Després d'aquesta vida

Heu estat mai a Salardú (Vall d'Aran)?
La Vall d´Aran és un dels llocs més bonics que he vist mai. Salardú no és el poble més bonic que he vist mai, però en canvi sí que hi he vist un dels cementiris més bonic del món. Si n´hi ha d´iguals, segur que no més meravellosos i encisadors. Darrere la seva església hi ha el cementiri, que al contrari dels que veiem en moltes pel.lícules, no és trist, ni fa por.
Allà hi enterren la gent a sota terra... i de cada tomba en surten moltes plantes i flors.
Vull que m´enterrin com als morts de Salardú, a terra, perquè després d´aquesta vida continui vivint en les plantes, en els cucs que després es menjaran els ocells, voli pels aires i sigui viva, en milers de partícules que ara existeixen unides i que viuran desperdigades per tot el món. Què és l´esperit sant, si no és això?
Sisplau, no en un nínxol, i que no em cremin! I si m´han de cremar, que com a mínim sigui en un forn on hi coguin fang per fer olles!

Vull fer-me gran

Vull fer-me gran, vull créixer, vull disminuir, vull viure.
Els aniversaris solen ser dates difícils per a molta gent, a mi m'agrada fer-me gran. M'agrada cada arruga nova que trobo, vol dir que he viscut un dia més. Un dia més de vida, amb tot allò que comporta: riures, plors, sentiments, aire, sol, pluja, colors, sons: música i sorolls. I silencis.
I quan vagi de baixa, voldré continuar vivint, fent-me gran, des de l'experiència veuré les coses amb més calma, potser amb més distància, però sense allunyar-me'n, de ben a prop. Hi aniré de baixa en alguns aspectes, em faré més petita, però continuaré creixent, per dins... Vull viure!!

Bon Nadal!

Un nou Nadal. Com els altres. Diferent.
Un any més grans, més experiències, solem fer balanç durant el Nadal. A la taula no sempre hi seuen els mateixos, n'hi ha que falten i n'hi ha que hi arriben nous. Noves experiències, que anem acumulant any rere any. I d'això es tracta: de sumar. De compartir.
Bon Nadal!!

(La planta és el Christmas Bush, l'arbust de Nadal, ceratopetalum gummiferum, una planta que hi ha a Austràlia... allà és estiu!)

Festa amb senglar...

Ahir a la tarda l'Eloi va celebrar el seu aniversari amb uns amics de l'escola als jardins del parc de Sentmenat.
Tot anava molt bé. Vam jugar, vam riure, vam menjar. Quan va ser l'hora del pastís, que era força gran, als nens no els quedava gaire gana, així que en va sobrar bastant.
Els nens jugaven al bosc i alguns pares vam anar a fer un tallat al bar del parc.
De sobte vam veure com un senglar va acostar-se a la zona del menjar, tot tranquil ell, i se'ns va menjar el que quedava de pastís! I nosaltres no vam poder fer res més que mirar-lo com ho feia... qui s'atrevia a treure-li?

Més sobre la llibertat

Aquesta tarda he rebut un sms d'un amic, que és a París, de viatge de noces. Ha hagut d'esperar-se 10 anys per casar-se, perquè la llei, fins ara, no li havia permès. En aquest sms em deia que m'havia enviat un mms al correu de la feina, que acabo d'obrir, i m'hi envia una fotografia. No la penjo aquí perquè no m'ha donat el seu permís, segur que alguns sabeu de qui es tracta. He vist que a París hi ha boira, i que fa fred, però se'ls veu molt contents!
És un bon amic. Ell ha esperat 10 anys per poder tenir la llibertat de casar-se amb qui ha volgut, amb qui s'ha estimat durant tota aquesta etapa de la vida. Com deia en aquell posting, la llibertat és poder decidir.
Curiosament avui he rebut una postal de nadal de la UGT en què citen a Manuel Azaña: La libertad no hace hombres y mujeres más felices, sino que les hace hombres y mujeres. Ser lliure és poder decidir d'emmanillar-se, o de deslliurar-se'n, o de triar l'equip amb qui vols treballar, o decidir no formar-ne cap...

Les excursions

Moltes vegades ens oblidem de fer excursions, i de tot el que s'hi aprèn: les formes i els noms de les plantes, dels animals, dels pics... i sobretot la convivència.
Sortir d'excursió, amb motxilla i "lo puesto" vull dir, és molt bo. Aprenem que no ens calen aquelles coses que creiem tan imprescindibles: un cotxe gran (amb el tren també hi arribem molt bé!), un restaurant (amb entrepans, carmanyoles i cantimplores també podem fer), a caminar, a respirar, a cantar, a escoltar els ocells, que canvien els seus sons segons les estacions...
Si de cop tinguessim menys diners, què perdríem? Tot depèn de la il·lusió amb què es facin les coses.

Per molts anys!

Avui hem anat a Barà, hi celebràvem uns quants aniversaris. L'Eloi, 7 anys. El Lluís Monsó, 67.
L'Eloi ja està fet un homenet, va creixent. Recordo quan va néixer a Sant Joan de Déu, quina alegria, però també quin mal dia! Com moltes coses a la vida, venen alegries juntament amb penes. Després de 14 hores parint, un cop va néixer no me'l van deixar tocar fins que van passar 10 hores! I jo demanava als metges "com està el meu fill?" i plorava en un quiròfan, on em van deixar tota aquella estona des que em van cosir la panxa fins que em van pujar a l'habitació, perquè no hi havia llits.
Després, va ser tot un aprenentatge, ens vam començar a conèixer, va ser difícil i dur, i encara ho és de vegades. I també és meravellós. Ja sap llegir, fa algunes multiplicacions, parlo amb ell de la vida i fins i tot de la mort, m'encanten les seves preguntes. L'Eloi és molt meu, tot i que sé que no és meu. És seu. Ell sap moltes coses que m'ensenya perquè és ell. És així.
L'estimo.

Les presses

Jo sempre he sigut molt impacient. Massa. Sempre directa, sempre amb presses. Moltes decisions importants les he pres molt ràpid a la vida. No sé si haurien estat diferents, les més importants vull dir, però almenys no m'hauria preguntat mai si no em vaig precipitar.
No fa gaire algú em va dir: "La confiança en les decisions importants requereix temps". És cert.
Però no ens n'oblidem: quan ja s'ha decidit, si es té clar, el millor és no perdre el temps!!
(La flor es diu Impatiens, l'element base amb què s'elabora el remei floral del Dr. Bach Impatiens.)

Santa Llúcia

Avui és Santa Llúcia. Quan he vingut a treballar, al carrer del Bisbe les velletes començaven a fer cua per anar a posar una llàntia a Santa Llúcia, perquè els conservi la vista.
La vista és un gran bé que tenim. Veure-hi, i en colors... sempre dic que és un dels millors dons del ser humà. Però encara és millor saber veure-hi més enllà d'allò que es veu a simiple vista. No tothom ho sap fer.
Avui, a un diari, Carme Simarro, de la UGT, deia que era una llàstima que avui en dia, en una entrevista de treball, la dona encara hagi de respondre a preguntes de l'estil de si és casada o si té fills. Això és greu.
Jo, si entrevistés a una dona per a un lloc de treball, sí, li preguntaria si és casada o té fills, perquè allò, a mi, m'aportaria un plus de cara a aquella dona: seria més lluitadora, sabria treballar en equip, sabria acabar-se la feina en el seu horari laboral, per professionalitat... Però aquells empresaris que ho solen preguntar ho fan per tot el contrari...
Em sembla que jo també aniré a posar un ciri a Santa Llúcia, juntament amb les velletes, perquè Santa Llúcia aporti una mica de vista a tots aquells que els en falta!
(La imatge és de la platja de Santa Lucía, a Cuba)

Eto'o

Ahir Samuel Eto'o va tornar a fer el que millor fa. Estava sent un partit sense al·licient, tant que a la segona part, al minut 17 el Sevilla va marcar un gol. I això que a la segona part el Barça tenia més temps de possessió de pilota.
Però tot just dos minuts després, Eto'o va fer un gol. Aquesta no és la primera vegada que ho fa. Marcar gols és "lu" seu, és evident, però no em refereixo a marcar gols. Em refereixo a tornar la il·lusió a l'equip, que va acabar remuntant el partit amb un golàs de Ronaldinho.
Això sembla una futesa, però no ho és. Eto'o és d'aquelles persones del segon grup d'ambiciosos de què parlava en el darrer posting. Ell és capaç de transmetre la il·lusió a tot l'equip gràcies a les seves actuacions en moments clau.
Il·lusió? Molts en portem a la vida. Però és gràcies a aquestes persones que en un moment fan una aposta ferma i que arrisquen per anar endavant i engrescar la resta.
Què dir del gol de Ronaldinho? Impressionant. Què hauria fet Ronaldinho si Eto'o no hagués marcat el gol de l'empat prèviament, aixecant la moral de tots? No ho sé, és possible que l'hagués marcat igual, però en tinc els meus dubtes.
Eto'o té la mirada serena, franca, un tipus de mirada que he trobat en ben poca gent a la vida. En algunes de les monges que viuen pel meu barri, en una llevadora de la Maternitat, i en poques persones més. És una mirada transparent, d'aquelles que et diuen que hi pots confiar.
Eto'o sap demanar disculpes, sap quins són els seus amics, els defensa fins al final, com ho ha fet amb Ronaldinho.
Quan la premsa li preguntava aquest cap de setmana si no tenia gelos de Ronaldinho per ser "d'or", va dir que el seu germà era el millor, que ell està molt ben pagat, que tenia la sort de treballar en allò que li agradava i d'estar a un dels millors clubs del món. Ah, i que no permetia que ningú s'interposés entre ell i el germà. Bona lliçó.
Això sí, quan marca un gol, s'assenyala a si mateix, i tant! És que ell l'ha ficat!
I ell sap que sense el grup que l'acompanyi, per molta il·lusió que hi hagi, es necessita aquest punt de mala llet, d'ambició, que ell sap aportar. Visca, de nou, aquest tipus d'ambiciosos!

Ambiciosos

L'ambició es veu sovint com una cosa dolenta. Hi ha gent ambiciosa que l'únic que vol és poder. Tenir-ho tot controlat.
Segons la Rae, ambició és desig ardent d'aconseguir poder, riqueses, dignitats o fama. Segons el diccionari de l'Enciclopèdia catalana, és: 1) Desig desordenat d'aconseguir honors, dignitats, fama, poder o qualsevol cosa que afalaga l'amor propi. 2) Objecte d'ambició
Tot això sona lleig. Molt lleig. Tant com el senyor lleig d'un posting anterior.
He conegut molta gent ambiciosa, en aquests sentits que descriuen els diccionaris.
Llavors, com se'n diu de les persones que desitgen poder tenir responsabilitats per poder influir en el canvi de la història, a favor de molts altres, persones que es creuen capaces -i moltes vegades ho són- de fer un món millor per a tots? Que, moltes vegades des de la seva joventut (física o espiritual --per exemple en Gila en va ser un, fins al final, vaig tenir l'honor de conèixer-lo--) poden ajudar els altres a ser més feliços, poden engrescar els altres a menjar-se el món...
Sí, jo també els diria ambiciosos, i d'aquests n'he conegut menys que dels altres. Però visca aquest tipus d'ambiciosos!

Avui sóc feliç

Aquest matí, entrenant a Roda de Barà, m'he trobat un senyor, de més de 70 anys, que m'ha aturat i m'ha dit:
Erez ehpañola?
Li he dit que sí.
M'ha dit: Es que yo hago poesías muy bonitas, quiereh que te diga una?
I me n'ha dit tres. Una rere l'altra. Una sobre lo bonica que jo era a ulls seus, com un clavell...
Els tres poemes feien referència a un imaginari que m'era molt llunyà: lusseroh, claveleh, tipiyoh...
Em recordava les coses que em deia la meva àvia quan era petita...
L'home era feliç de dir-me tot això, i jo era feliç de fer-lo feliç a ell. Tan fàcil... De vegades, que fàcil és ser feliç. Avui sóc feliç.

La pluja

La pluja és un esdeveniment que ens fa moltes vegades canviar els plans. Canvis de plans de cap de setmana, canvis de plans d'entrenament, canvis en general.
Moltes vegades ens baixa la moral, però ens refresca, ens dóna to vital.

Moltes vegades plou sobre mullat, de vegades ens inunda, de vegades ens ofega.

Alguna vegada ens molesta, però després de la pluja sempre ve el sol, calentet, que il·lumina i dóna color a la natura. I tot plegat ens dóna vida.