L'art i l'hara-kiri

Moltes vegades tenim la tendència a veure paral·lelismes en altres vides, en altres situacions, amb la nostra pròpia.
Aquest sol ser el cas dels artistes. Quan llegim una novel·la, escoltem una narració, veiem una pel·lícula, o un quadre, tendim a veure'ns en les expressions d'aquell artista. I aquí està la seva genialitat, perquè no tots ho aconsegueixen.
Sí, els artistes de debò ens remouen les entranyes, ens treuen tot allò que tenim a dintre, moltes vegades adormit, enterrat, i quan afloren fem un treball catàrtic que moltes vegades ens ajuda a sobreviure i a comprendre'ns a nosaltres mateixos.
Però no ho oblidem, són els sentiments d'aquells artistes, i no els nostres, els que estan allà plasmats, per molt que apel·lin als nostres propis.
Si un artista tendeix a veure les dones com a vampiresses, per déu!, no fem un paral·lelisme, no totes les dones són així. N'hi ha, i tant si n'hi ha! I moltes! Jo en conec unes quantes. Però no totes les dones som Salomés, ni Daliles... Ni tots els homes són faunes necessitats d'emocions saturnianes.
Si un artista tendeix a veure la vida com una bèstia engullidora, tampoc la vida és això.
Si un artista té unes frustracions que fa evidents, moltes vegades s'assemblen a les nostres...
Però... Ei... baixem arran de terra.
És fàcil fer paral·lelismes i quedar-nos en això. És més difícil saber distingir entre la realitat i la ficció, molts artistes en la seva pròpia vida no han estat capaços d'això, saber navegar per la complexitat de la vida, saber discernir què volem de cada relació i de cada moment, que hi ha moments --moments!-- per devorar i deixar-se devorar, moments per apropar-se i moments per allunyar-se; saber viure amb una certa calma, saber prendre decisions ponderades, estimar sense ser alienat o sense destruir l'altre, saber respectar la identitat de l'altre, dialogar, en definitiva, viure la vida amb alegria i amb pau, arran de terra, amb els altres, amb nosaltres mateixos.
I un artista, un bon artista, ens ha de fer veure això.
Shakespeare, a Titus Andronicus, m'ha fet mal. Molt de mal. I molts altres artistes també. M'estava fent un hara-kiri emocional. I m'he adonat que era jo mateixa qui me l'estava fent, com un hara-kiri amb totes les de la llei. I de vegades costa allunyar-nos-en, descobrir que hem après, que només era una lliçó, i que hem d'estimar a tope, que hem de viure la vida a tope, i que de vegades ens hem de frenar a tope.
Un artista ens ha de fer mal, això demostra que és un bon artista, però hem de saber treure'n el màxim profit, no ens ha de destruir.