El que saps i el que creus que saps...

Hi ha gent que creu que saps moltes coses.
Hi ha gent que creu que saps més del que saps.
Hi ha gent que creu que no saps res.
I tu, què creus que saps?
Moltes vegades saps més del que t´imagines...
Només cal deixar anar la intuïció i barrejar-la amb els records que han quedat per allà inconnexos, entrellaçar-los... i muntar el puzzle. Tinc la sort de conèixer uns quants especialistes: el David, el Màrius, el Toni, la Dolors, la Rosa...
Recordo un professor --potser el millor-- que vaig tenir a l'escola, Michel Cejtlin, autor de Je rêve petit bourgeois, i altres llibres sobre didàctica de la filosofia, que s'ho passava molt bé ensenyant-nos a "estirar" part del cervell (recordo exactament aquesta sensació) per fer-nos arribar a pensaments que sense aquell estirament no haurien arribat mai a configurar el puzzle.
Estic molt agraïda a Cejtlin per ensenyar-me a fer aquest treball.

Canvio de tema, però no puc evitar-ho:
Per què dos dels millors professors que he tingut mai són morts? Michel Cejtlin i Alain Vietti, professor d'història, sindicalista, sencer, "alt de color" (com diu l'autor de l'enllaç), fumador de Ducados, tocat.
Tornem a la intuïció...
De la intuïció al coneixement hi ha un pas. De vegades, ni això.
De la vida a la mort també hi ha un pas. Perquè no existeix mort si no hi ha hagut vida. I passa en un segon. Igual que del bé al mal. Un segon.