La vie en rose

Què busca una dona en un home? Tan senzill com el que deia Edith Piaf en la seva cançó La Vie en Rose, tan antiga, tan eterna i, evidentment, escrita per una dona.
En poso unes parts...

Des yeux qui font baiser les miens
Un rire qui se perd sur sa bouche
Voilà le portrait sans retouche
De l'homme auquel j'appartiens
Quand il me prend dans ses bras
Il me parle tout bas
Je vois la vie en rose.
Il me dit des mots d'amour
Des mots de tous les jours
Et ça me fait quelque chose...

I jo pregunto ara... què vol un home?

Quan saps que has fet mal...

Quan saps que has fet mal, que era l'últim que volies fer,
et quedes paral·litzat.
I el dolor et retorna encara més fort cap a tu.
De res serveixen disculpes, ni perdons, el dolor queda allà en el fons.
L'únic que pots fer és intentar decidir no tornar a ferir mai més.
Mentida.
El que has de fer és decidir no tornar a ferir mai més.

I sobretot si te'ls estimes.

El lleig, lleig!

Hi ha coses que són innegables. No m'ha agradat mai mirar només el físic, però de vegades... Penses... i si deixés de fer la ganyota, seria més guapo? Què hi ha darrere d'aquest senyor?
Crec que, després de més de mig any, torno a veure la realitat tal i com és. Aquest senyor és lleig, però lleig lleig! Oi que sí?

Entranyes fredes

Si puc qualificar Bergman d'alguna manera, és de disseccionador d'entranyes i sentiments profunds.
Finalment, vaig anar a veure Saraband, diumenge, al Verdi Park, l'únic cine de Barcelona on projecten la pel·lícula. És una llàstima. La mitjana d'edat del públic era d'uns cinquanta anys. Llàstima, també, que el públic jove no se senti atret pel Cine de debò.
És una pel·lícula enregistrada en vídeo, i no cal dir que avui aquest sistema està a l'alçada de la pel·lícula de 35 mm.
Jocs de colors, matisos, grisos i forts, perfils que parlen (quins perfils!), com a tantes pel·lícules seves, des de la fredor nòrdica que el caracteritza. Jo anava a veure una història d'una parella, però era molt més. De la parella se'n parla poc, però molt de les relacions humanes, dels sentiments profunds, amb apunts que van molt més enllà del simple atisbe.
Hi ha molt sentiment allà a dintre: amors permesos i amors prohibits, relacions sanes i relacions insanes (jo no m'atreviria mai a dir això, però sí, en aquest cas ho afirmo!!), incestos esbossats, llibertat ofegada, atreviments i marges, amples i estrets. Decisions que coneixem a última hora que ens posen de manifest la valentia dels personatges, de tots menys un...
El paper de la dona que ja no hi és, que va morir malalta, la filla tancada (com a Persona, el fill d'Elizabeth Vogler, també Liv Ullmann). El treball d'una dona activa laboralment per tirar endavant la família trencada, l'amor que queda allà, com un pòsit malgrat tot... El petó que ella li fa, perquè sí, després de 30 anys...
Bergman juga amb el llenguatge cinematogràfic, és dels pocs que s'atreveix, encara!!, a la mirada a càmera, tan transparent, tan evident i al mateix temps tan crítptica, que Liv Ullmann (quina dona!!!) ens proposa als espectadors. La sento propera, molt familiar, i em toca molt, molt de prop.
No puc dir res dolent de la pel·lícula, si no és que cal anar-hi preparat, treure's el rellotge i tenir bona disposició per entendre que en tot moment Bergman juga amb tu, que et diu en tot moment que és una pel·lícula, que allò està tot estudiat fins a l'últim detall, que no és cert, però que el que hi ha a dins és cert, i ben cert. Bergman fa una dissecció, víscera a víscera, freda, com un bon cirurgià.
Entranyes fredes disposades a remoure's, a fer mal, des del coneixement que tot allò és ficció... ficció?

Per fi... l'àngel que esperava!!

Sabia que alguna cosa m'havia d'arribar. I jo la buscava, impacient, sense saber que, per si sola, acabaria venint. Ja m'ho va dir Fernando: "Eva, les coses de debò venen soles i directament a casa, com el meloner!!"
Finalment he trobat l'àngel que esperava. Sí, un àngel de debò.
Començo la segona part de la meva vida, o potser la tercera, una part que ha començat aquesta setmana i de la qual sé que n'estaré molt contenta, i que depèn de mi, i de la persona que ha confiat en mi.
No fallaré. Ni em fallarà. Aquest cop no.

TRA... ART... ? !!

Divendres al vespre vaig anar amb una amiga a l'església dels Caputxins de Sarrià, a una exhibició d'art. El grup es diuen Tra. És la conjugació en una sola obra de poesia, música i art visual.
Crítica social, amor, desamor, riure, plorar... Tot en un cocktail fantàstic. Bartolo, Glòria, Maria, Jordi, Lluís... fantàstic. Cadascú hi aportava la seva part. El recomano obertament.
La representació era lliure, gratuïta, i es podia fer una aportació voluntària per a una ong de la qual una noia, la Norma, va explicar que era la petita de cinc germans, la veu li tremolava, ens va fer plorar a tots, i ens va dir que els seus pares els van abandonar quan ella era un bebè. I gràcies a aquella ong ella va poder tirar endavant. Ara devia tenir uns 45 anys, i estava agraïda a la vida i a totes aquelles persones que la van ajudar.
I TRA? Doncs TRA és ART així, en majúscules. RAT també, ratetes que es fiquen a dins de la vista, de les oïdes, i allà queden, per sempre... Tra-nsmetien molt, amb un Tar-annà casolà, com qui no vol la cosa, les anaven endinyant. I Bartolomé ajudava a fer tot allò més païble, amb un sentit de l'humor molt fi, agradable i per a tots els públics.
La música: excel·lent. El "Cajoner" excel·lent, un ritme fabulós, els dos guitarres fantàstics, la Maria amb una veu i una dicció meravellosos, la Glòria posant-hi cor i ànima, les seves peces fantàstiques tot i que les projeccions potser era el que més fallava, segurament perquè l'equip era de "prestat", què més volíem! El Lluís un bon conductor... i la meravella del so del clarinet de Bartolo.
Per qui no hagi pogut venir, us hi poso dos dels poemes de Tra (llàstima que no els pugui acompanyar de música i imatges com estaven allà).

LA PREGONESA DEL SILENCI
M'ennuego amb la rialla absurda d'un instant estúpid, totalment buit de contingut...
Potser això em fa feliç... el no-res... i la seva delirosa ingravidesa mancada de responsabilitats, de neguit, del cabdell de llana o troca, gira i fila, fila i gira, i para ja de tant girar, collons!
I si m'ho permets, tornaré a ennuegar-me aquest cop amb una rialla encara més llarga...
Però si no et mostro l'escorça cremada
no és per no haver sofert cap incendi,
el meu dolor s'amaga en la pregonesa del silenci.
I no trobo el rrellotge de plata
que detura el temps quan crido: esperi!
Es va teixint la basarda
en la pregonesa del silenci (del silenci...).
M'ennuego amb la rialla absurda d'un instant estúpid, totalment buit de contingut...
però a voltes percaço paraules amb un caçapapallones foradat, bé vull dir, més foradat dels forats que ja té de per sí, i aleshores no agafa el... va! És igual, a la merda.. Que... que no... que no!
Quan no trobo les paraules
i no hi ha ningú que m'entengui,
la pregunta, la resposta,
la pregonesa del silenci.
I no et mostro l'escorça cremada
però recordo cada incendi,
el meu dolor s'amaga
en la pregonesa del silenci (del silenci...).

FRED COM EL GEL
La sobtada metamorfosi de la teva veu, tan tremolosa que no troba ni l'aire suficient per llegir-me els teus pensaments, obre una porta que amaga una escala.
Si cal, la pujaré serenament, que ja en conec bé el camí i guardo nombroses cicatrius que m'ho recorden...
L'amor alça i enderroca temples d'una sola bufada i suposo que l'aixeta del desengany s'eixuga a mesura que es buida el pou de les il·lusions...
Al finanl de l'escala, ens trobarem i seràs passat en el present, i els teus mateixos ulls seran uns altres dins dels meus, car ja no hi llegiràs futur, ni seràs la meva nineta, ni els meus dits jugaran a dibuixar estels en el teu ventre.
I aquesta estúpida racionalitat que em gronxa i em diu que ets tan lliure de prendre el camí que vulguis perquè sols som propietaris de la nostra estricta solitud, i que hauria de sentir-me afortunat d'haver pogut compartir aquest espai amb tu i no tan desgraciat perquè ara me'l neguis; aquesta mateixa racionalitat se'm travessa irracionalment a l'estómac, car jo voldria desdir-me'n i cridar als quatre vents que no és just, no és just! I que sol bressolés les meves llàgrimes i en fes pètals de vidre assimètrics de rima assonant que guarissin aquesta ferida oberta que em xucla els budells i a les nits em desperta sagnant per seguir abraçant lal teva absència...
Pujaré descalç altra vegada els esglaons de marbre, ni m'abraçaré al recel, ni te'n faré culpable; dalt de l'escala el meu sostre tornarà a ser el cel... I oblidaré que avui el cor se'm desfila, fred com el gel...

Missatger

Acaba de venir un missatger a buscar un paquet i portar-lo a la Impremta. Li he ofert Coca-cola i m'ha dit que no, que estava molt enconstipat i que no podia, que s'acabava de prendre una infusió.
Jor! Hi ha feines molt molt dures. I una d'elles és la de missatger. Espero que la vida el tracti bé.

L'entrenament, cosa dura

Avui hem fet un bon entrenament. Amb la Claudia i l'Hèctor. Ell ha vingut preparat calça curta i samarreta, ja l'havíem avisat dilluns, que faríem un canvi en els entrenaments. La Claudia se sent forta. I jo, ben acompanyada. Hem fet un fartlek a 3', que ens ha sortit molt bé. A tots. Demà, rodatge. D'objectiu? Cap. Només sentir-nos forts per aguantar la vida. Que no és poc.

L'última de Bergman

Tinc ganes d'anar a veure Saraband. Cal trobar el dia adient, l'hora adient... No sempre s'està preparat per veure qualsevol pel·lícula, llegir qualsevol llibre o veure algú que et trenqui les entranyes... encara que sigui constructiu.
I Bergman ho fa. Va entrant a poc a poc, troba els sentiments profunds amagats, els desplega, els fa evidents... els aireja i juga amb ells.
En aquest cas es tracta d'una parella que té uns 70 anys, i que fa 30 anys que es van separar. Sentiments, remordiments, egoïsme vist amb distància... Uf.
Estic desitjant d'anar-la a veure. Aviat.

El silenci

El Silenci és una bona pel·lícula de Bergman. A Persona (una altra de la trilogia) Liv Ullman decideix no parlar... Per a un actor la pitjor malaltia és la mudesa. Perquè per a l'espectador, el silenci és el pitjor i més suggeridor dels sons.
El silenci és el pitjor dels sons per a qualsevol que espera escoltar. I com he dit, el més suggeridor. I només amb el silenci la interpretació depèn completament de qui voldria escoltar, i moltes vegades és malinterpretada. S'aprèn molt escoltant el silenci. Equivocant-se.
Odio el silenci!!! De vegades.

Chicken Little, little little

Els nens són un bon baròmetre, si els escoltem i els observem durant la visió de pel·lícules. I els companys també. La meva amiga es va adormir!!
Així com els nens es van estar quiets durant La Núvia Cadàver, aquí no.
L'Emma s'anava bellugant per tota la sala (sort que no era plena), per sobre dels seients, intentant entendre per què tota la pantalla es movia constantment, plena de colors, potser massa... I tota l'estona demanant ametlles i avellanes...
Una història fluixa, molt fluixa, petita, little little... Uns personatges que no es complementaven gaire, sobretot el pare. Ai, el pare! Quin tountu! Ningú voldria tenir un pare com aquell. Un home sossu, potser el pare més sossu que he trobat a la vida. Un home sense cap criteri, depenent de l'opinió de la societat, i el millor que pot fer és confiar cegament en un fill, quan finalment s'hi avesa, però encara sense criteri. Missatge pobre, pobre, pobre.
Els amics del Little, pobres, pobres. Sense parlar de l'auto-bombo que es fa d'altres pel·lícules Disney, com tancant cercles i ensenyant que és de la Factoria Disney, per si no ens havia quedat ja prou clar.
Llàstima tota la feinada que han tingut els tècnics, perquè execucionalment és bona. Hi ha bons colors, hi ha bona tècnica.
Només salvaria dos personatges: l'extraterrestre (com una barba moníssima amb 3 ulls) --dóna el punt de color i de frescor que no té la resta de la pel·lícula-- i l'eriçó, que apareix molt poques vegades, fent algun comentari crític.
De vegades sap greu portar els nens a perdre el temps, podent anar a veure altres coses, encara que sigui només per a la transmissió de valors.

Lliçó de Cornellà, un altre cop

Després de l'alegria del Barça (0-3!!!), una altra. Cornellà.
Quin canvi Cornellà, després d'uns quants anys que no hi anava. Places, parcs, espais oberts... i la seva cursa.
La cursa de Cornellà és una bona lliçó per a Barcelona, per a Catalunya en general.
Aquest matí hi hem anat. Ha estat un èxit rotund. És una cursa amb uns premis importants, cosa que atrau a una qualitat de corredors impressionant. Homes, dones, nens, avis, molts d'ells federats, ha estat una joia viure aquesta experiència. I conjunts del mateix color, clubs, escalfant i fent estiraments per tota la zona.
La cursa està molt ben organitzada, molts voluntaris, molta policia local ajudant... Els regals anàven per als guanyadors, i els corredors una simple motxilleta (els adults, els que paguen), i beguda. Els nens, només aigua o Fanta, però han tingut l'ocasió de veure la cremdelacrem dels corredors de Catalunya. Molts d'ells d'origen estranger. Moltes d'elles d'origen estranger. Un goig de qualitat. S'ha guanyat en 30 minuts els homes i 33 les dones. Per treure's el barret!
I m'he sentit molt orgullosa d'haver acompanyat la Claudia a fer la seva millor marca en 10 Km. És el primer cop que ella ha pogut veure que pot donar molt de si.
Felicitats a tots!!

I avui... el Madrid-Barça!

Diuen que a Madrid tenen por de l'Eto'o, i aquí, del que tenim realment por no és del Zidane, ni de Robinho, ni de Bekham, ni de cap jugador... tenim por del gran monstre energètic que representa el Santiago Bernabéu. Les energies, sobretot les energies sumades, tenen un gran poder. Multiplicador. Exponencial. I això és el que pot fer trontollar, de vegades, un equip per molt bé que estigui funcionant.
Amb tot i amb això, jo aposto per l'1-3. I tu?

Un altre cop, la ITV

Sí, la ITV que passem cada vegada que passem la "revisió". La revisió de mamografia anual a la que em sotmeto realment em fa patir. I més ara, que em vaig acostant a una edat en què la meva mare va començar a patir això... amb tres nens. I se'm ve tot a sobre. Fins i tot algun any he arribat a desmaiar-me. No perquè tingui por a la mort, que segur que també, és una cosa inexplicable, ancestral, sinó perquè sents com ets d'important per a la teva família. I moltes vegades sents com si depenguessis del fet que algú et digués: tot ok. Sembla que tot és ok, i aquest cop no vaig arribar ni tan sols a marejar-me.
Ahir vaig parlar amb un amic, que em va dir que si estigués sol no estaria ni fent la feina que fa, ni tan sols estaria per aquí... Segur. Jo també. Quan ningú no depèn de tu et sents lliure. Però tant ell com jo hem triat que hi hagi gent que depengui de nosaltres. I això ha de ser motiu d'alegria. I de llibertat. És el que lliurement hem triat, en el seu moment... i que també lliurement dia a dia triem per tirar endavant. La responsabilitat lliure... si és que es pot dir així...
I, com deia en el posting d'abans, anem rebent cops, i continuem estant drets, com saltamartins.

El saltamartí

L'altre dia el meu khefe em va dir que jo era com un saltamartí. D'aquells que li donen per un costat i va cap a l'altre, gira, però sempre es manté dret. Crec que té raó. Primer em fan trontollar, però mai acabo de caure del tot. I al cap d'una altra estona torno a ser dreta com si res hagués passat. Suposo que sóc una supervivent.
I, ara que ell ho sap, ho va aprofitar i me'n va donar divendres un altre cop. Què volia aconseguir? Segurament el que estic fent, refer-me i ajudar-lo per continuar endavant. Va ser una bona estratagema. Espero que ell també sigui un saltamartí.

El vídeo i els estudis qualitatius

Quins estudis qualitatius aporten realment qualitat?
Estic convençuda que només els que s'atreveixen a arriscar. Els que aconsegueixen treure allò que hi ha sota les pedres.
Com es pot aconseguir?
Només arriscant i investigant fins a l'últim detall, no deixant res per dir, res per descriure. Anant fins al final.
Avui he anat a una conferència en què s'ha generat un debat sobre els vídeos i els estudis qualitatius.
En els focus groups, que crec que és el que ens pot ocupar, per treballar bé amb l'eina "vídeo", caldria fer una filmació per persona més una general com a mínim (amb visions des d'angles i enquadrament diferents) per treballar els moviments, analitzar moment a moment cadascun dels entrevistats, fins i tot en càmera lenta i després, i només després de l'avaluació es podria fer un muntatge per "vendre" el treball, a manera d'informe, per acompanyar-l´informe escrit, com a il·lustració.
És important no barrejar: tot i que tot plegat pot ser "vídeo", no és el mateix fer un informe sota un format audiovisual, que un documental, que un reality show (amb actors incorporats), que un material de treball... el vídeo pot aportar molta informació, imatge i també so... i cal saber utilitzar-lo bé. No perdem oportunitats.

Clogging the blogging in the morning

El meu tiet Fernando, una persona a qui admiro molt, em fa un suggeriment:

Hola ,

Ya veo por tu mail que os moveis. Tambien visité tu blog. Un fenomenos curioso. Nunca había estado en un blog y me resulto algo para meditar, supongo que todo depende de lo que quieres al escribir en él. Yo te aconsejaría hacerlo de una forma más fébril, anárquica, politicamente incorecta, provocativa, que permita a las fuerzas de lo desconocido y lo obscuro sacar lo que se aproxime a la realidad, dí lo contrario de lo que piensas, reacciona a ello, insultalo, niegalo y acaba quedandote donde no esperabas. ¿Que tal como formula literaria?
Tomo nota, tío!

El terme mig

Que difícil és quedar-se en el terme mig. Aquell punt d'equilibri on tot s'aguanti.
Sempre he cregut que les coses es mantenien perquè no existeix un terme mig. Perquè la vida, la naturalesa i el temps s'encarreguen de fer la mitjana. Un arbre va creixent de manera descontrolada fins que arriba alguna cosa externa i el poda (o acaba trencant-se), i l'arbre va creixent, podat per un jardiner --natural o artificial--; però, per si sol l'arbre no acostuma a evolucionar d´una manera ideal, amb un creixement òptim, més aviat és l'entorn qui el modifica.
Evidentment, no som arbres, som persones. I aquí és on hem de treballar allò que ens distingeix com a sers humans: la ment. Si no volem que siguin els altres qui ens acabin "podant". Qui poda molt sovint talla massa.
Trobar el punt d'equilibri amb el creixement interior sense oblidar-se dels altres amb generositat, ser just i equilibrat amb l'educació dels nens, amb el temps, amb l´amistat respectuosa, amb la feina... ufff, és molt difícil. És un bon repte. M'agraden els reptes.

Titelles de Lleide

Dissabte a la tarda vam anar a veure Jana i els Tres Ossos, pel Centre de Titelles de Lleida a la Fundació Miró.
Molt blanc, poc color, però compensat per les cançons i la participació que van generar aquests dos titellaires de Lleida. Els meus fills, encantats de conèixer amics de "Lo Cartanyà" titellaires. La Rínxols d'Or aquest cop es deia Jana... i era tota de fusta, sense colors, sense rínxols, sense or.
Jo m'ho vaig passar encara millor que els nens, gesticulant, i cantant Patatxim Patatxam som els ossos del boscam Patatxim Patatxam caminem sempre endavant...
Divertit i recomanable.

Una impecable núvia cadàver

Ahir vam anar a veure La Novia Cadáver de Tim Burton. Hi vam anar tots, inclosa l'Emma, amb certes reticències pensant que igual no podia aguantar tota la pel·lícula. Però sí, va aguantar! I en cap moment va sentir por.
Només puc dir que és una història ben construïda, d'execució impecable, ritme calculadíssim a la dècima de segon, amb tocs d'humor, i imagineria Tim Burton a tope, sense riscos.
Així com a Pesadilla antes de Navidad hi havia una transgressió, una gran transgressió social, canviar festes és una cosa molt seriosa, aquí "l'única" transgressió és la del món dels vius amb el món dels morts, i que passar d'un estat a l'altre només és una qüestió "d'estat", com qui puja d'un pis a l'altre. Aquesta transgressió és tan inversemblant que ja no és transgressió. És imaginació i punt, que per això està el cine. No hi ha menjades de coco de si hi ha vida després de la mort, ni quin tipus de vida hi ha; els morts són tots bons, i si no ja s'encarreguen ells, amb les seves pròpies lleis, que els morts siguin tots bons o desapareguin.
Com sempre i a tot cine dels States, l'amor ho salva tot.
Què dir de la imatge, la fotografia, impecable. El món dels morts té color, el món dels vius, d'aquells vius, és tot gris... aquells vius estan més morts que els morts!
La banda sonora és boníssima: Danny Elfman torna a fer una meravella, és el mateix autor de Pesadilla o de Eduardo Manostijeras o de Charlie and the Chocolate Factory... Cal destacar el moment brillant del joc dels protagonistes tocant el piano a quatre mans, amb el joc subtil i volàtil de les notes altes que, paradoxalment, les toca ell. Ella és la dona, però ell és viu, i ella és morta.
Una pel·lícula impecable. En la línia Burton, imagineria Burton, temes Burton... Però res més. És tan impecable que jo crec que hauria pogut fer un salt endavant i tornar a arriscar.

Manuela i olé!

Quan Pasquis va fitxar Manuela va fer una aposta, una de tantes que fa, i que molts es preguntaven perquè.
Ella no té el perfil que molts esperen d'un polític: hiperactiu, que està a totes, ella no ho pot estar; té unes limitacions que tots coneixem.
Però sí que podia aportar una cosa important: humanitat. Baixar a terra. I d'això en falta molt, a la política, avui en dia. Només que sigui per això, crec que ha valgut la pena.
N'estem farts, de tantes dones-home, deixem que els homes facin d'homes i les dones de dones, que som més o menys la meitat de cada.
I Manuela comença a tenyir el panorama polític de realitat, d'humanitat. I això també contagia.