A la meva filla Emma quan no és a casa...

Aquest serà el primer dels contes que t'aniré enviant cada dia. La mama t'estima moltíssim i està sempre amb tu. Sempre pensa en tu.

Hi havia una vegada una nena molt i molt bonica, que es deia Mitita. Aquesta nena passava moltes estones sola: sola al pati, sola a casa (perquè els germans no jugaven gaire amb ella), sola a la seva habitació... 

I a Mitita li agradava molt pensar. I imaginar-se coses. S'imaginava com seria quan seria gran. S'imaginava més alta, amb formes d'adolescent, amb el cabell ben llarg, portant un vestit de princesa. El seu color preferit era el blau, per això el vestit de princesa era blau, i llarg fins als peus. Les sabates eren de taló alt, i brillaven molt.

I s'imaginava que entrava en un castell, on tothom es preguntava d'on havia sortit aquella princesa tan bonica. Ella va dir que venia perquè li havien dit que hi havia una fada bona, que li faria estar sempre amb la seva mare. 

Els servents del castell li van dir que s'esperés un moment, que de seguida vindria la fada bona. I, sense que la Mitita li digués res, com que la fada ja ho sabia tot, amb la punta de la vareta màgica i li va tocar el front a la Mitita. La Mitita va mirar la fada i va comprendre que la fada era la seva mare, que l'estimava molt, i que sempre que volgués allà estaria. Li tocaria el front, li faria un petó, i podria llegir aquest i tots els altres contes que la seva mare li aniria explicant cada dia.

Aquella nit, la Mitita va dormir tranquil·la, sabent que la mama sempre és amb ella, dormi o no a casa seva.