Somnis

És curiós, aquests dies me'n recordo de molts somnis.
L'altre dia somiava amb l'exseleccionadora de sincro, Anna Tarrés. Jo estava al seu costat, li deia coses, li brindava la meva amistat, i ella no em feia cas, feia el que ella ja tenia programat , com si no em conegués...
I l'altre, amb l'Onurb, de ioga. Se m'acostava amb aquell somriure de nen petit que té quan se sent bé. Em deia coses des d'aquella actitud, em feia treure l'instint maternal. Ens donàvem la mà, i tots dos posàvem fre a una relació més íntima. Ves quina cosa!! Jajajaaaaa

La fusta podrida d'un naufragi...

Naufragis, de Turner

“Visc agafat a la fusta podrida d´un naufragi; no puc remar cap a una destinació. Estic a mercè de qualsevol cop de vent pensant en tu, pensant per què no podia haver anat d´una altra manera, pensant en les mil oportunitats que vaig perdre d´estimar-te més tendrament” (Jo confesso. Jaume Cabré)

Sí, si ens posem dela banda de l'altre ésser estimat... Què fer?

Està clar que a l'altra persona li sabrà greu, però per què no va anar d'una altra manera, aprofitant una d'aquestes mil oportunitats?

L'altra persona plora. Sap el que ell pensa, sap que a l'altre li sap greu. 

A tots dos els sap greu. Una oportunitat? Quantes n'hi ha hagut?

I tots dos ploren.

La flor de lotus i el padmasana

Crec que per  fi he aconseguit entendre per què la flor de lotus és tan important i tan significativa per a la pràctica del ioga --i en conseqüència per al cos, la ment i l'esperit.
A part de tota la història religiosa i mitològica, que ve de lluny (egipcis, hindús, grecs...), jo només parlaré de la flor en si i de la poesia que pot suscitar la seva forma (ni olor, ni tacte, ni sabor, ni l'absència de soroll o silenci). Només la vista i els seus efectes en el meu cervell.

La flor del lotus creix en entorns pantanosos, amb fang. Podria representar les coses no sacres, les coses impures, les coses brutes de la terra (per altra banda, el fang és una bona teràpia per a moltes malalties... però deixem de costat aquesta idea).
La seva tija arriba fins a la zona de fang, on les arrels s'hi agafen amb força.
És una flor efímera, com el ser humà.
La flor del lotus cada nit es tanca perfectament formant un triangle, i se submergeix. Al matí següent torna a sortir a la superfície de l'aigua i s'obre.

La similitud amb la posició del lotus complet de ioga (o Padmasana) és l'arrelament a la terra al mateix temps que la perfecció externa, la bellesa i la pau. Els peus, genolls, mans, colzes, espatlles i cap sobresurten en el padmasana de manera similar als pètals de la flor.

del llibre Yoga for Dummies de Doug Swenson

Ja tindríem aquí el xacra arrel, ben arrelat a terra, i els xacres superiors elevats. Símbol que per assolir la perfecció cal l'arrelament i l'elevació, tot en una sola figura.
Al centre del lotus hi ha la part sensible, com ho seria el plexe solar en els humans.
És, doncs, el símbol de la perfecció.

Del llibre Ashtanga Yoga Practice de David Swenson. Els germans Doug i David Swenson, ja fa uns quants anys!

Gràcies, Doug i David Swenson per la vostra aportació. Sou una gran inspiració!

I aquí a baix, Doug, David i Laurie Swenson. Una foto que també té uns quants anys però que m'encanta! Namasté!

Missatges contradictoris

Avui, com cada dia, he rebut un newsletter d'una revista francesa per a dones (ho faig per tenir-me al dia de francès, si no les llengües es rovellen). Sobre el tema de les franceses i l'alimentació no sóc la persona més adient per parlar, però sigui com sigui, el titular d'avui deia:

"7 recettes ultra gourmandes au Nutella ® / Le grand jeu de la minceur : 5 000 euros de cadeaux à gagner"
(7 receptes ultra llamineres amb Nutella / El gran joc de l'aprimament: 5.000 euros en premis)
I aquestes fotos, una al costat de l'altra:

Sé que es tracta de dos temes diferents, però... han d'estar realment un al costat de l'altre? Un s'aprima menjant cremes de xocolata? No volen que ningú guanyi el premi? Realment cal un premi per aprimar-se? Realment cal que les franceses (en general) s'aprimin? És bo aprimar-se per aprimar-se? Cal un concurs? Es pot donar un pemi perquè la gent s'aprimi? Ja es veu que no és per salut, sinó que és per estètica... Cal incentivar aquestes pràctiques, i al costat posar receptes amb Nutella?
Quins missatges reben les persones? 

Es tracta d'una dieta saludable? Potencia la pràctica de l'activitat física? De menjar sa? O simplement atiborrar-se de nutella i després passar gana per intentar guanyar el concurs?

Frittoli i Zajick, de tu a tu

Ahir vaig assistir a un diàleg entre Barbara Frittoli, Dolora Zajick i el periodista i historiador Pablo Meléndez-Haddad organitzat per Amics del Liceu.
Barbara Frittoli és la soprano que interpreta el personatge d'Adriana Lecouvreur, i Dolora Zajick és la Principessa de Bouillon.

Va ser molt interessant i curiós. La Frittoli al costat de la Zajick, tenir-les tan a prop ha estat una gran experiència. Hi ha hagut coses interessants com que la Frittoli ha dit que considera que Adriana Lecouvreur és una òpera fàcil, que només té 2 o 3 sobreaguts de certa dificultat, i que és una òpera que a ella no li agrada. Diu que a part de l’acte 4, on sí que es commou, la resta troba que té poca substància, que hi ha notes que hi faltarien. Que ella està acostumada a Mozart, per exemple, que és molt més bo. Que ella considera que el paper d’Adriana és interessant, però que hi ha òperes més bones. Ha dit clarament que es mira molt els papers que fa perquè vol durar molts anys. Que la veu amb els anys va canviant, la posició dels òrgans de la veu canvia amb l'edat, i que ella vol intentar mantenir la veu tal com la té al màxim de temps possible. En aquells moments he mirat la Zajick, a veure quina cara hi posava, i no feia cara de gaire contenta, no. Ella mateixa ha dit que té 60 anys… De tota manera la Zajick ha dit que ara no arriba als mateixos aguts, però la veu ha guanyat en els baixos.
Ha dit que ara està molt engrescada en un projecte, una nova òpera, Dolores Claiborne (heu vist la pel·lícula? Casualment jo l’havia vist dues vegades, Dolores Claiborne, intepretada per Kathy Bates com a actriu principal, la pel·lícula es basa en una novel·la de Stephen King), que li estan fent per a ella. M'encanta que hi hagi òperes que es fan per a cantants, encara avui! Com feia Verdi! Vaja, és un pensament en veu alta, perquè segur que les òperes es fan pensant en uns cantants en concret, tant per amistat com per tessitura, etc... Callo.
També ha estat curiós que hem sabut que totes dues tornaran a coincidir al Liceu d’aquí a un parell d’anys, en una mateixa producció.
I moltes més anècdotes!
M’ha sorprès que ni l’una ni l’altra han tingut ni divisme ni falsa modèstia. Saben que són bones, saben qui són, i fins on poden arribar.
Una bona lliçó!

Los idus de marzo

Em va agradar molt aquesta pel·lícula. Pel que fa a la fotografia, fixeu-vos com si tapem un ull al personatge, sigui el que sigui, passa de ser una persona a ser l'altra. Qui podia imaginar que la diferència entre George Clooney i Ryan Gosling és un ull!

La pel·lícula, bona. Molt bona. Trama política, el que és no ho sembla, el que sembla no és, les coses tenen una raó de ser... només un petit fil va quedar penjat, que no he acabat d'entendre ni de lligar, i és un assumpte sobre el contingut d'una trucada telefònica. Com se n'assabenta una persona del contingut d'una trucada telefònica que va al telèfon d'un tercer?

Blog de Eduard Punset » Nos sobran razones para pensar en un futuro mejor

Blog de Eduard Punset » Nos sobran razones para pensar en un futuro mejor
Cal trobar optimisme... Vet aquí uns apunts optimistes. De ben segur que serà la meva propera lectura.

Manifiesto del #optimismo:
.
1. No es cierto que exista una crisis económica planetaria, lo que existe es una crisis específica de países específicos.
2. La esperanza de vida aumenta 2,5 años cada década. Por primera vez aprendemos que hay vida antes de la muerte y que cualquier tiempo pasado fue peor.
3. La educación y la medicina avanzan hacia la personalización, y nos obligan a engendrar un nuevo modelo social. La prevención será más importante que la curación.
4. Un gran descubrimiento: el aprendizaje social y emocional. Por primera vez en la historia de la evolución empezamos a conocer y gestionar las emociones. Y sabemos que es tan importante aprender como desaprender.
5. Las redes sociales son lo que nos hace distintos del resto de animales. El origen de la interconexión actual está en las rutas de la Seda y del Incienso. Gracias a la revolución digital ahora la comunicación puede ser instantánea y universal.
6. Tras los avances de las ciencias de la mente, hoy conocemos la importancia del inconsciente con relación al pensamiento racional. Por primera vez constatamos que podemos confiar en la intuición.
7. Nunca habíamos sabido tanto sobre la naturaleza de la felicidad. Eso es lo esencial: la felicidad se encuentra en la sala de espera de la felicidad.
8. Otro de nuestros quebraderos de cabeza seculares: la belleza. Sabemos que la belleza es ausencia de dolor, o sea, la que refleja un rostro con un nivel de fluctuaciones asimétricas inferior al normal.
9. Evolutivamente, en tiempo de crisis, la manada se vuelve hacia los jóvenes para que ejerzan su liderazgo. Es pues, la hora de los jóvenes. No pueden defraudar.
10. Hace unos años estábamos convencidos de que la visión del universo correspondía a la realidad. Luego descubrimos que esa visión dependía del marco y de las emociones. Ahora sabemos que es el resultado de un modelo matemático: la incertidumbre envuelve a nuestro universo.

Inez i Sao

Aquests dies estic llegint el llibre Contra el Viento d'Angeles Caso. Acabo de llegir un post del bloc de José Luis, en què parla d'una anècdota que ha llegit sobre Inez Haynes Irwin. Una cosa porta a l'altra... dones... parlen portuguès (resulta que Inez era de família de Boston, però tant és, era nascuda a Rio de Janeiro i això compta per a les associacions d'idees), i me n'he anat al wikipedia, a veure qui era Inez Haynes Irwin. Potser algú es posarà les mans al cap: "Eva! Com és que no saps qui és!", doncs aquí està el wikipedia per almenys donar-nos-en unes pinzellades.

La seva mare (continuem la divagació), segona dona d'un home vint-i-quatre anys més gran que ella, que havia de tenir cura de 17 fills (10 dels quals eren seus)... ufff Se'm fa una muntanya pensar en totes aquestes complicacions familiars. I jo que penso que les meves ja ho són prou, amb 3 fills, una feina, voler fer esport... Ella en els seus escrits parlava de les dones que es casen per servir un home i tots els seus fills... uf. No comment! Sao (amb una dièresi que no sé com posar amb el meu teclat), la protagonista de Contra el Viento, almenys crec que de moment ho és, vol fer una vida pròpia, vol ser metgessa, i la vida l'empeny cap a altres bandes, però ella continua ferma (almenys fins al punt on em trobo del llibre). Les dones no ho hem tingut gens fàcil. No ho tenim gens fàcil. Avui he vist una dona embarassada al tren, i he recordat com em trobava jo quan estava embarassada. Plena de responsabilitat. Més responsabilitat que il·lusió, perquè quedava tapada per la por. Por de no fer-ho bé, perquè no sabia com fer-ho, tornem a la responsabilitat. Una responsabilitat amb amor... potser una trampa. Una trampa del nostre temps. Les dones ho ho tenim gens fàcil. Allà no ho tenen fàcil, però aquí tampoc. Suposo que tenim en els gens que la raça humana hem sobreviscut amb l'esforç de les dones: parir, treballar dins i fora de casa des de sempre, tenir cura dels altres... I encara creiem que ha de ser així. Però si ha de ser així, per què no ho vivim bé? Per què no ho trobem natural? Potser no ho és. Gràcies a dones com Inez Haynes Irwin, el món femení va començar a canviar. No per les coses que fem les dones, sinó per la consciència del que fem i el que hem de fer. Podem votar, creiem que podem canviar el nostre entorn com ho fan els homes, però la nostra tasca sempre ha estat mantenir allò que els homes han creat. Creiem que podem canviar, i treballem per conscienciar les nostres filles (com ho van fer amb nosaltres) que hem d'estudiar, que hem de treballar, que ens hem de "realitzar" com a persones... i no sabem parir, no sabem tenir cura dels nens perquè no aprenem de ningú del nostre voltant perquè avui en dia vivim en cases diferents de les dels nostres familiars, i a més estem convençuts i convençudes que no volem fer-ho com ens van educar a nosaltres... Volem canviar-ho tot sense saber gaire. Aprenem, com sempre, amb l'experiència. A força de cops. I no arribem a tot. Mala consciència: no arribem a la feina, no arribem amb els nens, no arribem amb el marit, no arribem a res... i nosaltres sense depilar!! DIOSSS!! Però cal dir que continuem amb sentit de l'humor, i quan a Inez li acaben preguntant: Rostre? Ella contesta: Sí. Potser aquesta no és la fotografia més bonica de la senyora Inez. No he anat a buscar-ne una altra, simplement la de Wikipedia, que és la mateixa que ha posat José Luis en el bloc. No cal. Jo molts dies estic igual que Inez. Sóc Inez. Bon dia!

Pirena

Avui, per qüestions de feina, he anat a la roda de Premsa de Pirena. De vegades havia vist imatges a la tele, i ho trobava espectacular. El múixing és un esport que és esport des que el 1925 es va fer una travessia per portar medicaments a la costa oest d'Alaska perquè hi havia una epidèmia de diftèria. Després, com a commemoració, es va establir aquest circuit que va esdevenir esport (a més de ser mètode de transport que ja existia feia molts anys als països de neu).

Foto: Jordi Feliu El cas és que avui aquesta activitat és un esport per al qual es preparen molts equips gossos/persones, i cal molt d'entrenament, i cal molta dedicació. Qui pot dedicar-se a preparar-se per a múixer? És rendible? Llàstima que aquest any fa calor, i el Pirena tindrà poca neu... no sé si quedarà menys espectacular. Sigui com sigui, ha estat una gran experiència ser-hi.

Cita...

There are only two days of the year when you can't do anything: one is called yesterday, the other is called tomorrow, therefore TODAY is the right day to love, believe, do and, above all, LIVE. - Dalai Lama Hi ha dos dies a l'any en què no pots fer res: un s'anomena ahir, i l'altre s'anomena demà. Així doncs, AVUI és el dia adient per amar, creure, fer i sobretot, VIURE.