Al Liceu a veure Juan Diego Flórez, Diana Damrau i Simon Orfila

Aquest vespre tinc una cita especial. Juan Diego Flórez, Diana Damrau i el meu estimadíssim Simon Orfila... A veure com va!

Potser tinc les expectatives massa altes, espero que es compleixin!

La imaginació

Dijous al vespre la meva filla em va dir “Mama, vull tornar a creure en els Reis”. Jo li vaig dir que sempre que vulgui pot tornar-hi a creure. Sempre.

Sempre que vulgui tindrà la seva imaginació a disposició per fer possible en el seu cap tot allò que ella vulgui. I sempre que ho desitgi, es farà realitat. Li vaig dir que no hem de posar cap límit a la imaginació, i que si imaginem molt, aquesta felicitat imaginativa ens portarà la felicitat a la vida real. I es va adormir amb un somriure als llavis. I em va fer la dona més feliç del món.

The Inner Child

As I am working a lot with my Inner Child these days, I've seen this image near my work. I could'nt help from taking this pic. This is really how I feel about my inner kiddy. Really a mess!! OMG!!

Tu ets bona, tu ets llesta, tu ets important

Suposo que dec tenir debilitat per les pel·lícules sobre tema racial del Sud dels Estats Units. Entre les meves pel·lícules preferides hi ha Matar a un Ruiseñor, no tant pel tema racial com per la visió infantil de la primera meitat de la pel·lícula, i aquesta m'ha agradat molt també. Més de dues hores i quart de pel·lícula que s'aguanta en tot moment. No he mirat el rellotge ni una sola vegada. Hi ha dos noms sens dubte fonamentals: Viola Davis i Octavia Spencer. Que no és perfecta? Ho sé. Que no és creïble del tot? També. Però és d'aquelles pel·lícules que tot passa, que el que passa et va agradant com passa, i el final és just. "Tú ets bona, tu ets llesta, tu ets important". Frases fonamentals per educar bé. Perquè els nens necessiten sentir-se estimats. Em sembla que les he de repetir més als meus fills. I em sembla que jo també me les he de repetir molt! M'ha encantat la pel·lícula.

Impressions sobre Nannerl

Ahir al vespre vaig poder veure Nannerl, finalment!

La pel·lícula la projectaven al Renoir Les Corts, en cartellera compartida amb La voz dormida. Quan vaig arribar-hi, encara es projectava l'anterior i vaig esperar una mica, cosa que em va donar temps a llegir el full que en alguns ci

nes donen sobre informació de les pel·lícules, que s'agraeixen molt. Així, vaig llegir que no només la protagonista era filla del director, sinó que també hi sortia una altra filla del director, de 13 anys. Per altra banda, em va sorprendre que el director digués que buscava una història femenina que quedés amagada, sigui la de Nannerl o la de Camille Claludel, Adèle H.... En realitat tant li feia una cosa com una altra? Està bé com a ideologia, però això demostra la primera premissa: que el que volia era trobar una pel·lícula per a lluïment de la seva filla Marie. Amb Nannerl va trobar doble benefici: les dues filles hi tenien cabuda en aquesta història i servien per a la seva tesi principal: "si fossim homes, i els nostres germans dones, la història seria a l'inrevés: nosaltres manaríem i ells estarien a l'ombra" (més o menys, si no em fallen gaire els meus records).

Sí, la història serveix per donar fonament a aquesta tesi (quantes vegades s'ha de disfressar d'home Nannerl): a les dones hi ha coses que els estan vetades i que la decisió sobre les seves pròpies vides no els pertany a elles. Elles pertanyen a altres persones, i són els qui decideixen per elles. Nannerl, en un moment, li diu a la seva mare: "qui voudrait m'épouser?". Qui es voldria casar amb ella: una noia educada per ser músic, a qui no agrada cuinar ni fer les feines de la casa...?
El director és un "home de família", com diuen els francesos: a la pel·lícula hi treballa tota la seva família: la seva dona (editora), el seu fill (primer ajudant de direcció), les seves dues filles d'actrius, i fins i tot ell mateix fa un "cameo" com a professor de música...
I no puc dir si les actrius ho fan bé o no ho fan bé perquè fan el que deia Mamet: "anar-hi, i dir-hi el text". Amb això, si la presa és bona, n'hi ha prou. I és així.El director mateix ho diu: m'agrada la "no interpretació", per fer que el text se senti. El que està clar és que això atorga una sobrietat i elegància fonamental en tots els personatges, fins i tot en la mare. Això posa més pes a sobre del director. Quan un actor interpreta molt, el director l'ha de seguir. Quan un actor recita, el director ha de posar-hi molta molta molta feina.
S'ha de destacar la posició i la destresa de l'actor David Moreau al clavecí i al violí. No en podem dir el mateix de la protagonista, però en saber-ho el director ja s'ho fa bé per dissimular-ho amb enquadraments no sempre encertats (especialment amb la mà quan agafa l'arc), es pot veure en la fotografia que il·lustra aquest bloc.
A destacar, en la història, el moment en què Wolfgang es posa malalt, en la qual sense parlar veiem que tota la família pateix (fins i tot es pot venir avall), que agafa una altra dimensió quan es tracta de Nannerl la malalta.
El paper de la mare el veig magnificat, potser en un intent per part del director de fer un homenatge a la seva pròpia dona: els acompanya tot el viatge (quan sabem que no sempre era així), i existeix una admiració i un amor de parella i de família típic dels nostres temps, més aviat dels temps del segle XX, i que en el segle XVIII seria una mica dubtós.
Per a la música han inventat peces perquè de l'obra d'Anna Maria Mozart no en queda res.
Però sí: Nannerl es mereix una pel·lícula així. Les imatges, els enquadraments, il·luminació i fotografia en general de la pel·lícula s'ho valen. L'esforç musical també. La direcció d'actors també bé; s'estableixen energies entre els actors que val la pena descobrir.

Expectatives entorn de Nannerl

La veritat és que molts de nosaltres (estic segura que no només jo) hem pensat molt sovint en aquesta senyora, Maria Anna Mozart. Fins i tot alguns hem anat a fer recerca sobre la vida de Nannerl, la germana de Wolfgang Amadeus Mozart. Una nena prodigi? Eclipsada pel germà i per un pare tirà? Una noia rebel?
Va deixar de ser nena i ja no va interessar el pare, Versalles, el món de la música, o hi havia alguna cosa més? Quina relació va mantenir amb el seu germà? Les biografies diuen que hi havia una gran admiració...
Espero que els qui han fet la pel·lícula hagin investigat molt més profundament del que ho vaig poder fer jo en pocs dies, però realment és una d'aquelles biografies interessants, dignes de moltes tesis doctorals des de molts punts de vista.
Sigui com sigui, m'encanta que aquesta senyora tingui una mica de protagonisme, i estic convençuda que s'engegarà un debat al voltant d'aquesta culta persona, que va tenir la desgràcia de ser dona, i la germana gran d'un dels més grans genis de la història de la música.
Així, no me la penso perdre! Ja explicaré les meves impressions.

Més pregons com el d'en Puyal, sisplau!

Ha estat un pregó especial i boníssim. No tant pel que diu, hi ha hagut pregoners que han fet discursos molt bons, però mai tan ben il·lustrats.
A la TV han dit que "ha estat un pregó radiofònic". Però... no haurien de ser tots així?

Ja no entro en si estic d'acord amb el contingut de les seves paraules: moltes sí, i algunes no tant, o altres gens. Però el que estic totalment d'acord és amb el llenguatge. Llenguatge radiofònic? Sí, per favor. Sempre! Tenint els mitjans que tenim avui (i des de fa moltíssims anys), per fi trobo un pregó en el qual el públic riu moltes vegades, i somriu tota l'estona. Que així és un espectacle? Que no ho seria igualment? O els pregons han de pertànyer forçosament al llenguatge avorrit, en el qual tothom mira el rellotge de reüll? Potser el ball de l'àliga no és un espectacle? El pregó també. I en Puyal ho ha deixat clar, és un espectacle, farcit d'un contingut. No un contingut obert, despullat i amb els budells a l'aire. Comprem millor els budells si són ben guarnits.
I aquest pregó ha fet que govern i oposició coincidissin, amb riures i somriures. Més pregons com el del Puyal, sisplau!

Som el que som mentre (hi) som

L'altre dia quan em vaig despertar vaig tenir una sensació estranya, com si em despertés malgrat no ho havia de fer, com si en aquest cas em "donessin una treva" (suposo que era barreja entre somni i realitat), i vaig pensar: "sort, perquè què farien els nens sense mi!".
Però vaig pensar que quan no hi siguem, tot ens serà exactament igual, i que el sentit de la responsabilitat no forma part de les coses que ja no hi són. No sé com explicar-ho.
Nosaltres podem posar les culpes de les coses a aquells que van morir o que ja no són a prop nostre, però no hi són, i en realitat se'ls enfum. Només som el que som mentre (hi) som.

Un dia més

Després d'aportar coses bones i dolentes, avui no deixa de ser un dia més que s'escorre entre les mans i deixa passar a un altre de nou. Tornarà a sortir el sol, demà, com cada dia. Per sort.

Un aniversari més

Avui és el meu aniversari. Ja en són 44, un rere l'altre, amb molta vida acumulada. En molts països del món, l'esperança de vida és molt inferior a l'edat que jo tinc avui. Visc de regal. De fet, qui no viu de regal? És un miracle ser vius, com deia Carmen Martín Gaite a Lo raro es vivir: 

 A mí no me extraña. Es que todo es muy raro, en cuanto te fijas un poco. Lo raro es vivir. Que estemos aquí sentados, que hablemos y se nos oiga, poner una frase detrás de otra sin mirar ningún libro, que no nos duela nada, que lo que bebemos entre por el camino que es y sepa cuándo tiene que torcer, que nos alimente el aire y a otros ya no, que según el antojo de las vísceras nos den ganas de hacer una cosa o la contraria y que de esas ganas dependa a lo mejor el destino, es mucho a la vez, tú, no se abarca, y lo más raro es que lo encontramos normal.

Gràcies Albert, per recordar-me que existeixo i que existeixes encara que gairebé mai em dius res; gràcies als amics i amigues del facebook (molts també de la vida real) que m'heu felicitat durant tot el dia. I l'entorn en què visc el dia a dia també em recorda que estic viva. Ser viu vol dir ser susceptible de canviar. La vida és canvi. Allò que no té vida es queda intert, quiet.
Qui dia passa, any empeny! Demà, més.

Farta...

Una professora deia que la pitjor censura és l'autocensura.
Estic farta de ser "políticament correcta"... S'ha acabat!!

Cómo aprovechar una clase de spinning para entrenar bicicleta de carretera

Avui he postejat al de "trucs", però ben bé podia haver-ho posat aquí.
Si voleu accedir-hi, aquí teniu l'enllaç: http://evastricks.blogspot.com/2011/05/como-aprovechar-una-clase-de-spinning.html

Cavalleria Rusticana i Pagliacci al Liceu. La meva visió

He tingut la sort de poder assistir a la representació de dues òperes (que d'altra banda gairebé sempre es programen juntes) de dos autors diferents. Cavalleria Rusticana (que no té res a veure amb cavalls, sinó que vol dir una cosa semblant a honor rústic), de Pietro Mascagni, i Pagliacci (Pallassos), de Ruggiero Leoncavallo. El dia que hi vaig anar, que va ser dimecres 6 d'abril, els intèrprets van ser Paoletta Marrocu com a Santuzza a Cavalleria (va estar magistral en la interpretació, tot i que en algun moment va flaquejar), José Ferrero va fer de Turiddu, va esar molt correcte, i Mamma Lucia va ser Victoria Livengood. Lola era interpretada per Claudia Schneider, embarassada bastant avançada (potser hauria hagut d'interpretar Santuzza en el seu estat i no Lola, no ho sé...) El baríton George Gagnidze és possible que tingués un dia fluix, perquè a nivell interpretatiu va estar bé, però li va faltar veu. El repartiment va estar prou bé, però jo he de destacar el cor: la polifònica de PuigReig. Van estar fantàstics.

A Pagliacci, encara va millorar la cosa. El pallasso Canio era interpretat pel tenor Piero Giuliacci, que va estar molt bé a nivell interpretatiu, de força i de color, tot i que els "arrebatos" en algunes notes, que entenc que deuen ser part de la seva empremta, no m'acabaven de fer el pes. Em va agradar molt la Nedda Olga Mykytenko, em va encantar Vittorio Vittelli fent de Pròleg i de Tonio, i em va entusiasmar Jean-Luc Ballestra que va fer un Silvio potser més atractiu i tot del que demana l'obra (encara que el vestit de sastre li anava 3 talles més gran...). Ballestra té una veu potent, amb una projecció magistral, mantenia les notes amb força sense tremolar de cap manera, la seva veu omplia l'escenari. No sé com ho faria a nivell interpretatiu, però pel que fa a la veu faria un Canio fenomenal. Aquí, el cor es va complementar amb el Cor Infantil dels Amics de la Unió de Granollers. Un 10 per al cor, també a Pagliacci.
I ens en vam anar cap a casa amb un regust de voler tornar-hi una altra vegada A veure si hi puc anar amb els nens. Els encantarà. Si són capaços de veure Anna Bolena tal com ho van fer, aquestes els encantaria.
Una recomanació: si no has anat mai a l'òpera i vols saber si t'agrada o si et pot agradar: ves a veure aquestes dues òperes. Per iniciar-se és, potser, la millor opció. Sort!

A la foto, Jean-Luc Ballestra, Silvio, amant de Nedda (en aquesta foto Angeles Blancas)

No! Sí!

L'ésser humà és un animal social. Necessitem d'altres per construir el nostre entorn, els nostres paràmetres mentals, els nostres prejudicis, la nostra manera de ser. Des de ben petits, els éssers humans ens sentim bé quan ens diuen "molt bé" i no ens agrada quan ens diuen "molt malament".
Quan creixem, ens anem modelant, i ens modelen, d'aquí la importància fonamental de l'educació. I continuem canviant fins a la nostra mort, però durant el procés vital arriba un moment en què, de manera serena, ja no estem disposats o disposades a voler agradar a tothom, i aprenem a dir "que no". "No. S'ha acabat". Amb tranquil·litat i serenor, sense enfadar-nos.
I sí, SÍ! A allò que sí que volem. I dedicar les forces a allò que volem i/o a allò que ens convé. Per experiència, coneixem que el temps és una cosa finita, que el dia té només 24 hores,i el volem aprofitar per dedicar-lo a allò que ens convé, ens interessa, o simplement que hem de fer perquè toca.
Ahir vaig llegir un tatuatge que una noia portava en el braç: "La vida no és per comprendre-la, és per viure-la."
Quan algú diu "molt malament", si nosaltres estem convençuts que hem fet el que havíem de fer, hem de poder relativitzar i no dedicar-hi estona a intentar entendre l'altre ni veure per on hem fallat. En lloc de posar-nos tristos, podem pensar que potser és que és l'altre qui s'equivoca... I cadascú segueix el seu camí. Respectar que el camí de l'altre és diferent del teu és molt important.
"No", a allò que no volem. I "sí", a allò que sí que volem, i llençar-nos-hi de cap!! 

Mary Poppins, una mujer de rompe y rasga

Hay historias que pasan sin pena ni gloria, y hay historias que, revisitadas, miradas con unos nuevos ojos, cambian mucho. Y una de estas es la famosa película Mary Poppins. Hay obras que llegan a ser clásicas porque son revolucionarias para su época, y hay clásicos que lo son más conforme van pasando los años, y van confirmando las conclusiones a las que vamos llegando poco a poco. Mary Poppins puede dejar de ser una excentricidad para convertirse en un clásico. Mary Poppins, antes de ser una película de la factoría Disney, empezó siendo en 1934 un libro de la escritora australiana Pamela Lyndon Travers, que firmaba (como tantas otras escritoras) con sus iniciales a causa de su condición femenina.

En este filme del año 1964 podemos identificar varias tramas y personajes. Primero, los dos protagonistas, niño y niña –primera dosis de igualdad--, que, según mi interpretación, son un solo personaje: la infancia. Esta infancia que representan el niño y la niña tiene ganas de jugar, de pasárselo bien y de ser eso: un niño y una niña. Quizás demasiado edulcorados, demasiado repeinados, teñidos... (Se trata de Disney. Hoy la factoría Disney sigue fabricando personajes edulcorados como en High School Musical, en eso no hemos avanzado mucho, más bien al revés)...

Por otro lado tenemos a la madre (hey, apuntáoslo: es una sufragista). Como sufragista es una mujer que dedica mucho de su tiempo a una misión que a estas alturas ya entendemos como fundamental, porque gracias a las sufragistas (y a muchas otras mujeres que siguieron su trabajo) hoy podemos escribir, por ejemplo, en una revista digital para mujeres periodistas. Esa señora no ha nacido sólo para dedicarse a la crianza, sino que es una persona que valora tanto su trabajo como para cambiar la sociedad que le ha tocado vivir. Por otro lado, está más bien entrada en kilos y no parece importarle mucho.

Y tenemos, también, al padre. Un personaje-caricatura del típico (o del tópico) “padre de familia inglés”: meticuloso, puntual, hombre que dirige, que manda, el “cabeza de familia” que tiene derecho a que le sirvan... Y tiene sus rituales diarios fijados como entrar a casa exactamente a la misma hora, dejar el sombrero exactamente en el mismo lugar, y cuando suena el reloj en punto ya levanta la taza porque a aquella hora le sirven el té... Pero, pobre, es un hombre que se encuentra descolocado, como muchos de los hombres de hoy. Si nos ponemos en el imaginario del año 64 y todavía más en el del 34, este señor se encuentra solo en un nuevo sistema; sin referentes: su mujer no está nunca en casa, sólo hay sirvientas que cobran para obedecer (y aun tiene suerte porque puede costeárselas): el papel de hombre potente se le ha deshecho en la mano como si fuera papel mojado. ¿Él manda? ¿Sobre quién? ¿Quién le hace caso? ¿Su mujer? No está. ¿Sus hijos? Están “desmadrados”... Pero la lanza a su favor que hay que romper es que él respeta la ocupación de su mujer, aunque no sabe lo que les pasa. Creo que éste es un personaje clave. Muchos hombres, hoy todavía, no saben cómo tienen que actuar, cómo tienen que reaccionar ante las nuevas posturas que tomamos las mujeres. Ni nosotras tampoco sabemos cómo tratarlos a ellos porque lejos de ser un problema, para ellos la nueva situación tendría que ser una liberación: más libertad porque, ¡tener que estar siempre en un lugar de gran tensión y de poder les tenía que dejar agotados! Si el señor en cuestión pudiera relajarse, podría vivir más relajado y feliz.

Y ¿qué decir de Mary Poppins y de Bert? Mary Poppins es la niñera ideal, llena de sorpresas, hace magia constantemente, es una creadora, una artista... y es amiga del más grande de los artistas: Bert el pintor y deshollinador. Ella es la antiprincesa: tiene muy buena relación con Bert pero no busca casarse con nadie; ella es totalmente libre (se va de la obra volando tal como ha apareció). Bert demuestra que el arte es la única salvación para la monotonía y para la falta de ilusión que no llevan a ninguna parte, y por eso hay que pintar (¡crear!) y limpiar bien las chimeneas: hay que quitar todo aquel hollín negro que las atasca y dejar que el fuego de la ilusión queme y suba hacia el cielo sin ninguna traba. Bert también tiene amigos deshollinadores que bailan a las mil maravillas, porque todos los deshollinadores son artistas.

Pero la historia no se acaba sólo así: es una historia de superación, porque, en el fondo, quien tiene un problema, y grave, es el padre de la familia y nadie más. El padre sufrirá en primera persona una catarsis cuando, al final de la película, aprenderá a valorar que dos peniques no sólo sirven para ahorrarlos, sino para hacer feliz la mujer que da de comer a las palomas (símbolo de la creatividad de otra mujer artista), ella alimenta a las palomas para que puedan volar... Porque... ¿hacer volar la imaginación es malo? Crear es bueno, como también lo es enmendar. Al final de la obra el padre arregla una cometa, símbolo del juego y de la creación voladora, y también de que es posible disfrutar con un nuevo tipo de familia, superando y asumiendo la nueva situación.

Así, Mary Poppins es una perla diferente de otros cuentos que reproducían y reforzaban los tópicos de la mujer sometida que tenía por único objetivo buscar marido, como decía nuestra compañera Xènia Fortea en uno de los últimos números de Dones Digital. ¡Vale la pena volver a verla con ojos del 2010!

(Este artículo lo publiqué en la revista Dones Digital de la Associació de Dones Periodistes de Catalunya)

El noi del somriure

Avui a l'hora de dinar he anat a nedar al Barceloneta. Ha estat un entrenament una mica estrany.
Estava tot ple, com a mínim 3 persones a cada carrer.
M'he posat en un carrer on hi havia noies que semblava que nedarien al meu ritme, perquè depèn del club on vas, has de vigilar perquè els qui neden, poden nedar molt i molt bé, i no has de molestar. 
Una d'elles nedava super bé, i l'altra... tota l'estona pel mig! Fent peus i nedant pel centre de la piscina, aturant-se a la paret, allà just on has de fer el viratge... uf. 
Aquesta noia  m'ha dit que intentés nedar pel mateix cantó totes les vegades. I així hem quedat, però després ha vingut un altre noi, amb una olor de desodorant que tirava enrere. Ja érem 4, i toma, aquí, allà, cops, aturades....i jo intentant fer les 4 sèries de 400 que em tocaven avui després dels 500 locomotor i dels 200 peus de crol. La noia ha marxat sense que jo me n'adonés, i ha vingut gent nova. Jo anava a la meva i m'he trobat donant-me cops amb tothom. I jo intentant fer les sèries de 400 al més a prop dels 8 minuts possible. 
Després em quedo sola al carril amb un noi amb manoples, que nedava força més ràpid que la noia d'abans, hehe, i se'm queda mirant. Li dic que sí, que podem tornar a pactar d'anar per la dreta, que de fet és el que a mi m'agrada. Pactant i a la vegada intentant anar a ritme en aquesta 3a. sèrie. He perdut un temps que no vegis, Sergi, no facis cas del temps en aquesta , eh! 
Un cop pactem això a corre-cuita perquè jo volia continuar amb la sèrie, em diu el noi: "tu treballaves al CNKallipolis, no?" Hahaha, quina gràcia, penso, algú que se'n recorda de mi i em reconeix... bon senyal, no?
Quan acaba la sèrie, en els 30 segons de descans, em diu: sóc en "---" (no dic el seu nom perquè no li he preguntat si volia sortir al meu bloc), i es treu les ulleres de piscina. 
L'he reconegut a l'instant, un somriure magnífic, que no havia tornat a veure mai de la vida. Havia canviat lleugerament, ara era calb, i més gran. El temps passa per a tots... Després dels 8 minuts i escaig de la quarta sèrie hem estat una estona xerrant, intercanviant informació de les nostres vides després d'uns 17 anys si fa no fa... uf.

M'ha fet ilu.  Al final m'ha dit: "Sempre ens quedarà nedar"!

(he buscat al Google una foto per posar-la, però cap foto s'acostava ni de bon tros al somriure de "---")

Sobre els "amics" del Facebook

Vaig decidir fa temps no afegir com a "amics" a coses o llocs que no fossin persones de debò perquè ja no dono l'abast. Segons el facebook només poden ser "persones amb amics" persones de debò. Es pot crear una pàgina que administreu vosaltres mateixos i aquí podeu penjar-hi moltes coses, fins i tot podeu tenir més de 5.000 amics, que és el màxim que permet el facebook.

El joc de l'òpera

El Ximo ha publicat el concurs del mes de març. És sobre el Barber de Sevilla, ha posat 9 versions de Largo al Factotum. Totes elles diferents, estils diferents, barítons diferents... M'ho estic passant molt bé escoltant-les totes, apuntant quines diferències trobo a cadascuna d'elles... Ara només em falta llegir la partitura, perquè amb tantes versions em fa dubtar com anava realment la partitura original. Així sabré a què ballen... QUE DIVER!!

Any de reptes aconseguits!

Aquest any és l'any que estic girant la truita de moltes coses. No és ben bé el 2011, sinó entre el 2010 i 2011. He fet triatlons (cosa que no hauria ni imaginat un any enrere), estic competint --i federada-- en natació, he fet la Copa Nadal --dia de Nadal, travessa al port nedant sense neoprè--, he fet la meva primera mitja marató després de 15 anys a Sitges, i aquest cap de setmana he aconseguit el repte més gran de tots: anar a Montserrat caminant. Quan va néixer el meu primer fill, al cap d'uns mesos, van organitzar una sortida a Montserrat caminant, que volia fer però que va ser molt complicada en aquells moments. I em vaig prometre que un dia ho faria. I aquest cap de setmana ha estat possible.

Ahir vaig sortir cap a les 12, després d'un munt de preparatius (sobretot mentals) durant tot el matí. Finalment sí que em vaig decidir, calçant-me la roba d'entrenament: tallavents, tres samarretes --dues a la motxilla--, malles d'hivern, vambes de córrer, una gorra, ulleres, roba interior, raspall de dents i protecció solar. Diners per  a la tornada, i el mòbil.

Fins a Martorell tot va anar rodat. A partir de Martorell el sol començava a caure i vaig decidir que quan arribés a Olesa de Montserrat buscaria un hostal per dormir. Quan vaig arribar a Olesa vaig preguntar a una senyora on hi havia algun lloc per dormir i em va dir que no n'hi havia cap. Com podia ser? Cap lloc per dormir a un lloc de pelegrinatge? Vaig entrar en un forn i em van confirmar que no coneixien cap lloc per dormir, i em van donar el telèfon de la policia local. Vaig trucar i em van ratificar que res de res, que havia d'anar a Abrera (que era tornar enrere) o anar a Monistrol. Ja era negra nit.

Vaig mirar amb el GPS quants kms faltaven per a Monistrol, i en faltaven 10. Vaig calcular que en una mica més d'un parell d'hores hauria arribat, tot i que ja els meus peus començaven a dir-me que ja n'hi havia prou. Però no em podia quedar a Olesa, cap lloc per dormir... I cap a Monistrol que hi faltava gent. 

Negra nit. Per la carretera. Amb la llanterna a la mà per anar avisant als cotxes que hi havia algú allà. I en general em veien. El pitjor va ser passar el pont de la Puda, perquè els cotxes passen a molta velocitat. Però jo a la meva, esperant que arribés aviat Monistrol. Es va fer llarg. Cap a les 9 del vespre vaig veure una masia-restaurant i vaig preguntar si hi havia algun lloc per dormir, i em van dir que a Monistrol, jeje...

Doncs cap a Monistrol. A les 21.15 arribava a Monistrol, una senyora em va indicar on era l'hostal Guilleumes on segur que hi hauria habitacions. La pujadeta final se'm va fer dura, però ho vaig aconseguir!

Quan vaig arribar a l'hostal vaig veure que feien sopars, i vaig dir que també volia sopar. El noi em va dir que primer m'ensenyaria  l'habitació i em va dir que ja soparia després, però quan se'n va anar el noi i em vaig quedar a l'habitació ja no podia més. Em vaig estirar al llit, vaig parlar amb el meu marit, i em vaig quedar a l'habitació. Gelada de fred, tiritant, però contenta perquè ho havia aconseguit. Tenia els peus adolorits. Em vaig treure els mitjons. Butllofes a la planta del peu dret, a sota del dit segon... i trossos ben encetats. Em vaig ficar al llit, i fins la 1.45, hora en què em desperto i poso a carregar el mòbil, em rento les dents, em canvio i em poso al llit de nou. Res de sopar, ja, vaig pensar.

I aquest matí, com en un sospir, esmorzar, motxilla i camí amunt. 1h 18 des de l'hostal fins al Monestir. Pràcticament ni me n'he adonat, que ja era allà. S'erigia majestuós i m'he emocionat, m'he trobat llàgrimes als ulls per haver aconseguit el que tenia pendent des de feia més de 12 anys. Ja tenia el monestir al sac!!

He entrat a la basílica, he vist la cua que hi havia per veure la moreneta, he segut en els bancs de l'església, i cap a Barcelona! Cremallera, lectura, ferrocarrils, lectura, metro i a casa!!

Un altre repte al sac! No sé quants me'n queden, de vegades penso que potser estic complint-los tots per alguna raó... 

I aquesta tarda, Don Pasquale al centre parroquial de Sarrià, amb els nens, tot un luxe!

 

De fet, em sap greu no haver anat a la mitja de Granollers, però aquest cap de setmana havia d'anar així...