La fusta podrida d'un naufragi...

Naufragis, de Turner

“Visc agafat a la fusta podrida d´un naufragi; no puc remar cap a una destinació. Estic a mercè de qualsevol cop de vent pensant en tu, pensant per què no podia haver anat d´una altra manera, pensant en les mil oportunitats que vaig perdre d´estimar-te més tendrament” (Jo confesso. Jaume Cabré)

Sí, si ens posem dela banda de l'altre ésser estimat... Què fer?

Està clar que a l'altra persona li sabrà greu, però per què no va anar d'una altra manera, aprofitant una d'aquestes mil oportunitats?

L'altra persona plora. Sap el que ell pensa, sap que a l'altre li sap greu. 

A tots dos els sap greu. Una oportunitat? Quantes n'hi ha hagut?

I tots dos ploren.