l'altre només és una qüestió "d'estat", com qui puja d'un pis a l'altre. Aquesta transgressió és tan inversemblant que ja no és transgressió. És imaginació i punt, que per això està el cine. No hi ha menjades de coco de si hi ha vida després de la mort, ni quin tipus de vida hi ha; els morts són tots bons, i si no ja s'encarreguen ells, amb les seves pròpies lleis, que els morts siguin tots bons o desapareguin.
Com sempre i a tot cine dels States, l'amor ho salva tot.
Què dir de la imatge, la fotografia, impecable. El món dels morts té color, el món dels vius, d'aquells vius, és tot gris... aquells vius estan més morts que els morts!
La banda sonora és boníssima: Danny Elfman torna a fer una meravella, és el mateix autor de Pesadilla o de Eduardo Manostijeras o de Charlie and the Chocolate Factory... Cal destacar el moment brillant del joc dels protagonistes tocant el piano a quatre mans, amb el joc subtil i volàtil de les notes altes que, paradoxalment, les toca ell. Ella és la dona, però ell és viu, i ella és morta.
Una pel·lícula impecable. En la línia Burton, imagineria Burton, temes Burton... Però res més. És tan impecable que jo crec que hauria pogut fer un salt endavant i tornar a arriscar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada