Que difícil és quedar-se en el terme mig. Aquell punt d'equilibri on tot s'aguanti.Sempre he cregut que les coses es mantenien perquè no existeix un terme mig. Perquè la vida, la naturalesa i el temps s'encarreguen de fer la mitjana. Un arbre va creixent de manera descontrolada fins que arriba alguna cosa externa i el poda (o acaba trencant-se), i l'arbre va creixent, podat per un jardiner --natural o artificial--; però, per si sol l'arbre no acostuma a evolucionar d´una manera ideal, amb un creixement òptim, més aviat és l'entorn qui el modifica.
Evidentment, no som arbres, som persones. I aquí és on hem de treballar allò que ens distingeix com a sers humans: la ment. Si no volem que siguin els altres qui ens acabin "podant". Qui poda molt sovint talla massa.
Trobar el punt d'equilibri amb el creixement interior sense oblidar-se dels altres amb generositat, ser just i equilibrat amb l'educació dels nens, amb el temps, amb l´amistat respectuosa, amb la feina... ufff, és molt difícil. És un bon repte. M'agraden els reptes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada