L'estatut i el jo

Hi ha moltes coses que no interessen a gaire gent. Estic segura que interessarà bastant poc l'estatut a Catalunya, l'índex de participació serà baix, els referèndums aquí tenen això. Tot i que el CIS vaticina un 55,1% de participació, jo crec que encara és massa optimista. Tant de bo m'equivoqui. El 43,7% dels enquestats creu que encara que s'aprovi, la vida a Catalunya seguirà igual. I doncs, per què votar?
A Brasil el vot és obligatori. Quan t'obliguen a votar segurament forcen vots, no estic totalment d'acord amb fer-ho, però el que està clar és que aquí, molts ens mirem el melic i no ens interessa res més que el jo.
Votar per coses que potser no ens afectaran directament és un signe de generositat. De veure el món amb ulls grans, molt oberts, de veure'ns com una col·lectivitat.
Estem en un moment de la història on l'individu té molta importància, de vegades crec que massa. Hem guanyat molt: tenim protecció individual, en oposició a llocs on només es té protecció en funció de la família, o de la posició en aquella família, o en el grup social. En el nostre entorn, i ara, tots podem sentir-nos protegits perquè tenim lleis que ens defensen a nivell particular. I això ens dóna llibertat per poder triar si volem pertànyer o no a un grup, o si simplement, volem estar sols, o bé poder triar lliurement què fem perquè, fem el que fem, les regles són clares i establertes.
Però no ens hem d'oblidar que tots som on som perquè pertanyem a un o uns grups determinats, o hi hem fet part, o els nostres pares, avis... Ser conscient d'allò col·lectiu també dóna sentit a les nostres vides.
Crec que la crisi de la política d'avui en dia està basada precisament en l'individualisme. El qui treballa en una ONG ho fa en un projecte concret, del qual segurament en veurà algun resultat; es treballa com amb un bisturí, s'aplica la solució per zones, i les millores són visibles a curt termini. En la política, les solucions són tan àmplies, abasten una zona tan gran, que pràcticament ningú, excepte els macroeconomistes o els que cerquen grans nombres, en veuen els resultats.
Per implicar una persona, avui, cal que en tregui un rendiment del seu propi esforç. Treballar "per al dimoni" (m´encanta aquesta frase feta, que dóna per entès que el dimoni no existeix), com molts creuen que es treballa en política, és un esforç que molt sovint es creu inútil. Ser generosos ho som, però això sí, hem de tenir un retorn: si més no que aquest retorn sigui una apujada immediata de l´autoestima.
Siguem generosos, a curt termini i per zones, però a més àmpliament i llarg termini també. Estem en el millor dels móns que han existit. I encara el millorarem. Això sí: cal un esforç.