Cadaqués...

Divendres és el meu aniversari.
Em sento més jove que mai!
M'han ofert, de regal, de passar el cap de setmana a Cadaqués. Un cap de setmana tranquil, amb la millor companyia que es pot tenir.
Platja, passejos, lectures, xerrades sobre cultura i política davant del mar... i sorpreses que em depararà el cap de setmana, estic oberta a tot!
Ser a prop de Salvador Dalí, el seu amic i rival derrotat Paul Eluard i Helena Diakonova en moments en què van viure tan intensament com és possible em fa recordar moltes coses que he viscut. Les coses bones, però les dolentes, també, assumint-les, fonent-me en el mar... com aquest poema d´un Paul Eluard madur, però no per això menys sensible, ni menys enamorat, que em recorda el naixement de Venus de Botticelli.Surgis

Surgis d'une seule eau
Comme une jeune fille seule
Au milieu de ses robes nues
Comme une jeune fille nue
Au milieu des mains qui la prient
Je te salue

Je brûle d'une flamme nue
Je brûle de ce qu'elle éclaire
Surgis ma jeune revenante
Dans tes bras une île inconnue
Prendra la forme de ton corps
Ma souriante

Une île et la mer diminue
L'espace n'aurait qu'un frisson
Pour nous deux un seul horizon
Crois- moi surgis cerne ma vue
Donne la vie à tous mes rêves
Ouvre les yeux.

Cultura

Ara, treballo amb temes de Cultura. Però és curiós, perquè es pot ser feliç de moltes maneres. Una, per a mi, de les més intenses és quan et pots despullar de cultura i viure intensament, lliurement, tots els instints.
No és senzill!!

El salt al buit

Avui és el primer dia de la resta de la meva vida. No sé com serà de llarga, ni què em depararà, però la mirada la tinc endavant. I als costats. Al demà. I a l´avui, també.
Avui he tancat etapes, més d'una, però és curiós que ahir mateix en vaig començar una altra de nova, molt important.
El salt al buit pot ser difícil, ho és, no ho nego. Alguns ho fan abans, d´altres després, i molts no s´atreveixen mai a fer-ho, i d´altres ni hi pensen mai. Una vida traçada des de l´inici, seguint un camí predeterminat.
Recordo, fa molts anys, que vaig picar un text de Toni Puig a l´ordinador, que es deia "Elogi del Risc". Em va deixar de pedra. Tota la vida m´havien ensenyat que risc era una paraula lletja, dolenta, que no calia fer servir mai. I el Toni Puig em va canviar la meva manera de llegir-la.
No vull desaprofitar la vida, ni els anys, ni els mesos, ni els dies, ni un segon!
I qui vulgui afegir-s'hi, benvingut, però que s'agafi fort!!

La vida oberta

Mai sabem què ens depararà la vida. No m'agrada pensar que la meva vida té un punt de naixement i un punt de destí. Potser ja estan predeterminats, no ho sé, però sigui com sigui, que trist és pensar que l'important és arribar-hi. Estic segura que hi ha moltes vides injustes, com la d'Ernest Lluch, truncades molt abans d'hora, injustament.
Com a L'Odissea, l'important no és arribar-hi, sinó com hi arribem. Penèlope només teixeix pensant en el moment que Odiseu-Ulisses arribi. I ell, simplement, viu. Viu el viatge i sí, sap que hi ha d'arribar, tots sabem que hi arribarà, però tot allò que passa són missatges, són vivències, tot allò és la vida d'Ulisses.
Sigui on sigui que hàgim d'arribar a la vida, hem d'estar oberts. Hem de viure el dia a dia, plenament, obertament, sense prejudicis... El difícil és saber a què dir sí i a què dir que no. Quan les coses estan clares, venen soles.
Saber obrir portes, no estar mai tancats a poder-les obrir... I endavant!

La vida, un puzzle

Un puzzle. Sí, en anglès, que és com molts li'n diem. La paraula trenca-closques em fa l'efecte d'una cosa lletja, trencada, i en realitat és una suma, si més no en aquest cas. El fluir de la vida és un puzzle. Hi ha peces que queden inconnexes, però a poc a poc es van component. Coses, persones, accions que a la vida semblen fils que han quedat sense lligar, sense saber perquè, alguns prenen forma i no només cusen, sinó que hi fan brodats.
Des de principis de desembre sabia que la meva vida faria un tomb. Intuïció? Segur. D'això no me'n falta, sempre hi he confiat.
I sí, vaig saber que començava la tercera part de la meva vida, el meu àngel em va fer intuir i em va donar confiança que hi hauria canvis. I ja hi som. El vaixell ja ha sortit de port. Fa 4 mesos que ja navega, no sabia ben bé cap a on, intentava dirigir-lo, era difícil, no sempre es deixava, però ara ja crec que ell i jo anem a l'una.
Demà, possiblement, més.
Bona nit.