El so, peça cabdal...

Estem en una cultura audiovisual. I sempre parlem d´imatges, però no sempre del so. La meva generació hem crescut submergits en l´audiovisual, on la imatge i el so sempre van acompanyats, en qualsevol narració (sigui pel·lícula, sigui anunci, siguin notícies...). Quan s´acosta una cosa important, significativa, en la qual ens hem de fixar, hi ha un canvi en el so: un crescendo, un sostenuto... o simplement un silenci (l´absència sobtada de so és un bon reclam).
A la vida real això no succeeix. Avui he vist per la televisió un fet que m´ho ha recordat de nou: unes imatges de Pakistan, una bomba. Algú ha enregistrat en vídeo l´esclat, durant un acte religiós. Evidentment, no crec que ningú l´hagués avisat que això passaria, i no hi va haver un crescendo en el so, una direcció de l´atenció cap aquí o cap allà... Simplement, va succeir. I la imatge descentrada. Vaig tenir la mateixa sensació durant la guerra del Golf, i moltíssimes vegades més. Per la televisió, miràvem unes imatges (va ser la primera guerra televisiva), i tot i que triessin molt les imatges, eren reals. No eren perfectes, i els coets no tenien so. Diuen que la Guerra del Golf va ser la primera guerra en què es va utilitzar l'audiovisual, i va ser així. Però no s'utilitzava de manera narrativa, sinó il·lustrativa; voluntàriament il·lustrativa.
És curiós: com més dirigida és una narració, més entrem en ella, però el nostre sentit comú ens fa creure més fermament les coses que no són tan "perfectes", que la imatge i el so no van sempre sincronitzats. L'escola russa de principis de segle va fer tota una tesi sobre la sincronització o descinronització del so en les seves pel·lícules.
No és el mateix un telefilm americà sobre un assassinat que una notícia al telenotícies sobre el mateix assassinat. No ens el creiem igual. La vida ens passa sense predicció sonora. Quan sentim la frenada en un accident de cotxe, no sol ser tan greu com un accident no avisat.
El dia que els telenotícies estiguin totalment "audiovisualitzats", ja no ens els creurem? És possible. Tot i que no ho crec del tot. Segurament desenvoluparem una sensibilitat paral·lela per poder continuar discernint amb una escala de graus entre realitat i ficció. Per això mateix, els telenotícies han de tenir un tractament audiovisual especial, perquè se´ls creguin.
Diuen que aquest món d´imatges en què vivim fa que llegim menys llibres; jo crec que és perquè no llegim amb so; quan llegim ens imaginem les imatges, però no el so; en una lectura el so no ens pot dirigir, no ens pot mostrar el moment en què Mme Bovary s´emmetzina... i ens pot passar per alt si ens hem distret (cosa habitual en aquest món audiovisual; tenim petits moments d´atenció, i no atenció sostinguda); sobretot perquè les novel·les no solen anar subratllades.
El so és tan important que ens n´oblidem d´ell ben sovint. Quan fem una campanya de màrqueting, moltes vegades busquem imatges per vendre idees, persones, productes... I no sempre ens recordem del so. Caldria utilitzar el so per dirigir l´atenció de tots els sentits, però vigilant de no caure en el descrèdit.
Com deien a una de les pel·lícules americanes més bones que he vist mai, Sospitosos Habituals, la tàctica del diable consisteix a fer creure que no existeix. Qui utilitzi bé el so, té molt de guanyat.