La vida oberta

Mai sabem què ens depararà la vida. No m'agrada pensar que la meva vida té un punt de naixement i un punt de destí. Potser ja estan predeterminats, no ho sé, però sigui com sigui, que trist és pensar que l'important és arribar-hi. Estic segura que hi ha moltes vides injustes, com la d'Ernest Lluch, truncades molt abans d'hora, injustament.
Com a L'Odissea, l'important no és arribar-hi, sinó com hi arribem. Penèlope només teixeix pensant en el moment que Odiseu-Ulisses arribi. I ell, simplement, viu. Viu el viatge i sí, sap que hi ha d'arribar, tots sabem que hi arribarà, però tot allò que passa són missatges, són vivències, tot allò és la vida d'Ulisses.
Sigui on sigui que hàgim d'arribar a la vida, hem d'estar oberts. Hem de viure el dia a dia, plenament, obertament, sense prejudicis... El difícil és saber a què dir sí i a què dir que no. Quan les coses estan clares, venen soles.
Saber obrir portes, no estar mai tancats a poder-les obrir... I endavant!