Algunes frases d'Haruki Murakami

Darrerament, com que m'estic tornant a aficionar a córrer, estic llegint llibres sobre això, sobre córrer.

Del llibre de l'Arcadi en parlaré en un altre post, perquè aquest post el dedico a anotacions que fet en el llibre d'Haruki Murakami, De què parlo quan parlo de córrer, cadascuna per motius diferents. Tot seguit n'hi aniré posant unes quantes.

Pàgina 25 de la versió catalana, sobre el pas del temps en la nostra manera de pensar:

"Una vegada el Mick Jagger va dir que s'estimava més morir-se que haver de continuar cantant Satisfaction als quaranta-cinc anys. A l'hora de la veritat, però, en té més de seixanta i encara la canta. Hi ha qui se'n riu, però jo no penso fer-ho. Quan era jove el Mick Jagger no es podia imaginar com seria als quaranta-cinc, i jo no sóc ningú per riure-me'n. L'única diferència entre ell i jo és que jo no he estat mai un cantant de rock jove i famós, i per tant ningú no es recorda de les bestieses que devia dir de jove".

Pàgina 48 de la versió catalana: "Les escoles són així. El més important que s'aprèn a escola és que les coses més importants no s'aprenen a escola". Sense comentaris!!

He trobat curiós que explica tan tranquil·lament (encara que li representa un trasbals) que (pàgina 69) "La noia que ha portat l'oficina de Tòquio mentre nosaltres érem als Estats Units ens ha anunciat que l'any que ve es casa i que vol deixar la feina, de manera que hem de buscar algú que la substitueixi". Crec que a la cultura japonesa és encara més habitual aquest tipus de comentaris / vivències... amb tota naturalitat. La dona japonesa té encara molt camí a recórrer? Ho volen? És millor com ho fem nosaltres? Amb aquest estrès de voler i haver de fer-ho TOT?... però triem, tu! Elles sembla que no trien... O sí? Si ho fan, ho fan lliurement? Uff....

Pàgina 77: "A vegades hi ha gent que es riu dels que correm pensant-se que ho fem perquè volem viure més anys. Però jo no crec que la majoria dels que correm ho fem per això. Més aviat diria que si correm és perquè volem viure la vida al màxim, encara que siguin pocs anys. És preferible viure els anys que et toquen amb vitalitat i amb uns objectius ben clars que no pas viure'ls deixant-los passar sense suc ni bruc (...)" Hi estic totalment d'acord. Començar el dia corrent, o anar a córrer a la carretera de les Aigües cada dia t'ajuda a pensar que CADA DIA és diferent. Que vius cada dia. De manera diferent. Cada dia hi ha noves flors, noves pedres al camí, nova temperatura, nova respiració, noves sensacions... I posar això enmig de la rutina diària o l'estrès diari et fa distanciar, separar un dia de l'altre, com quan érem nens. Quan jo era una nena sentia sensacions diferents cada dia, com si d'un dia a l'altre passés un mes sencer. El temps no és que fos més lent, però sí que diferenciava sensacions diferents, vivències diferents, suposo que era perquè era en una època en què som "esponges", que absorbim i processem. Doncs això, córrer m'ajuda a absorbir i processar com un(a) nen(a) petit(a).