El dia de Reis vam anar a l'exposició de Caravaggio que hi havia al MNAC, amb els nens.Faltaven pocs dies perquè la tanquessin i vam decidir d'anar-hi, encara que fos amb els nens, de manera ràpida i no ho poguéssim veure tot.
I va resultar un encert total. Sobretot amb l'Eloi.
Abans d'entrar vam explicar als nens que en èpoques en què encara no hi havia fotografia, els senyors pintaven coses que semblaven molt reals, però que no existien de veritat. Però moltes vegades aquests senyors volien fer por... Però que tinguessin clar que allò NO PASSAVA DE DEBÒ.
Hi havia una cua molt gran per veure els Caravaggios, els nens la van suportar força bé.
I va ser al·lucinant descobrir com els nens s'enfrontaven a aquestes obres, des de prop i des de lluny, a tamany real, veient el realisme, moltes vegades cru, d'aquelles obres.
Els va encantar. Apreciaven tots els detalls, sobretot l'Eloi, i s'ho mirava de prop, i de lluny també. L'Ernest i l'Emma també ho van disfrutar moltíssim, però el que més els va agradar va ser una obra en què hi ha una persona que treu queixals... Divertit i dolorós.
I els va frapar. Des de prop i des de lluny. Aquesta imatge és el triomf de David sobre Goliat. Dels nens sobre l'art.
Recordo quan la meva mare ens va portar al museu Picasso per primer cop, i vam descobrir per nosaltres mateixos l'obra de l'autor. Vam experimentar una sensació semblant, tot i que no era tan dura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada