Tu ets bona, tu ets llesta, tu ets important

Suposo que dec tenir debilitat per les pel·lícules sobre tema racial del Sud dels Estats Units. Entre les meves pel·lícules preferides hi ha Matar a un Ruiseñor, no tant pel tema racial com per la visió infantil de la primera meitat de la pel·lícula, i aquesta m'ha agradat molt també. Més de dues hores i quart de pel·lícula que s'aguanta en tot moment. No he mirat el rellotge ni una sola vegada. Hi ha dos noms sens dubte fonamentals: Viola Davis i Octavia Spencer. Que no és perfecta? Ho sé. Que no és creïble del tot? També. Però és d'aquelles pel·lícules que tot passa, que el que passa et va agradant com passa, i el final és just. "Tú ets bona, tu ets llesta, tu ets important". Frases fonamentals per educar bé. Perquè els nens necessiten sentir-se estimats. Em sembla que les he de repetir més als meus fills. I em sembla que jo també me les he de repetir molt! M'ha encantat la pel·lícula.

Impressions sobre Nannerl

Ahir al vespre vaig poder veure Nannerl, finalment!

La pel·lícula la projectaven al Renoir Les Corts, en cartellera compartida amb La voz dormida. Quan vaig arribar-hi, encara es projectava l'anterior i vaig esperar una mica, cosa que em va donar temps a llegir el full que en alguns ci

nes donen sobre informació de les pel·lícules, que s'agraeixen molt. Així, vaig llegir que no només la protagonista era filla del director, sinó que també hi sortia una altra filla del director, de 13 anys. Per altra banda, em va sorprendre que el director digués que buscava una història femenina que quedés amagada, sigui la de Nannerl o la de Camille Claludel, Adèle H.... En realitat tant li feia una cosa com una altra? Està bé com a ideologia, però això demostra la primera premissa: que el que volia era trobar una pel·lícula per a lluïment de la seva filla Marie. Amb Nannerl va trobar doble benefici: les dues filles hi tenien cabuda en aquesta història i servien per a la seva tesi principal: "si fossim homes, i els nostres germans dones, la història seria a l'inrevés: nosaltres manaríem i ells estarien a l'ombra" (més o menys, si no em fallen gaire els meus records).

Sí, la història serveix per donar fonament a aquesta tesi (quantes vegades s'ha de disfressar d'home Nannerl): a les dones hi ha coses que els estan vetades i que la decisió sobre les seves pròpies vides no els pertany a elles. Elles pertanyen a altres persones, i són els qui decideixen per elles. Nannerl, en un moment, li diu a la seva mare: "qui voudrait m'épouser?". Qui es voldria casar amb ella: una noia educada per ser músic, a qui no agrada cuinar ni fer les feines de la casa...?
El director és un "home de família", com diuen els francesos: a la pel·lícula hi treballa tota la seva família: la seva dona (editora), el seu fill (primer ajudant de direcció), les seves dues filles d'actrius, i fins i tot ell mateix fa un "cameo" com a professor de música...
I no puc dir si les actrius ho fan bé o no ho fan bé perquè fan el que deia Mamet: "anar-hi, i dir-hi el text". Amb això, si la presa és bona, n'hi ha prou. I és així.El director mateix ho diu: m'agrada la "no interpretació", per fer que el text se senti. El que està clar és que això atorga una sobrietat i elegància fonamental en tots els personatges, fins i tot en la mare. Això posa més pes a sobre del director. Quan un actor interpreta molt, el director l'ha de seguir. Quan un actor recita, el director ha de posar-hi molta molta molta feina.
S'ha de destacar la posició i la destresa de l'actor David Moreau al clavecí i al violí. No en podem dir el mateix de la protagonista, però en saber-ho el director ja s'ho fa bé per dissimular-ho amb enquadraments no sempre encertats (especialment amb la mà quan agafa l'arc), es pot veure en la fotografia que il·lustra aquest bloc.
A destacar, en la història, el moment en què Wolfgang es posa malalt, en la qual sense parlar veiem que tota la família pateix (fins i tot es pot venir avall), que agafa una altra dimensió quan es tracta de Nannerl la malalta.
El paper de la mare el veig magnificat, potser en un intent per part del director de fer un homenatge a la seva pròpia dona: els acompanya tot el viatge (quan sabem que no sempre era així), i existeix una admiració i un amor de parella i de família típic dels nostres temps, més aviat dels temps del segle XX, i que en el segle XVIII seria una mica dubtós.
Per a la música han inventat peces perquè de l'obra d'Anna Maria Mozart no en queda res.
Però sí: Nannerl es mereix una pel·lícula així. Les imatges, els enquadraments, il·luminació i fotografia en general de la pel·lícula s'ho valen. L'esforç musical també. La direcció d'actors també bé; s'estableixen energies entre els actors que val la pena descobrir.