Inez i Sao

Aquests dies estic llegint el llibre Contra el Viento d'Angeles Caso. Acabo de llegir un post del bloc de José Luis, en què parla d'una anècdota que ha llegit sobre Inez Haynes Irwin. Una cosa porta a l'altra... dones... parlen portuguès (resulta que Inez era de família de Boston, però tant és, era nascuda a Rio de Janeiro i això compta per a les associacions d'idees), i me n'he anat al wikipedia, a veure qui era Inez Haynes Irwin. Potser algú es posarà les mans al cap: "Eva! Com és que no saps qui és!", doncs aquí està el wikipedia per almenys donar-nos-en unes pinzellades.

La seva mare (continuem la divagació), segona dona d'un home vint-i-quatre anys més gran que ella, que havia de tenir cura de 17 fills (10 dels quals eren seus)... ufff Se'm fa una muntanya pensar en totes aquestes complicacions familiars. I jo que penso que les meves ja ho són prou, amb 3 fills, una feina, voler fer esport... Ella en els seus escrits parlava de les dones que es casen per servir un home i tots els seus fills... uf. No comment! Sao (amb una dièresi que no sé com posar amb el meu teclat), la protagonista de Contra el Viento, almenys crec que de moment ho és, vol fer una vida pròpia, vol ser metgessa, i la vida l'empeny cap a altres bandes, però ella continua ferma (almenys fins al punt on em trobo del llibre). Les dones no ho hem tingut gens fàcil. No ho tenim gens fàcil. Avui he vist una dona embarassada al tren, i he recordat com em trobava jo quan estava embarassada. Plena de responsabilitat. Més responsabilitat que il·lusió, perquè quedava tapada per la por. Por de no fer-ho bé, perquè no sabia com fer-ho, tornem a la responsabilitat. Una responsabilitat amb amor... potser una trampa. Una trampa del nostre temps. Les dones ho ho tenim gens fàcil. Allà no ho tenen fàcil, però aquí tampoc. Suposo que tenim en els gens que la raça humana hem sobreviscut amb l'esforç de les dones: parir, treballar dins i fora de casa des de sempre, tenir cura dels altres... I encara creiem que ha de ser així. Però si ha de ser així, per què no ho vivim bé? Per què no ho trobem natural? Potser no ho és. Gràcies a dones com Inez Haynes Irwin, el món femení va començar a canviar. No per les coses que fem les dones, sinó per la consciència del que fem i el que hem de fer. Podem votar, creiem que podem canviar el nostre entorn com ho fan els homes, però la nostra tasca sempre ha estat mantenir allò que els homes han creat. Creiem que podem canviar, i treballem per conscienciar les nostres filles (com ho van fer amb nosaltres) que hem d'estudiar, que hem de treballar, que ens hem de "realitzar" com a persones... i no sabem parir, no sabem tenir cura dels nens perquè no aprenem de ningú del nostre voltant perquè avui en dia vivim en cases diferents de les dels nostres familiars, i a més estem convençuts i convençudes que no volem fer-ho com ens van educar a nosaltres... Volem canviar-ho tot sense saber gaire. Aprenem, com sempre, amb l'experiència. A força de cops. I no arribem a tot. Mala consciència: no arribem a la feina, no arribem amb els nens, no arribem amb el marit, no arribem a res... i nosaltres sense depilar!! DIOSSS!! Però cal dir que continuem amb sentit de l'humor, i quan a Inez li acaben preguntant: Rostre? Ella contesta: Sí. Potser aquesta no és la fotografia més bonica de la senyora Inez. No he anat a buscar-ne una altra, simplement la de Wikipedia, que és la mateixa que ha posat José Luis en el bloc. No cal. Jo molts dies estic igual que Inez. Sóc Inez. Bon dia!