Les il·lusions

Hi ha coses que no tenen preu. Són les il·lusions. Il·lusions per visitar llocs, il·lusions per veure l'esbós d'un somriure, il·lusions per passejar, il·lusions per veure com esclatenles flors...
Què sinó això ens fa sentir-nos vius? Què sinó això ens fa agafar alè per a la propera batalla?

El Ballet de Zuric al Liceu

Quan penso què posaré en el blog sobre algun tema, una de les coses difícils és saber quina fotografia penjar. De fet, de vegades he canviat les fotografies després d'uns dies d'haver-les posat.
En aquest cas era el contrari. Sabia que trobaria fotografies precioses, perquè l'estètica era d'un preciosisme meravellós. Ara el problema era triar quina imatge representaria el que penso d'aquesta obra. I tant de bo pogués posar-hi so, perquè també seria meravellós.
Aquest cop vam anar a la llotja amb la meva fillola de 8 anys, i unes amigues de la feina, que aprofito des d'aquí per enviar un agraït petó ben fort.
Era la primera vegada que la Violeta anava al Liceu, i realment és un escenari (incloent-hi butaques i corral) que corprèn quan el veus per primer cop. I ella estava encisada, tot i que una mica fora de lloc perquè les meves amigues l'intimidaven una mica; ella és una mica tímida al principi.
Les llums es van apagar a poc a poc, com només el Liceu sap fer, i va començar l'espectacle, amb un solo de cello delicadíssim, Bach, amb un noi hipermusculat (un pèl massa, crec), paradoxalment d'una delicadesa digna d'una flor quan s'obre. Magnífic.
I es va engegar tot l'espectacle. Bé, espectacle espectacle, no. L'art. Un art que es desenvolupava, que s'obria i es tancava, que evolucionava, que només trontollava perquè alguns homes deixaven bastant a desitjar (Béjart, els tens tots tu), i on les puntes de les dones massa sovint semblaven cavallots (res a veure amb la suavitat d'arrelament de l'escola cubana), apaivagades per les picades d'ullet a les fugues de Bach, ben coreografiades fins a l'extenuació, una darrera l'altra, fent el mateix. Però en general la coreografia tampoc no era gaire corprenedora, hauria faltat més evolució vertical. Era curiós, perquè els homes donaven la sensació que farien grans salts a jutjar pel tamany de les seves cuixes, però ja a mitja sessió es veia que eren forts de cames no perquè saltessin, sinó perquè estan molta estona arran de terra, mig ajaguts.
L'escenografia, molt senzilla però en el seu lloc, el vestuari minimalista i amb molt bons jocs de colors. Un espectacle molt delicat, preciós, apte només per a persones molt sensibles.

Caravaggio i els nens

El dia de Reis vam anar a l'exposició de Caravaggio que hi havia al MNAC, amb els nens.
Faltaven pocs dies perquè la tanquessin i vam decidir d'anar-hi, encara que fos amb els nens, de manera ràpida i no ho poguéssim veure tot.
I va resultar un encert total. Sobretot amb l'Eloi.
Abans d'entrar vam explicar als nens que en èpoques en què encara no hi havia fotografia, els senyors pintaven coses que semblaven molt reals, però que no existien de veritat. Però moltes vegades aquests senyors volien fer por... Però que tinguessin clar que allò NO PASSAVA DE DEBÒ.
Hi havia una cua molt gran per veure els Caravaggios, els nens la van suportar força bé.
I va ser al·lucinant descobrir com els nens s'enfrontaven a aquestes obres, des de prop i des de lluny, a tamany real, veient el realisme, moltes vegades cru, d'aquelles obres.
Els va encantar. Apreciaven tots els detalls, sobretot l'Eloi, i s'ho mirava de prop, i de lluny també. L'Ernest i l'Emma també ho van disfrutar moltíssim, però el que més els va agradar va ser una obra en què hi ha una persona que treu queixals... Divertit i dolorós.
I els va frapar. Des de prop i des de lluny. Aquesta imatge és el triomf de David sobre Goliat. Dels nens sobre l'art.
Recordo quan la meva mare ens va portar al museu Picasso per primer cop, i vam descobrir per nosaltres mateixos l'obra de l'autor. Vam experimentar una sensació semblant, tot i que no era tan dura.

La línia d'horitzó

Avui he rebut un regal. Era un llibre anomenat Barcelona, perifèria cubista, sobre Nou Barris.
Fullejant-lo, veus com canvien les coses, com canvien els paisatges, i hi ha un petit escrit de Rafael Argullol anomenat La línia d'horitzó. Diu així:
La línia d'horitzó és sempre la mateixa. No importa que ens moguem o estiguem immòbils. No importa avançar cap a ella amb una barca de vela llatina o amb llanxa més veloç. No importa haver viscut en el passat o en el present i tenim la seguretat que tampoc no variaria si visquéssim en el futur. El món canvia, nosaltres canviem, però la línia d'horitzó resta inalterable.
L'únic que jo li afegiria a Rafael Argullol és:
La línia d'horitzó canvia, depenent del punt de mira. No és la mateixa si és meva o d'un noi d'1,80m d'alçada, o si mires des del Tibidabo... Però sí, la meva és sempre la meva, inalterable, i sempre serà la meva. I la teva, teva.

Un poema? Una cançó?

A la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB vaig tenir un professor de l'assignatura Estructura Social (ara és a Ciències Polítiques i Sociologia, i potser abans també), molt jove, es deia Enrico Mora.
Havia guanyat algun premi de poesia, però parlava de com funcionaven les societats vistes per uns i altres. El tema el feia divertit, i ens ho passàvem bé.
Però encara ens ho passàvem millor quan acabava de parlar i ens deia:
"Teniu una pregunta? Una opinió? Un poema? Una cançó?"
Sempre ens deixava amb un somriure a la boca.
El darrer dia de classe, una noia va aixecar la mà i va dir: Jo tinc un poema.
Es va aixecar i va llegir una frase.
Tot seguit es va aixecar un noi i va llegir una segona frase, després un altre, i un altre... La meva companya i jo ens vam quedar de pedra...
I el professor emocionat.
Havien llegit un dels seus poemes.
Què pot haver més bonic que el reconeixement alegre d'algú que t'ha aguantat durant tot un curs?
Joan Brossa ens explica en aquest poema visual que els signes són una cosa molt important, donen sentit a la frase, sense ells les coses no volen dir el mateix; però són entre parèntesi. No es veuen quan parles, perquè l´important és el que es veu... (?!) Les coses que ens passen a la vida també són signes que li donen sentit, la conformen, dia a dia, i també queden entre parèntesi... Enrico Mora va significar molt en els meus aprenentatges, i són allà, entre parèntesi, però hi són!

Us envio un enllaç, on podeu veure que altres alumnes, i no només jo, ens vam quedar amb les frases d'aquell professor. Per cert, us recomano aquesta web: www.patatabrava.com , a l'apartat "mítiques". Potser podreu reconèixer alguna d'algun professor...?

Epifanía

El meu tiet Fernando m'ha escrit un email sobre el dia de Reis, que jo reprodueixo. Com sempre, els seus comentaris són tan interessants!
Epifanía es la aparición de la deidad al hombre, la visión de lo trascendente, arribar al estado de unión con el Ser. Así el día 6 de Enero es la Epifanía del Señor. Pero yo creo que últimamente la cosa ha ido variando, a no ser que tenga razón un jefe hawaiano que vino a Europa en los años 20 y decía a sus compatriotas que no se dejaran engañar, el hombre blanco cuando le hablan de Dios se le pone cara de circunstancias, pero cuando le hablan de dinero se le pone la mirada brillante porque ese es su dios. Así es que estos días son verdaderamente la Epifanía de nuestra cultura : el culto al dinero.

Els amics de debò

Hi ha amics i amics. Se'n parla molt, d'amics, i tothom diu que són aquells que et presten ajuda quan la necessites. Però jo crec que no és ben bé això. Els amics de debò, per a un mateix, són només aquells als quals tu t'atreveixes a demanar que t'ajudin.
I que després ho fan. I d'aquests n'hi ha menys.

I d'animals va la cosa...

Després de la festa amb el porc senglar... encara d'animals va la cosa!
El dia de cap d'any vam anar al Circ Raluy, que era al Port Vell, és un circ d'aquells de tota la vida, als nens els va agradar molt que semblés el circ de Dumbo!
Els lavabos eren impressionants, una caravana amb formes antigues...
Però no hi havia animals, estan prohibits a Barcelona, cosa de la qual me n'alegro. I durant una estona van venir a fer fotos als nens amb un petit tigre... L'Emma, espantada, i l'Eloi, feliç (llàstima que no s'apreciï bé la seva cara, que va quedar deformada pel focus). Ai, i l'Ernest, impressionat!