El cuento de la isla desconocida

És curiós. Acabo de llegir El cuento de la isla desconocida, de Saramago, un amic me l'ha prestat. El que és curiós és que després de llegir-lo he anat a Internet a veure què n´opinen alguns crítics...
I no sé perquè no parlen del que a mi m'ha provocat. Els crítics parlen d'un viatge interior. Que l'home és una illa. Que l'amor és el qui ho guia tot...
Jo veig molt més que això en les apenes 50 pàgines que té.
L'home no és una illa per descobrir, sinó que la vida de l'home és una illa per descobrir. El seu camí està per traçar. Les seves il·lusions, els seus projectes, tot el que l'ha de moure està per descobrir i per fer. Per dins, però també i sobretot, per fora. En les seves accions.
El simple fet de voler descobrir és el que mou l'home.
Que aquest conte barreja somni i realitat, fent que la realitat habitual en aquest cas sigui un somni, i que després l'home es troba en la realitat per poder realitzar el seu somni.
Que tenir-ho tot acaba per fer que es desmunti tot, impossible de gestionar, i el somni s'anul·la, el vaixell queda ancorat a terra.
Que cal saber aprofitar les oportunitats, i que cal aprendre a comunicar-se home-dona per poder arribar a l'amor, lliurement.
Això sí, m'agradaria que la protagonista fos una dona i el seu company un home de la neteja...