L´art només existeix quan s’expliquen coses des de la subjectivitat. I quan poden ser interpretades des de la subjectivitat. Oscar Wilde parlava del crític com a artista, i és que l’art és expressió comunicativa de dos mons, coincideixin o no, de dues maneres d’interpretar i, sobretot, de viure la realitat. Normalment una de les parts comunica. L’atra part interpreta.
Una pel.lícula, una cançó, un poema, un quadre elaborat o un dibuix com els que fan els nens, són expressió de la realitat, de la realitat com ells la veuen, com ells volen que la vegem. A Smoke (una pel·lícula magistral de Wayne Wang amb guió de Paul Auster) un estanquer fa una fotografia cada dia a la mateixa hora des del mateix angle. Cada fotografia en si no seria art si no tingués una voluntat, un desig d’expressió del pas del temps, des de la immobilitat, de les voluntats perdudes.
Aquest cap de setmana ha estat artístic. Sònar, Vol-Ras, Bergman, Picasso...
De lluny, Bergman i Picasso s’emporten la palma, sense desmerèixer Vol-Ras.
El festival Sònar mereix una visita. Cal viure’l almenys un cop a la vida. L’expressió artística es viu en la seva gent, els seus visitants, d’entre 25 i 32 anys, submergint-t’hi i parcicipant-hi. La meva interpretació del Sònar és la de la cara de la decadència. Panem et circenses, dirien alguns. Cues immenses de gent on la identitat individual es perd en la immensitat, sons que et fan bategar el cor per si el teu no ho fa prou, i que et treuen del cap qualsevol pensament que no sigui integrar-te i perdre’t aquell mar de sons, colors, pastilles i bèsties que caminen amb dues potes. La música? És el menys important, crec, tot i que hi hagués Ryuichi Sakamoto (excel·lent músic de films), Chic o altres.
Vol-Ras van ser els artesans del cap de setmana. Agafaven fragments de realitat i els feien teatre. De l’artesania a l’art hi va un pas, però hi és. Una tècnica impecable, una professionalitat exemplar, una coreografia mil·limetrada. Una obra rodona, però per a mi no és art, sinó un magnífic treball d’artesania.
Bergman sí que és art. A diferència de Vol Ras, és l’artista d’allò profund. La hora del lobo és un film de l’any 68, que ens explica moltes vides i no només la seva part exterior, sinó com ho viuen. Per això no s’està de canviar la realitat, de portar-nos al món dels somnis, irreal, per explicar la interioritat de la vida, de la mort, dels sentiments.Anul·lació personal amb dolor, passió desenfrenada amb dolor, gelosia amb dolor, qui vol que li expliquin que la vida és bella? Això ja ens ho expressa amb la imatge, els plans, amb la perfecció de l’execució.
Al Museu Picasso hi ha una escena on es viu una mort Ciencia y Caridad.
Hi vam estar molta estona mirant cada centímetre. Aquest quadre va significar un canvi en la vida de Picasso, i s’entén, perquè expressa el traspàs com només es pot explicar quan s´ha conegut. Picasso ha vist els ulls de qui s’està experimentant aquesta vivència, i ens ho mostra. Són els ulls de la impotència davant de la mort, de la rendició de la vida, de l´esperança cap al no res, de la fe última que sempre desperta, dèbil, però present. Tanmateix, Picasso també il.lustra el sentit de la nostra vida davant de la mort: que crec que és la vida mateixa que perdura. Són el llegat intel·lectual i el físic: els fills, sempre. Perquè són una part nostra que seguirà viva. Perquè són alguna cosa nostra i romandran. L´escena retrata la mort... i la vida. L´instint de supervivència enfront la mort. El fill, petit, potser encara lactant, presencia la situació pràcticament indiferent, en braços d’una altra dona, una monja, conscient del seu deure de donar aliment als orfes. La mort arriba i la vida se´n va. Quan això succeeix, el temps es fon en l´espai, desapareix i deixa de ser perceptible. Cada mà de la malalta és d'un color diferent. D'un costat, el color de la mort, del rellotge, del metge, d'allò que se'n va. I de l'altre costat, el color de la vida, del nen, de Déu, d'allò que perdurarà.
La vida és moviment, és canvi, és adaptació. Per això els artistes no són, tan sols, els que saben expressar la realitat, sinó la vida. I, encara més, els que saben retratar en una imatge, les vivències, el moviment i el canvi continu que té qualsevol capítol de la nostra vida. Com Picasso. O Bergman.
OEBD.
Acabo de llegir una entrevista a Clément Rosset, un filòsof francès bastant catastrofista, però no per això menys interessant.
