Bon dia!
Descobrir els límits propis fa que ens respectem a nosaltres mateix@s. Quan no sabem on els tenim, ens deixem abusar, sense que els altres sàpiguen que estan abusant de nosaltres perquè no viuen aquelles accions com una intromissió dins de la nostra vida.
Saber on els tenim i respectar-los és molt important per tenir una vida de satisfacció.
Diuen que ser feliç@s és estar satisfet@s amb com vivim les coses que ens rodegen. Portar una vida amb més estones d'alegria que de frustració. És limitar les frustracions al mínim indispensable, perquè sovint podem decidir quina actitud podem prendre, si ens aturem un moment a reflexionar.
La clau és aturar-se. Buidar la ment, especialment de pensaments negatius. I, un cop ens hem aturat, amb la ment clara, decidir.
Decidir si volem enfadar-nos o assumir el que ha passat i buscar solucions.
I conèixer els nostres límits. Si podem evitar tot allò que ens crea insatisfacció, tristor, respostes "automàtiques"... molt millor. Si sabem quins són els límits i podem parlar-los sobretot amb nosaltres mateix@s, podem posar-nos ferm@s per no traspassar-los, i pactar-los abans amb les persones que es relacionen amb nosaltres.
Però com conèixer els nostres límits?
Els límits només ens els podem conèixer escoltant-nos. Sent receptius als senyals que el nostre cos ens envia.
Quan veiem una persona, què sentim? Quan parlem amb ella, què sentim? Si discutim, de quins temes? Què passa quan es parla d'aquell tema i agafa una direcció x?
Escoltar-nos.
No jutjar l'altre, perquè fer-ho no ens deixarà conèixer i reconèixer les nostres reaccions, els indicadors del nostre cos: Com ens batega el cor? se'ns inflamen les galtes? Sentim tensió al pit? Notem que les pupil·les se'ns dilaten? És possible que al principi no tinguem consciència d'aquest tipus de reaccions perquè són automàtiques i les vivim com a normals, i habitualment entenem que "és l'altre" el qui ens ha fet sentir malament.
Però per sentir-nos malament, què li ha passat al nostre cos? Com ha reaccionat?
I un cop esbrinem què ha passat al nostre cos, mirem què és exactament els que ens fa reaccionar així. És el tema? És el nostre ego, que es vol posicionar davant de l'altre i "guanyar-lo" en una guerra?
Si és així? Quina guerra? Val la pena aquesta guerra? Realment cal una guerra? Es pot pactar que una vegada sigui així i l'altra sigui d'una altra manera?
Els límits estan basats en el nostre ego? Podem treballar l'ego per rebaixar-lo? Podem cedir de tant en tant i així l'altre també pot cedir de tant en tant?
Si pactem aquestes cessions, quan estiguem cedint sabrem que en XX moment l'altre cedirà i no ens sentirem tan malament.
Podrem establir els límits quan, primer de tot, haurem elevat la nostra autoestima i sapiguem que ens mereixem establir els límits i defensar no traspassar-los.
Meditar
Per a tot això i molt més, meditar és la gran eina. Seure a "no fer res" és molt important. Buidar la ment, deixar passar els pensaments que en realitat són fútils per escoltar-nos a nosaltres mateix@s, veure'ns des de fora per poder empatitzar i simpatitzar amb nosaltres mateix@s per poder acompanyar-nos a nosaltres mateix@s amb amor en aquest viatge que és la vida. A tenir una vida que ens faci estar satisfet@s.
Un bon dia més un bon dia més un bon dia, etc... fan una bona vida
 |
| Fotografia: Eva Donat |
Descobrir els límits propis fa que ens respectem a nosaltres mateix@s. Quan no sabem on els tenim, ens deixem abusar, sense que els altres sàpiguen que estan abusant de nosaltres perquè no viuen aquelles accions com una intromissió dins de la nostra vida.
Saber on els tenim i respectar-los és molt important per tenir una vida de satisfacció.
Diuen que ser feliç@s és estar satisfet@s amb com vivim les coses que ens rodegen. Portar una vida amb més estones d'alegria que de frustració. És limitar les frustracions al mínim indispensable, perquè sovint podem decidir quina actitud podem prendre, si ens aturem un moment a reflexionar.
La clau és aturar-se. Buidar la ment, especialment de pensaments negatius. I, un cop ens hem aturat, amb la ment clara, decidir.
Decidir si volem enfadar-nos o assumir el que ha passat i buscar solucions.
I conèixer els nostres límits. Si podem evitar tot allò que ens crea insatisfacció, tristor, respostes "automàtiques"... molt millor. Si sabem quins són els límits i podem parlar-los sobretot amb nosaltres mateix@s, podem posar-nos ferm@s per no traspassar-los, i pactar-los abans amb les persones que es relacionen amb nosaltres.
Però com conèixer els nostres límits?
Els límits només ens els podem conèixer escoltant-nos. Sent receptius als senyals que el nostre cos ens envia.
Quan veiem una persona, què sentim? Quan parlem amb ella, què sentim? Si discutim, de quins temes? Què passa quan es parla d'aquell tema i agafa una direcció x?
Escoltar-nos.
No jutjar l'altre, perquè fer-ho no ens deixarà conèixer i reconèixer les nostres reaccions, els indicadors del nostre cos: Com ens batega el cor? se'ns inflamen les galtes? Sentim tensió al pit? Notem que les pupil·les se'ns dilaten? És possible que al principi no tinguem consciència d'aquest tipus de reaccions perquè són automàtiques i les vivim com a normals, i habitualment entenem que "és l'altre" el qui ens ha fet sentir malament.
Però per sentir-nos malament, què li ha passat al nostre cos? Com ha reaccionat?
I un cop esbrinem què ha passat al nostre cos, mirem què és exactament els que ens fa reaccionar així. És el tema? És el nostre ego, que es vol posicionar davant de l'altre i "guanyar-lo" en una guerra?
Si és així? Quina guerra? Val la pena aquesta guerra? Realment cal una guerra? Es pot pactar que una vegada sigui així i l'altra sigui d'una altra manera?
Els límits estan basats en el nostre ego? Podem treballar l'ego per rebaixar-lo? Podem cedir de tant en tant i així l'altre també pot cedir de tant en tant?
Si pactem aquestes cessions, quan estiguem cedint sabrem que en XX moment l'altre cedirà i no ens sentirem tan malament.
Podrem establir els límits quan, primer de tot, haurem elevat la nostra autoestima i sapiguem que ens mereixem establir els límits i defensar no traspassar-los.
Meditar
Per a tot això i molt més, meditar és la gran eina. Seure a "no fer res" és molt important. Buidar la ment, deixar passar els pensaments que en realitat són fútils per escoltar-nos a nosaltres mateix@s, veure'ns des de fora per poder empatitzar i simpatitzar amb nosaltres mateix@s per poder acompanyar-nos a nosaltres mateix@s amb amor en aquest viatge que és la vida. A tenir una vida que ens faci estar satisfet@s.
Un bon dia més un bon dia més un bon dia, etc... fan una bona vida
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada