I el Barça... vaja partidàs!

El cap de setmana va acabar de ser rodó, després de la immersió cultural, un esclat de joia en el Camp...
Em vaig endur l'Ernest, l'Eloi i el Lluís. Vam passar tota la tarda als voltants del Camp, vam comprar unes trompetes d'aquelles que fan tant de soroll per als nens, que anaven amb les seves samarretes "del Barça".
Després de menjar patates "del Barça" i bocates del Pans, ens esperava un partit d'aquells que fan història.
L'Ernest, era el primer partit que assistia, amb quatre anyets, tot tendre... Poc abans del primer gol li dic: Ernest, prepara't ARA per cantar GOOOL! I ell em va mirar com dient: què em dius, mama, quan facin el gol ja cantarem... com sempre, a casa...
I va ser gol. L'Ernest tenia la trompeta a la mà esquerra i era assegut a la meva falda. Va començar un gest d'alegria, però que va acabar en uns plors immensos perquè MAI havia sentit tanta energia desbordant, milers i milers de persones al mateix temps, cridant, tots estàvem esperant aquell moment gloriós... que l'Ernest no podia assumir.
L'Eloi va seguir el partit com qualsevol altre culé, amb emoció, ficat en les jugades, cridant GOL, AIII..
L'Ernest és "de l'Eto'o" i l'Eloi és "del Ronaldinho". Després dels dos gols de Ronaldinho jo li vaig dir a l'Ernest que encara l'Eto'o podria marcar, que no s'amoïnés...

Van canviar Ronaldinho, encara hi havia temps perquè l'Eto'o marqués, però quan van canviar l'Eto'o em va dir: mama, ara ja no podrà marcar... i em van preguntar perquè. Carinyo, és perquè ja estan cansats, el partit ja és nostre, i canviar un jugador fa canviar l'estratègia, i pot desmuntar l'altre equip... I el substitut de l'Eto'o va marcar l'últim gol... No sé si ho van entendre, però Larsson va demostrar que els canvis poden ser molt bons.

Ne me quitte pas i altres contradiccions

Com he dit, en l'anterior posting, volia parlar especialment de l'actuació d'Elisabet Ros, del ballet Béjart, i Ne Me Quitte Pas.
No havia imaginat mai de la vida que aquesta cançó pogués estar interpretada per una dona, molt masculina ella --quan vol-- però una dona, potser ho hauria fet millor Gil Roman, el solista de la primera part, tot i que potser li hauria fet falta una mica més de qualitats interpretatives.
Ne me quitte pas és una cançó que tota la vida m'ha fet plorar. Més de 30 anys plorant per la indignitat d'un home vençut per l'amor, un home capaç d'arribar a ser l'ombra d'una ombra, l'ombra d'un gos. Per ella.
Paradoxalment, es tracta d'un home egoïsta, que el que vol és a ella, pagant el preu que sigui. Però ella, seria capaç de tornar amb un home malalt, malalt d'amor? Segur que no. Tothom vol estimar gent sencera, brillant, en el seu esplendor. Si ell és capaç de portar perles de pluja de països d'on no plou... que ho faci per a una altra, per qui valgui la pena, i no per una dona que l'ha portat a la desesperació i a l'anul·lació... si fos així de fàcil, pobre!
Però vegem l'altra part: segurament ha estat culpa seva, quan ho dones tot per amor, creus que ets generós i en realitat ets egoïsta, et traeixes, et perds a tu mateix. Recordo que una vegada vaig renunciar a una beca per estudiar a la Gran Bretanya per no perdre un estiu al costat del que llavors era el meu nòvio. I ni tan sols li vaig arribar a dir a ell. Vaig ser jo mateixa qui em vaig anul·lar aquesta possibilitat, sense pensar que poc després em quedaria sense nòvio, i sense beca! Mai més, em vaig dir.
Egoïstes tots dos, els dos personatges de Ne Me Quitte Pas estan abocats a anar cadascú per la seva banda.
I el fet que aquest ballet l'interpretés una dona, virtuosa dels braços (importantíssim quan balles arran de terra!), amb una coreografia d'evolució horitzontal i fèrtil, em va fer arribar el missatge que Béjart té esperança en què es tracta d'un moment transitori, que evolucionarà verticalment de seguida que ella s'adoni que no hi ha res a fer amb aquell "rei" que no vol malalts d'amor.
I això no té gènere. És universal. D'homes i de dones. I, tenint en compte que avui, el millor que té Béjart ja no és masculí sinó femení, és el millor Béjart.

Béjart, Lausanne, Liceu 2005

Vam coincidir a la llotja amb un alt representant de CiU, que de seguida va tendir la mà fent ostensiva la seva capacitat de relació amb la resta de mortals.
Anàvem a veure el Ballet de Lausanne, a Maurice Béjart, possiblement no el millor coreògraf del món, però sí el que tenia la capacitat d'aplegar més homes ballarins de qualitat a dalt d'un escenari.
Recordo l'última vegada que vaig veure la seva companyia, em va captivar el treball de braços, de genolls, de peus i d'alçada de cama de tots els ballarins, especialment dels homes. Poques companyies tenen tans homes i tan bons.
M'esperava això precisament, no havia vist el programa encara, però tant me feia, perquè sabia el que volia veure.
I em va fer un eslgai el cor quan vaig veure que la primera part la va dedicar a Jacque Brel i a Barbara.
Jacques Brel amb la seva Valse a Mille Temps, el seu Plat Pays, Quand on n'a que l'amour, i Ne Me Quitte Pas... Barbara amb Quand reviendras-tu... Vaig plorar pensant que el meu rimmel ballaria, potser més que els ballarins, sort que el Liceu era tot fosc i els meus plors van ser molt silenciosos. Elisabet Ros, la ballarina principal de tota l'actuació, va estar esplèndida, amb uns braços meravellosos, prodigiosos diria jo. Va ser ella qui va ballar Ne Me Quitte Pas, enfonsada, un cant del cigne especial, abans de morir, de desintegrar-se, de perdre la dignitat. En un altre posting parlaré especialment d'aquesta actuació.
Qui em mereix en aquest posting que parli d'ells és deRuth Miró i de Víctor Jiménez, que van fer un Quant on n'a que l'amour magnífic. Quines cames les de Ruth Miró. Quina coreografia, quina evolució. Chapeau!
La segona part es va compondre d'una coreografia coral feta entre ballarins de la companyia i Béjart, realment fantàstica, amb una ballarina, la millor de tota la companyia al meu parer, de qui no he sabut encertar el nom en el programa.
I finalment, el més aplaudit va ser el Bolero de Ravel, una exhibició de la ballarina solista, envoltada de tots els ballarins de la companyia, molts, moltíssims... però que em van fallar. Ni tenen els genolls d'abans, ni l'alçada de cames, ni els braços d'abans... compensats, això sí, per una bona coreografia.
Qualitat, de la bona, però hi ha moltes altres que s'hi estan posant a l'alçada. Béjart, posa't les piles.

El aura i lo cor

El aura, de Fabián Bielinsky.
Aquesta aura no m'ha atrapat lo cor. Sorry.

La pel·lícula prometia, la trama és bona. Jo diria que molt bona. Un taxidermista epilèptic amb memòria visual superdotada embarcat sense saber com en una història gens legal.

Ricardo Darín se'n surt, en solitari, tota la pel·lícula és ell (i sort en té!), amb alguns errors en la direcció d'actors i en alguns plans seqüència massa llargs al principi de la pel·lícula, que pesen com una llosa. De tota manera és precisament en un pla seqüència llarg (amb algunes dificultats d'enquadrament) on Darín fa la seva millor interpretació, quan explica el títol de la pel·lícula.

Vull creure que la còpia que van projectar estava en mal estat, perquè tot era verd-gris. Quin sentit tindria tenyir absolutament tota la pel·lícula de colors freds si no els contrasten amb res, ni tan sols amb el color de la sang, durant més de dues hores? Ell plom tenyia la pel·lícula, amb un paisatge magnífic desaprofitat, i el ritme era igualment plumbi.

És un bon thriller, amb petites coses que van sorgint i construint i donant sentit a la trama; no t'hi perds, la construcció seqüencial és força bona, tot i que el ritme és molt desigual i infèrtil.

Hi ha uns quants desaprofitaments: com he dit el del paisatge, però també les històries, els sentiments, hi ha moltes històries no explicades: tres històries d'amor, o potser quatre, el maltractament a les dones (que torna a quedar infèrtil, no se sap perquè), l'amistat...

El que sí que és un gran encert és el tema dels animals: el símbol del cèrvol que ell no caça i que al final li salva la vida, però sobretot el gos-llop menja-ovelles, el símbol de l'espectador. Jo era el gos, el director m'estava senyalant amb el dit: m'alimento d'allò que els altres cuiden i guarden. Amb el color dels ulls del gos el director fa un raccord de similitud amb la guineu que ell embalsama, ens diu que el símbol del gos és el mateix de la guineu. Són el mateix animal. Són Jo.

Al principi de la pel·lícula podem pensar que el gos pot fer canviar la història, però no, el gos és l'espectador, que és testimoni del que passa, malgrat tot el que passa. El gos no és fidel a l'amo, si és que l'amo és el que creiem al principi. Els espectadors no som fidels, només testimonis. Només al final sabrem qui serà l'amo, el protagonista, i que, amb el fil conductor de la música, tota la història potser no va existir mai.

Faig una menció petita al so de la pel·lícula, encertat durant la primera meitat, però repetititu a partir de la segona.

En conclusió, a la pel·lícula li falta una mica de cor, més color, més vermell, més sentiment, hi hauria hagut oportunitats a milers. La peli no m'ha ancorat, li falta cor.

La mort d'un amic

Avui m'ha trucat una amiga. Feia temps que no parlàvem, i m'ha dit que el seu nòvio és mort.
M'ha arribat al cor. No em podia imaginar mai que això li passés a ella. Ni a ell.
M'ha dit que ha estat ràpid, que li van dir de seguida, i en un parell o tres de mesos ja ha estat tot.
Ella estava destrossada.
Tenia molta il·lusió posada en ell, jo li havia conegut d'altres nòvios, i tant!, però feliç de debò només l'havia vista amb ell.
Ella m'ha explicat, ara que ja és mort, quantes vegades va voler plaure-li, moltes vegades equivocada, quantes mentides li va dir perquè ell estigués content, quantes coses es van quedar en el tinter...
Jo només he pogut escoltar-la, des de lluny, i intentar compartir el seu dolor.
Tots perdem sers estimats, i fa mal. És curiós que el meu darrer posting anava de l'hivern, de les coses que s'enterren... però que després tornen a sorgir en una primavera. Però ell no tornarà. I ella ho sap. Això no és un hivern, és una mort de debò.
I allà queda... Només pot arribar una primavera quan ella torni a sortir, i jo l'ajudaré tot el que pugui.
L'estimo. I ella ho sap.

Quan tot s'enfosqueix

Aquest cap de setmana canvien l'horari. Ens hem adonat que la tardor ha començat. Per a mi, amb Castanyada, comença l'hivern. Fosc, trist, els ossos noten aquesta humitat freda, comencen a fer mal, i el cap també. Veiem per davant tot un hivern, llarg, fred, sense aquelles gammes alegres que ens animen a la primavera i que ens captiven. Molts comencem a treballar de rutina. I sort en tenim, de les rutines! Gràcies a elles tirem, i tirem...
Però en aquest hivern fosc que se'ns acosta, podem trobar-hi algunes flors, petites, d'algun color que espurneja, càlides, cal saber-les trobar. Ja tornarà a arribar una primavera, amb flors de colors, olors, cants, alegria...
Ara, el cicle de la vida torna a començar. L'hivern és com un embaràs, llarg, en què notem que la vida està amagada, replegada allà a dintre, que de vegades es mou, i que a poc a poc anirà creixent, i sortirà. Però cal no oblidar que encara que tot sembli mort, només s'adorm, de vegades, per tornar a renéixer.

La por a la por, el pànic i altres cagamandúrries

El pitjor que es pot tenir és por a tenir por. Això, en llenguatge popular se'n diu "estar cagat a les calces" o als calçotets, segons qui sigui (ja tornem, com sempre, a les discriminacions per raons de sexe...).
En un posting anterior vaig parlar de la prudència i la valentia, que no tenen perquè estar renyides, sinó que la meva conclusió era que ambdues coses s'han de sumar.
La por a la por, com diu l'anunci d'un cotxe...
No és pànic.
Segons el Centre de Terminologia de Catalunya, "pànic" és: Ansietat sobtada, imparable, de tal intensitat que produeix terror i canvis fisiològics
Segons la Real Academia de la Lengua, "pánico" és: Se dice del miedo extremado o del terror producido por la amenaza de un peligro inminente, y que con frecuencia es colectivo y contagioso.
Enlloc diu que el pànic sigui la por a la por.
Però quan la por a la por es converteix en pànic, anem encara pitjor. Potser el pànic estaria justificat quan hi hagués un perill imminent. Però quan aquest perill no existeix, quin sentit té el pànic?
Vull dir, què perds quan saps que allò que fas és el que cal fer, tires endavant, i ho defenses amb totes les teves forces? És evident que quan tens pànic no pots fer res. Et quedes bloquejat.
Doncs amb això m'hi trobo moltes vegades darrerament.
Hi ha por a la por, amb pànic. I per això tot es queda bloquejat. Tot es queda aturat, o encara pitjor, es tira enrere moltes coses, i a més es fa el ridícul. I jo m'hi trobo a dins, en aquest tornado sense fi, que roda i roda sense parar.
Quan algú seurà a pensar, amb el cap, sense por, i s'atrevirà a ser valent? Tindrà tot el meu suport.

Oh when the Saints

Go marching in...
Que divertit és veure les reaccions de la gent a les curses populars!
Tot i que són això, populars, moltes vegades les reaccions semblen professionals... o jo diria més: de pati d'escola!
Ha d'haver-hi una estratègia, amb la seva corresponent tàctica... i no parlem de l'honor!!!
Quan llegeixo o veig obres de Shakespeare, sempre penso que tot ell és actual, excepte el tema de l'honor, però m'equivoco. M'agrada pensar que avui en dia tots baixem al terreny dels mortals, que ja no volem ser déus, que tots tenim dies bons i dolents... Però sí, m'equivoco. Quina llàstima!
Quan Titus Andronicus és capaç de vendre's fins a la mort, donar el seu dit per honor, per l'honor de la família, trobo que és exagerat. Exagerat, sí... però la gent és capaç d'inventar-se malalties, o de crear-se-les... per honor!!!
La dona que va quedar segona a la cursa va haver de deixar clar que no havia guanyat perquè havia estat tota la setmana malalta... ves quina cosa!
I va establir una tàctica: anar xupant roda de la Claudia fins que a la recta final se la va berenar amb patates, deixant clar explícitament que és una especialista en 200 i 400...
Que diver!!
I encara la pobra Claudia va haver d'escoltar que no hauria d'haver-se deixat guanyar!!!
Claudia, tu que encara estàs molt verge en tot això, ho vas fer molt bé. Ja la guanyaràs, i a moltes d'altres, tu ves fent i oblida't de tota la resta, no caiguis en la trampa!

Llàstima de no ser-hi!

Dissabte hi va haver partit al Camp Nou.
Hauria estat un bon partit per veure'l al camp... i ens vam haver de limitar a veure'l per TV3.
El proper diumenge és a les 7... A veure si hi podem anar.
Això sí, que es portin igual... o millor!!!

Un cap de setmana per davant...

Un cap de setmana per davant... amb moltes coses.
L'Oriol serà pare (avui ha ingressat la seva dona) a la Quirón.
La Yoya també ha estat mare. La Blanca, rosseta, 3.200 g, 50 cm... tot bé!
Dissabte, segurament a plantar arbres i aromàtiques a l'escola dels nens...
Diumenge, cursa de Tres Torres...
Pensant en banyeres, sopars, dinars, visites a la Joan Miró...
Quantes coses!
Em sento feliç.

La llibertat, aquesta gran cosa

Fa dies que estic batallant amb aquest "posting". De fet, des del dia 14.
És curiós, perquè sembla que ara ja és tard.
Deia la cançó: "This little thing called love"... Hi ha moltes coses que no són petites, són grans. I molt grans. L'amor no és petit, és gran. Quan tens amor, estàs gran, ampli, ple.
I la llibertat, la de debò, és també molt gran. Molt.
Sentir-se lliure per opinar, per dir allò que vols, actuar com tu vols, actuar com creus que has de fer-ho (no sempre vol dir que fas el que voldries, però lliurement tries el que és millor) lliurement, és molt gran. Molt gran.
Ser lliure no vol dir només poder anar pel carrer sense manilles. De vegades es pot triar lliurement portar-les. L´important és poder-ho triar.
Donar algun cop de puny sobre alguna taula pot fer por de vegades, i cal saber quan s´ha de fer. Sobretot si gràcies a aquest cop de puny se´n beneficien moltes persones més. I cal fer-ho de tant en tant. El pitjor és tenir molta por i no atrevir-se a donar-lo.
Voldria tirar un cop més una llança a favor del Pasquis. Sé que no ha fet el que ha fet de la millor manera, estic convençuda que hauria hagut de d'actuar d'una altra manera, més disciplinada, més "ortodoxa". Però si hi ha una cosa que valoro molt en ell, i no només això, és que se sent lliure en les seves actuacions. Lliures. Crec.
La llibertat, aquesta gran cosa.

El "celo" i el paraigua

Aquest matí plovia. He agafat un paraigua gran, no plegable, que tinc per casa, que faig servir poquíssim perquè sempre vaig carregada com una mula i acabo agafant el plegable.
L'he carregat, i quan l'he anat a desplegar he vist que estava ple de "celo". Celo pel mànec, celo per les varilles, celo pertot arreu.
I llavors he recordat que el meu fill Eloi, aquest estiu, havia enganxat el paraigua amb celo al cavall de fusta que tenen per jugar a la terrassa. S'havia convertit en un "cavall volador". Recordo la imatge dels tres nens pujats a sobre del cavall de fusta amb el paraigua obert, jugant, fent veure que volaven pels cels.
Ha estat una meravella. Una d'aquestes meravelles que tenim en petits moments de la vida. I jo he desprès el celo que hi havia enganxat, de mica en mica, i la cola del celo hi ha quedat enganxada.
Com la vida. Les coses passen, i només queden els records, enganxats, enganxosos... Quins records!!!
Puc dir que he sigut feliç aquest matí quan baixava en els ferrocarrils, i m'agradava tocar el mànec, enganxós de cola de celo.

L'art i l'hara-kiri

Moltes vegades tenim la tendència a veure paral·lelismes en altres vides, en altres situacions, amb la nostra pròpia.
Aquest sol ser el cas dels artistes. Quan llegim una novel·la, escoltem una narració, veiem una pel·lícula, o un quadre, tendim a veure'ns en les expressions d'aquell artista. I aquí està la seva genialitat, perquè no tots ho aconsegueixen.
Sí, els artistes de debò ens remouen les entranyes, ens treuen tot allò que tenim a dintre, moltes vegades adormit, enterrat, i quan afloren fem un treball catàrtic que moltes vegades ens ajuda a sobreviure i a comprendre'ns a nosaltres mateixos.
Però no ho oblidem, són els sentiments d'aquells artistes, i no els nostres, els que estan allà plasmats, per molt que apel·lin als nostres propis.
Si un artista tendeix a veure les dones com a vampiresses, per déu!, no fem un paral·lelisme, no totes les dones són així. N'hi ha, i tant si n'hi ha! I moltes! Jo en conec unes quantes. Però no totes les dones som Salomés, ni Daliles... Ni tots els homes són faunes necessitats d'emocions saturnianes.
Si un artista tendeix a veure la vida com una bèstia engullidora, tampoc la vida és això.
Si un artista té unes frustracions que fa evidents, moltes vegades s'assemblen a les nostres...
Però... Ei... baixem arran de terra.
És fàcil fer paral·lelismes i quedar-nos en això. És més difícil saber distingir entre la realitat i la ficció, molts artistes en la seva pròpia vida no han estat capaços d'això, saber navegar per la complexitat de la vida, saber discernir què volem de cada relació i de cada moment, que hi ha moments --moments!-- per devorar i deixar-se devorar, moments per apropar-se i moments per allunyar-se; saber viure amb una certa calma, saber prendre decisions ponderades, estimar sense ser alienat o sense destruir l'altre, saber respectar la identitat de l'altre, dialogar, en definitiva, viure la vida amb alegria i amb pau, arran de terra, amb els altres, amb nosaltres mateixos.
I un artista, un bon artista, ens ha de fer veure això.
Shakespeare, a Titus Andronicus, m'ha fet mal. Molt de mal. I molts altres artistes també. M'estava fent un hara-kiri emocional. I m'he adonat que era jo mateixa qui me l'estava fent, com un hara-kiri amb totes les de la llei. I de vegades costa allunyar-nos-en, descobrir que hem après, que només era una lliçó, i que hem d'estimar a tope, que hem de viure la vida a tope, i que de vegades ens hem de frenar a tope.
Un artista ens ha de fer mal, això demostra que és un bon artista, però hem de saber treure'n el màxim profit, no ens ha de destruir.

Reencontrarse con un antiguo amigo

Ayer estuve con un amigo, de los de verdad. Sí, le llamo amigo, y a él mismo se lo dije, porque lo es. Hacía unos cuantos años que no nos veíamos, pero seguía conociéndole igual, y él a mí.
Él me recibió en la habitación del hotel Melià en Port d'Aiguadolç, como si fuera su despacho, porque lo era, porque trabaja, y mucho, durante el Festival de Cine de Sitges.
Hablamos de muchas cosas, de otros amigos, de la vida, de la sociedad, y qué bien viene que de vez en cuando te ayuden a poner los puntos sobre las íes, te ayuden a recordar para qué has venido a este mundo, igual que hice yo con él. Tiene dudas sobre si quiere ser padre, a su edad, se da vergüenza a sí mismo por si se ve a sí mismo haciendo el tonto con un niño pequeño. ¡El tonto! Yo le rectifiqué: la vida es así, y gracias a que tenemos momentos "tontos" estamos vivos, somos alegres, tristes, enfadados, tontos a veces, incoherentes, sí, somos incoherentes y no nos damos cuenta muchas veces de que vivir es tener contradicciones, y bailar sobre ellas.
Y la felicidad es eso: bailar sobre nuestras contradicciones.
¡Gracias, profe! ¡Gracias, amigo! Y sobretodo, vive.

Sobre donar opinió o no donar-ne

Sempre he valorat molt la gent prudent. I jo he intentat ser-ho, sempre que he pogut. Però encara valoro més la gent que s’atreveix a donar la seva opinió.
La Dole, o Doli, una amiga íntima que tinc, i amb qui comparteixo moltes –moltíssimes-- opinions, em va donar una bona bufetada, dimarts, quan em va dir: "És que mai dius allò que opines. I m’agradaria saber-ho. Encara que només sigui perquè corroborar allò que jo penso té un component hormonal agradable". (Doli, sé que exactament no vas dir això, però estic segura que el contingut era aquest). I la Doli tenia raó. De vegades em fa por expressar l’opinió, però no perquè dubti de la meva opinió, sinó per si no tinc tota la informació. Valoro molt la gent que té opinió de les coses, sempre que siguin fundades, i si no expresso una opinió normalment és perquè no sé si tinc tota la informació. Però... davant de la Doli tampoc? És curiós. Sé que si no tinc tota la informació i ella la sap, em corregirà...
Potser va sent hora de confiar més en mi mateixa, i quan no tingui informació suficient, anar a cercar-la clarament, sense cap por, i dir allò que opino i en veu alta, no només davant de la Doli. Per cert, crec que Doli és el mateix nom que "Dolors", és un gran nom. Només aprenem a cops... Gràcies, Doli!

La cursa de la Barceloneta 2005

Aquest any hem tornat a fer la cursa de la Barceloneta.
Ha estat un dia preciós. Pluja i sol, com la vida.
Els nens, molt bé. L´Ernest amb unes ganes de córrer impressionants. Es posava en posició de sortida de 1500, com un professional. Moníssim. I déu n´hi do com ha corregut. I l´Eloi? Una mica impressionat per l´alçada dels seus companys, que eren tots més grans que ell, acaba de canviar de categoria, i és dels petits... però no s´ha deixat tòrcer, ha corregut amb molta energia. I l´Emma, pobreta, moníssima, amb la mà a la boca, donant-me la mà, i caminant. Ha estat l´última i de bon tros, el noi del micro anava cridant-la, animant-la, i ella devia pensar què fa aquesta gent mirant-me i el meu nom ressonant pertot arreu? Al final, quan ha arribat a meta, llavors ha corregut amb totes les seves forces... bona lliçó, kriñu, massa jove, t´entenc però la meva feina és que vagis veient, amb naturalitat, les coses bones de la vida, amor.

Ens ha plogut, suficient per refrescar-te quan estàs corrent, meravellós.
Pel que fa a la cursa de grans, quan hem arribat al matí, com sempre, nervis, corrent perquè no arribàvem, Papi i Glòria esperant... Un liu.
Després, ves a buscar els pitrals, el xip, paga´l, posa-te´l, i apa! Sense temps d´escalfar, cap a la sortida.
Total, que per no sé quina raó m´he trobat a la línia de sortida amb tots aquells que corren a 3 pelat, prims com pals, i jo espantada perquè no em tiressin a terra quan el senyor de la pistola la fes anar.
Total, que sona la pistola, cop de fuet al cor.
I tots, a tope cap al Km 1.
No he caigut, bon senyal!
La bona cosa és que he pogut veure quines noies anaven davant meu, tot i que no hi donava gaire importància... com sempre, je je...
He deixat passar tots aquells que van a tope des del principi, i a partir del Km 2 he començat a veure que ja no em passava ningú, havia trobat el meu grup.
Noies per davant, noies per darrere, i molts més nois al voltant. Superguai. M´encanta. Hi havia tants nois i noies que havia de passar de fer una bona classificació. Així m´assegurava una cursa per disfrutar.
Total, que a disfrutar tocaven.
Km 2, 8.26. De moment, anava massa ràpid, però no volia pensar-hi, ja sol passar això, especialment si surts amb els corredors que van davant...
Doncs no! del 2 al 3, 4.05. Encara era massa ràpid, però m´hi trobava bé. Ara anava a prop d´una noia que anava molt abrigada, no sé perquè, perquè se la veia que sabia de què anava això de córrer, era estrany. Del 3 al 4, 4.13. Ja he vist que podia mantenir un ritme per sota de 4.25, estava encantada de la vida! Segur que faria més bona marca de 45 al 10.000!!!
Llavors m´he sentit confiada, i a més el temps ha acompanyat. Els companys que he trobat pel camí m´han donat molt suport, i jo a ells. Tant, que al final de la cursa els he animat jo, i tots els que anaven amb mi han quedat per davant!!!
Km 10: 42.24!!! Al final de la cursa, Km.11: 46.51.
5a. de la general femenina!
És d´aquelles curses que tot i que no t´emportes premi saps que has fet un marcon i que t´has trobat bé. Aquest és el millor premi.
Total, pluja a la cara suau quan tenia calor, trepitjamenta de bassals superguais quan plovia... un goig increïble. Entre el Barça d´ahir i la cursa d´avui, feliç.

10 a l´11, 4.26
9 al 10, 4.23
8 al 9, 4.11
5 al 8, 12.53
4 al 5, 4.10
3 al 4, 4.13
2 al 3, 4.05
0 al 2, 8.26
Total: 46.51

El Barça em continua fent vibrar

Després de 15 anys, el Barça en directe em continua fent vibrar. Sembla mentida, semblava com si no hagués passat el temps. Ara, jo era 15 anys més gran, i la companyia era una altra: ahir hi vaig anar amb un dels meus tres fills i una amiga. Però el Barça continuava fent-me cridar, dient Ai quan ens van marcar gol, o quan la pilota va anar directa al pal, fent-me enfadar contra l´àrbitre... i cridant Goooool!! tres o quatre vegades, tot i que només comptessin dos de tots aquests gols, que divertit.
I la companyia! Vaja amiga! Si jo cridava, ella encara més! Ella és molt aficionada, és del Flamengo, i m´explica coses d´allà que semblen mentida totes elles!!! Fuchibau, Fuchibau!!!
So, si hi ha moments a la vida en què pots afirmar que ets feliç, un d´ells ha estat aquest. El Joan ens va convidar a bocates, patates "del Barça", xerve, fanta i aigua... fins i tot ens va portar en cotxe a casa. Què més podia desitjar?
A més, sabia que hi havia més gent prop, que estaven compartint amb mi allò que jo veia. Feliç, sí. MOLT feliç.