Avui és el meu aniversari. Ja en són 44, un rere l'altre, amb molta vida acumulada. En molts països del món, l'esperança de vida és molt inferior a l'edat que jo tinc avui. Visc de regal. De fet, qui no viu de regal? És un miracle ser vius, com deia Carmen Martín Gaite a Lo raro es vivir:
Gràcies Albert, per recordar-me que existeixo i que existeixes encara que gairebé mai em dius res; gràcies als amics i amigues del facebook (molts també de la vida real) que m'heu felicitat durant tot el dia. I l'entorn en què visc el dia a dia també em recorda que estic viva. Ser viu vol dir ser susceptible de canviar. La vida és canvi. Allò que no té vida es queda intert, quiet.
Qui dia passa, any empeny! Demà, més.
A mí no me extraña. Es que todo es muy raro, en cuanto te fijas un poco. Lo raro es vivir. Que estemos aquí sentados, que hablemos y se nos oiga, poner una frase detrás de otra sin mirar ningún libro, que no nos duela nada, que lo que bebemos entre por el camino que es y sepa cuándo tiene que torcer, que nos alimente el aire y a otros ya no, que según el antojo de las vísceras nos den ganas de hacer una cosa o la contraria y que de esas ganas dependa a lo mejor el destino, es mucho a la vez, tú, no se abarca, y lo más raro es que lo encontramos normal.
Gràcies Albert, per recordar-me que existeixo i que existeixes encara que gairebé mai em dius res; gràcies als amics i amigues del facebook (molts també de la vida real) que m'heu felicitat durant tot el dia. I l'entorn en què visc el dia a dia també em recorda que estic viva. Ser viu vol dir ser susceptible de canviar. La vida és canvi. Allò que no té vida es queda intert, quiet. Qui dia passa, any empeny! Demà, més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada