El Ballet de Zuric al Liceu

Quan penso què posaré en el blog sobre algun tema, una de les coses difícils és saber quina fotografia penjar. De fet, de vegades he canviat les fotografies després d'uns dies d'haver-les posat.
En aquest cas era el contrari. Sabia que trobaria fotografies precioses, perquè l'estètica era d'un preciosisme meravellós. Ara el problema era triar quina imatge representaria el que penso d'aquesta obra. I tant de bo pogués posar-hi so, perquè també seria meravellós.
Aquest cop vam anar a la llotja amb la meva fillola de 8 anys, i unes amigues de la feina, que aprofito des d'aquí per enviar un agraït petó ben fort.
Era la primera vegada que la Violeta anava al Liceu, i realment és un escenari (incloent-hi butaques i corral) que corprèn quan el veus per primer cop. I ella estava encisada, tot i que una mica fora de lloc perquè les meves amigues l'intimidaven una mica; ella és una mica tímida al principi.
Les llums es van apagar a poc a poc, com només el Liceu sap fer, i va començar l'espectacle, amb un solo de cello delicadíssim, Bach, amb un noi hipermusculat (un pèl massa, crec), paradoxalment d'una delicadesa digna d'una flor quan s'obre. Magnífic.
I es va engegar tot l'espectacle. Bé, espectacle espectacle, no. L'art. Un art que es desenvolupava, que s'obria i es tancava, que evolucionava, que només trontollava perquè alguns homes deixaven bastant a desitjar (Béjart, els tens tots tu), i on les puntes de les dones massa sovint semblaven cavallots (res a veure amb la suavitat d'arrelament de l'escola cubana), apaivagades per les picades d'ullet a les fugues de Bach, ben coreografiades fins a l'extenuació, una darrera l'altra, fent el mateix. Però en general la coreografia tampoc no era gaire corprenedora, hauria faltat més evolució vertical. Era curiós, perquè els homes donaven la sensació que farien grans salts a jutjar pel tamany de les seves cuixes, però ja a mitja sessió es veia que eren forts de cames no perquè saltessin, sinó perquè estan molta estona arran de terra, mig ajaguts.
L'escenografia, molt senzilla però en el seu lloc, el vestuari minimalista i amb molt bons jocs de colors. Un espectacle molt delicat, preciós, apte només per a persones molt sensibles.