Any de reptes aconseguits!

Aquest any és l'any que estic girant la truita de moltes coses. No és ben bé el 2011, sinó entre el 2010 i 2011. He fet triatlons (cosa que no hauria ni imaginat un any enrere), estic competint --i federada-- en natació, he fet la Copa Nadal --dia de Nadal, travessa al port nedant sense neoprè--, he fet la meva primera mitja marató després de 15 anys a Sitges, i aquest cap de setmana he aconseguit el repte més gran de tots: anar a Montserrat caminant. Quan va néixer el meu primer fill, al cap d'uns mesos, van organitzar una sortida a Montserrat caminant, que volia fer però que va ser molt complicada en aquells moments. I em vaig prometre que un dia ho faria. I aquest cap de setmana ha estat possible.

Ahir vaig sortir cap a les 12, després d'un munt de preparatius (sobretot mentals) durant tot el matí. Finalment sí que em vaig decidir, calçant-me la roba d'entrenament: tallavents, tres samarretes --dues a la motxilla--, malles d'hivern, vambes de córrer, una gorra, ulleres, roba interior, raspall de dents i protecció solar. Diners per  a la tornada, i el mòbil.

Fins a Martorell tot va anar rodat. A partir de Martorell el sol començava a caure i vaig decidir que quan arribés a Olesa de Montserrat buscaria un hostal per dormir. Quan vaig arribar a Olesa vaig preguntar a una senyora on hi havia algun lloc per dormir i em va dir que no n'hi havia cap. Com podia ser? Cap lloc per dormir a un lloc de pelegrinatge? Vaig entrar en un forn i em van confirmar que no coneixien cap lloc per dormir, i em van donar el telèfon de la policia local. Vaig trucar i em van ratificar que res de res, que havia d'anar a Abrera (que era tornar enrere) o anar a Monistrol. Ja era negra nit.

Vaig mirar amb el GPS quants kms faltaven per a Monistrol, i en faltaven 10. Vaig calcular que en una mica més d'un parell d'hores hauria arribat, tot i que ja els meus peus començaven a dir-me que ja n'hi havia prou. Però no em podia quedar a Olesa, cap lloc per dormir... I cap a Monistrol que hi faltava gent. 

Negra nit. Per la carretera. Amb la llanterna a la mà per anar avisant als cotxes que hi havia algú allà. I en general em veien. El pitjor va ser passar el pont de la Puda, perquè els cotxes passen a molta velocitat. Però jo a la meva, esperant que arribés aviat Monistrol. Es va fer llarg. Cap a les 9 del vespre vaig veure una masia-restaurant i vaig preguntar si hi havia algun lloc per dormir, i em van dir que a Monistrol, jeje...

Doncs cap a Monistrol. A les 21.15 arribava a Monistrol, una senyora em va indicar on era l'hostal Guilleumes on segur que hi hauria habitacions. La pujadeta final se'm va fer dura, però ho vaig aconseguir!

Quan vaig arribar a l'hostal vaig veure que feien sopars, i vaig dir que també volia sopar. El noi em va dir que primer m'ensenyaria  l'habitació i em va dir que ja soparia després, però quan se'n va anar el noi i em vaig quedar a l'habitació ja no podia més. Em vaig estirar al llit, vaig parlar amb el meu marit, i em vaig quedar a l'habitació. Gelada de fred, tiritant, però contenta perquè ho havia aconseguit. Tenia els peus adolorits. Em vaig treure els mitjons. Butllofes a la planta del peu dret, a sota del dit segon... i trossos ben encetats. Em vaig ficar al llit, i fins la 1.45, hora en què em desperto i poso a carregar el mòbil, em rento les dents, em canvio i em poso al llit de nou. Res de sopar, ja, vaig pensar.

I aquest matí, com en un sospir, esmorzar, motxilla i camí amunt. 1h 18 des de l'hostal fins al Monestir. Pràcticament ni me n'he adonat, que ja era allà. S'erigia majestuós i m'he emocionat, m'he trobat llàgrimes als ulls per haver aconseguit el que tenia pendent des de feia més de 12 anys. Ja tenia el monestir al sac!!

He entrat a la basílica, he vist la cua que hi havia per veure la moreneta, he segut en els bancs de l'església, i cap a Barcelona! Cremallera, lectura, ferrocarrils, lectura, metro i a casa!!

Un altre repte al sac! No sé quants me'n queden, de vegades penso que potser estic complint-los tots per alguna raó... 

I aquesta tarda, Don Pasquale al centre parroquial de Sarrià, amb els nens, tot un luxe!

 

De fet, em sap greu no haver anat a la mitja de Granollers, però aquest cap de setmana havia d'anar així...