Entranyes fredes

Si puc qualificar Bergman d'alguna manera, és de disseccionador d'entranyes i sentiments profunds.
Finalment, vaig anar a veure Saraband, diumenge, al Verdi Park, l'únic cine de Barcelona on projecten la pel·lícula. És una llàstima. La mitjana d'edat del públic era d'uns cinquanta anys. Llàstima, també, que el públic jove no se senti atret pel Cine de debò.
És una pel·lícula enregistrada en vídeo, i no cal dir que avui aquest sistema està a l'alçada de la pel·lícula de 35 mm.
Jocs de colors, matisos, grisos i forts, perfils que parlen (quins perfils!), com a tantes pel·lícules seves, des de la fredor nòrdica que el caracteritza. Jo anava a veure una història d'una parella, però era molt més. De la parella se'n parla poc, però molt de les relacions humanes, dels sentiments profunds, amb apunts que van molt més enllà del simple atisbe.
Hi ha molt sentiment allà a dintre: amors permesos i amors prohibits, relacions sanes i relacions insanes (jo no m'atreviria mai a dir això, però sí, en aquest cas ho afirmo!!), incestos esbossats, llibertat ofegada, atreviments i marges, amples i estrets. Decisions que coneixem a última hora que ens posen de manifest la valentia dels personatges, de tots menys un...
El paper de la dona que ja no hi és, que va morir malalta, la filla tancada (com a Persona, el fill d'Elizabeth Vogler, també Liv Ullmann). El treball d'una dona activa laboralment per tirar endavant la família trencada, l'amor que queda allà, com un pòsit malgrat tot... El petó que ella li fa, perquè sí, després de 30 anys...
Bergman juga amb el llenguatge cinematogràfic, és dels pocs que s'atreveix, encara!!, a la mirada a càmera, tan transparent, tan evident i al mateix temps tan crítptica, que Liv Ullmann (quina dona!!!) ens proposa als espectadors. La sento propera, molt familiar, i em toca molt, molt de prop.
No puc dir res dolent de la pel·lícula, si no és que cal anar-hi preparat, treure's el rellotge i tenir bona disposició per entendre que en tot moment Bergman juga amb tu, que et diu en tot moment que és una pel·lícula, que allò està tot estudiat fins a l'últim detall, que no és cert, però que el que hi ha a dins és cert, i ben cert. Bergman fa una dissecció, víscera a víscera, freda, com un bon cirurgià.
Entranyes fredes disposades a remoure's, a fer mal, des del coneixement que tot allò és ficció... ficció?