Els nens són un bon baròmetre, si els escoltem i els observem durant la visió de pel·lícules. I els companys també. La meva amiga es va adormir!!Així com els nens es van estar quiets durant La Núvia Cadàver, aquí no.
L'Emma s'anava bellugant per tota la sala (sort que no era plena), per sobre dels seients, intentant entendre per què tota la pantalla es movia constantment, plena de colors, potser massa... I tota l'estona demanant ametlles i avellanes...
Una història fluixa, molt fluixa, petita, little little... Uns personatges que no es complementaven gaire, sobretot el pare. Ai, el pare! Quin tountu! Ningú voldria tenir un pare com aquell. Un home sossu, potser el pare més sossu que he trobat a la vida. Un home sense cap criteri, depenent de l'opinió de la societat, i el millor que pot fer és confiar cegament en un fill, quan finalment s'hi avesa, però encara sense criteri. Missatge pobre, pobre, pobre.
Els amics del Little, pobres, pobres. Sense parlar de l'auto-bombo que es fa d'altres pel·lícules Disney, com tancant cercles i ensenyant que és de la Factoria Disney, per si no ens havia quedat ja prou clar.Llàstima tota la feinada que han tingut els tècnics, perquè execucionalment és bona. Hi ha bons colors, hi ha bona tècnica.
Només salvaria dos personatges: l'extraterrestre (com una barba moníssima amb 3 ulls) --dóna el punt de color i de frescor que no té la resta de la pel·lícula-- i l'eriçó, que apareix molt poques vegades, fent algun comentari crític.
De vegades sap greu portar els nens a perdre el temps, podent anar a veure altres coses, encara que sigui només per a la transmissió de valors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada