Sí, la ITV que passem cada vegada que passem la "revisió". La revisió de mamografia anual a la que em sotmeto realment em fa patir. I més ara, que em vaig acostant a una edat en què la meva mare va començar a patir això... amb tres nens. I se'm ve tot a sobre. Fins i tot algun any he arribat a desmaiar-me. No perquè tingui por a la mort, que segur que també, és una cosa inexplicable, ancestral, sinó perquè sents com ets d'important per a la teva família. I moltes vegades sents com si depenguessis del fet que algú et digués: tot ok. Sembla que tot és ok, i aquest cop no vaig arribar ni tan sols a marejar-me.Ahir vaig parlar amb un amic, que em va dir que si estigués sol no estaria ni fent la feina que fa, ni tan sols estaria per aquí... Segur. Jo també. Quan ningú no depèn de tu et sents lliure. Però tant ell com jo hem triat que hi hagi gent que depengui de nosaltres. I això ha de ser motiu d'alegria. I de llibertat. És el que lliurement hem triat, en el seu moment... i que també lliurement dia a dia triem per tirar endavant. La responsabilitat lliure... si és que es pot dir així...
I, com deia en el posting d'abans, anem rebent cops, i continuem estant drets, com saltamartins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada