18 d'abril

És curiós, moltes coses passen el dia 18 d'abril. És l'aniversari de la meva mare, ahir n'hauria fet 68. Ella em deia que les millors maduixes de l'any eren per al seu aniversari. Les maduixes eren per a ella la màxima expressió de la primavera: els fruits vermells en tot el seu esplendor, frescos, dolços, saborosos.
Moltes coses s'inicien el 18 d'abril a la meva vida. La Diana, fa 9 anys, gairebé estava de part, i anava a néixer una de les alegries més grans de la meva vida: la Violeta. Amb el mateix nom de la meva mare, un nom feminista, revolucionari, fresc com el 18 d'abril.
El 18 d'abril també és Sant Eleuteri, tot un símbol d'una època, un home marcat per la societat en què ha viscut, també pel seu microcosmos, com una llosa durant tota la vida, que encara al mes de març li ha pesat. No vull defensar-lo, de fet no el conec, però em remeto només al símbol que sempre ha representat per a mi.
I després del 18 d'abril, la següent data és Sant Jordi, amb les seves roses i els seus llibres, frescos, vermells, dolços i saborosos, com les maduixes. Sempre he pensat que les roses i les maduixes són "germanes", o "cosines", de la mateixa família. M'encantaria fer un ram de maduixes i regalar-lo per Sant Jordi.
I el 24 d'abril, l'aniversari de la Violeta, l'aniversari de casament dels meus pares, també.
Si el novembre és un mes de tancament, tot es replega per covar-se, l'abril és l'eclosió de la vida.

Deià, el decliu del Nord

Acabem d'arribar de Mallorca. Un lloc fantàstic. Preciós. Té de tot. Des de platja de sorra blanca, coves, ciutat, plana amb molins, ovelles, verd, groc, vermell, blau, sol, pluja, boira...
Mallorca és una illa d'un tamany perfecte. Ni massa petita, ni massa gran, amb moltíssimes coses per fer, moltíssim per viure.
S'hi respiren tot tipus d'ambients, en tornaré a parlar en un altre posting, però ara, del que vull parlar és del que més m'ha frapat, que és aquest. Deià. Excepcional.
Deià, en plena Serra de Tramuntana, és un poblet orientat al nord-oest, amb unes quantes cases, moltes d'elles deshabitades durant les èpoques no estivals. I s'entén. És difícil imaginar-se la vida fora de l'epoca assolellada. Un hivern a Deià pot ser molt trist. El sol hi arriba a partir del migdia, i se'n va pel fons del mar, a la tarda. quan les tardes són tan curtes... Trist, molt trist. No té FengShui. És curiós com hi ha gent que fa estudis de FengShui amb el Ba-Gua, a dins i fora de les cases, però hi ha llocs on es veu claríssimament si n'hi ha o no, i pot no ser igual a l'estiu que a l'hivern. En un lloc que no té FengShui la gent acaba no vivint-hi, el lloc acaba abandonant-se. La gent no s'hi troben a gust, potser s'hi posen malalts...
Deià, a l'hivern, no té gens de FengShui. Segur. Però a l'estiu en té moltíssim! És el lloc ideal per passar-hi les vacances d'estiu, però no per comprar-hi res. Les cases acumulen mal FengShui durant els mesos d´hivern, i n'acumulen de bo durant l´estiu, potser no suficient, no ho sé...
Avui en dia el turisme ens ho trastoca tot. Les cases de Deià continuen dempeus perquè es lloguen (i ben bé que les lloguen!), durant els mesos estivals, i a l'hivern algú les manté per poder-les llogar a l'estiu. Però en aquest lloc, si algú hi continua vivint a l'hivern, s'ho deu passar malament, és humit, fred, fosc...
Un paisatge meravellós per veure'l, respirar-lo, mirar-lo amb calma... Mentre sempre puguis tornar al teu llogarret, que no és aquell, per fer alquímia energètica amb allò respirat.
Un lloc que s'esfondraria si no fos pel turisme. Avui, ben pocs hi anirien a viure. Potser algú que vulgui respirar decadència. I viure-la. I morir-la. Com Robert Graves (aquesta és la seva tomba, a terra, al cementiri de Deià).

El so, peça cabdal...

Estem en una cultura audiovisual. I sempre parlem d´imatges, però no sempre del so. La meva generació hem crescut submergits en l´audiovisual, on la imatge i el so sempre van acompanyats, en qualsevol narració (sigui pel·lícula, sigui anunci, siguin notícies...). Quan s´acosta una cosa important, significativa, en la qual ens hem de fixar, hi ha un canvi en el so: un crescendo, un sostenuto... o simplement un silenci (l´absència sobtada de so és un bon reclam).
A la vida real això no succeeix. Avui he vist per la televisió un fet que m´ho ha recordat de nou: unes imatges de Pakistan, una bomba. Algú ha enregistrat en vídeo l´esclat, durant un acte religiós. Evidentment, no crec que ningú l´hagués avisat que això passaria, i no hi va haver un crescendo en el so, una direcció de l´atenció cap aquí o cap allà... Simplement, va succeir. I la imatge descentrada. Vaig tenir la mateixa sensació durant la guerra del Golf, i moltíssimes vegades més. Per la televisió, miràvem unes imatges (va ser la primera guerra televisiva), i tot i que triessin molt les imatges, eren reals. No eren perfectes, i els coets no tenien so. Diuen que la Guerra del Golf va ser la primera guerra en què es va utilitzar l'audiovisual, i va ser així. Però no s'utilitzava de manera narrativa, sinó il·lustrativa; voluntàriament il·lustrativa.
És curiós: com més dirigida és una narració, més entrem en ella, però el nostre sentit comú ens fa creure més fermament les coses que no són tan "perfectes", que la imatge i el so no van sempre sincronitzats. L'escola russa de principis de segle va fer tota una tesi sobre la sincronització o descinronització del so en les seves pel·lícules.
No és el mateix un telefilm americà sobre un assassinat que una notícia al telenotícies sobre el mateix assassinat. No ens el creiem igual. La vida ens passa sense predicció sonora. Quan sentim la frenada en un accident de cotxe, no sol ser tan greu com un accident no avisat.
El dia que els telenotícies estiguin totalment "audiovisualitzats", ja no ens els creurem? És possible. Tot i que no ho crec del tot. Segurament desenvoluparem una sensibilitat paral·lela per poder continuar discernint amb una escala de graus entre realitat i ficció. Per això mateix, els telenotícies han de tenir un tractament audiovisual especial, perquè se´ls creguin.
Diuen que aquest món d´imatges en què vivim fa que llegim menys llibres; jo crec que és perquè no llegim amb so; quan llegim ens imaginem les imatges, però no el so; en una lectura el so no ens pot dirigir, no ens pot mostrar el moment en què Mme Bovary s´emmetzina... i ens pot passar per alt si ens hem distret (cosa habitual en aquest món audiovisual; tenim petits moments d´atenció, i no atenció sostinguda); sobretot perquè les novel·les no solen anar subratllades.
El so és tan important que ens n´oblidem d´ell ben sovint. Quan fem una campanya de màrqueting, moltes vegades busquem imatges per vendre idees, persones, productes... I no sempre ens recordem del so. Caldria utilitzar el so per dirigir l´atenció de tots els sentits, però vigilant de no caure en el descrèdit.
Com deien a una de les pel·lícules americanes més bones que he vist mai, Sospitosos Habituals, la tàctica del diable consisteix a fer creure que no existeix. Qui utilitzi bé el so, té molt de guanyat.

Els rostres de Nicaragua

Ara sí que tinc la foto del Juan Carlos Romero. N'hi havia moltes, i ell em va demanar quina volia per publicar al blog. Li vaig contestar: Ja ho saps, la del "nen a la feina"...
I aquí la teniu.
S'explica per si sola.
El ser humà té recursos immensos. Moltes vegades ho hauríem de recordar. I oblidar-nos de nosaltres mateixos, i de les futeses que ens fan infeliços aquí, en un món on ho tenim TOT. I ells tenen moltes coses que nosaltres no tenim. La puresa de l'ànima.
El més important d'aquesta i totes les fotos que exposa el Juan Carlos al Museu Etnològic fins al 4 de juny és la vivència. El testimoni. Juan Carlos ha viscut això, i ens ho demostra. I ens en fa partícips.
M'encantaria haver-hi anat amb ell. I no només per ser-ne testimoni. Encara que ser-ne testimoni és MOLT.
Moltes gràcies, Juan Carlos.
I aquesta última, un regal que ens fa.

Un poema de Gioconda Belli

Ahir vaig anar a l'exposició de fotografia d'un antic company de facultat, Juan Carlos Romero, anomenada Els rostres de Nicaragua. Ell m'ha dit que m'enviarà una fotografia per email, i de seguida que la tingui faré un altre posting sobre l'expo. De moment, només un poema de Gioconda Belli que arrodoneix l’exposició.

Uno no escoge

Uno no escoge el país donde nace;
pero ama el país donde ha nacido.

Uno no escoge el tiempo para venir al mundo;
pero debe dejar huella de su tiempo.

Nadie puede evadir su responsabilidad.

Nadie puede taparse los ojos, los oidos,
enmudecer y cortarse las manos.

Todos tenemos un deber de amor que cumplir,.
una historia que nacer
una meta que alcanzar.

No escogimos el momento para venir al mundo:
Ahora podemos hacer el mundo
en que nacerá y crecerá
la semilla que trajimos con nosotros.

Segons la Wikipedia, (copio literalment) Gioconda Belli (1948- )comenzó a escribir poesía, siendo premiada por sus poemas en 1970. Se opuso a la dictadura del general Somoza. Esto le valió el exilio a México y Costa Rica. Fue durante años refugiada política. El régimen de Somoza la había condenado a prisión. Desde 1970 fue militante revolucionaria. Organizacíon clandestina y perseguida cuyo objeto era la eliminación del régimen de Somoza. Tras su final ocupó cargos en el nuevo gobierno revolucionario. Destaca como autora de poesía y de novela. Primero con obras poéticas como Linea de Fuego, Truenos y Arco Iris y De la costilla de Eva. Más tarde en 1988 publicó una exitosa novela titulada La mujer habitada.

Decepció

Només té dret a decebre's el qui ha cregut en alguna cosa, en una cosa que li ha fallat. I la decepció és directament proporcional al grau d'il·lusió dipositat. Però només si es creu en alguna cosa, si es tenen il·lusions, es pot estar viu.
Les decepcions ens marquen la vida, ens indiquen el camí que no hem de seguir, el solc per on hem d'anar caminant, sense desviar-nos gaire, sense insistir-hi més, és que allò "no convé". Així trobem nova llum en el camí correcte, perquè noves il·lusions (poques) ens vagin decebent, però moltes d'altres tirin endavant.
La millor solució, davant la decepció, és això, mirar cap a una altra banda. Construir el camí. Que l'ull continua sent verd. Que la vida continua. Que les llàgrimes lubrifiquen per continuar dient-nos que estem vius. I que el camí és llarg i tortuós, i mai sabem del cert cap a on va.