Ahir a Ioga vaig tenir unes sensacions molt bones, vaig notar que anava avançant, algun jump-through que no arribava a fer des de feia molt de temps, també en les postures de pinça arribava a mirar més enllà dels genolls... Ahir en vaig sortir molt contenta. Era la pràctica 11 des que he començat a pràctica diària de dilluns a divendres a primera hora del matí.
La veritat és que és una sensació molt gratificant veure com fa de dia, veure com els companys i companyes, cadascú al seu ritme, cadascú dins de la seva pròpia pràctica, viuen la seva sèrie, de manera igual i diferent, perquè tots fem el mateix però tots de manera desigual. Semblant a una fuga de Bach si els temps també variessin. Perquè el tempo de cadascú és el tempo de cadascú. Tots estem aprofundint cada dia més en les postures, ens mirem, ens respectem, no jutgem el que fa l'altre. Aquest aspecte m'encanta.
I ahir vaig intentar diluir l'eufòria d'haver anat una mica més enllà, intentant no donar-li massa importància, i pensant només que la pràctica va oferint els seus fruits.
Encara més tenint en compte com ha anat avui tot: les coses s'han posat al seu lloc.
Dos passos endavant i un pas i mig enrere... avui he plegat després de les postures dempeus. Ho notava, avui no toca anar més enllà!! Respecta't! I això he intentat fer. Demà em trobaré molt millor.
I això que el balanç no pot ser més que molt positiu:
Ja em trobo millor de la caiguda amb bici del dia 13 d'abril. Encara no al 100%, però l'avenç és molt significatiu.
Des de fa 3 setmanes que estic practicant cada dia, mínim 5 dies a la setmana. Ja he fet 12 sessions d'ashtanga seguides. Respectant-me, fins allà on puc, sense passar-me, i amb els consells dels professors, que sempre em diuen de no continuar més enllà del que cal.
I d'aquesta manera he passat de tenir una millora del 40% de les lesions de la caiguda a una millora del 85% més o menys. Si ho calculem en temps, podríem fer un gràfic així; es veu clarament la millora:
I el balanç més positiu de tot plegat és que sóc conscient de quan m'estic passant, i aprenc a dir prou.
I demà, més. Cada dia una mica, i així amb el temps el resultat va venint sense adonar-te'n. El que més xoca és que el resultat físic no és tan important com el d'estat d'ànim. Més control, més flexibilitat, i més força... Física i mental.
La veritat és que és una sensació molt gratificant veure com fa de dia, veure com els companys i companyes, cadascú al seu ritme, cadascú dins de la seva pròpia pràctica, viuen la seva sèrie, de manera igual i diferent, perquè tots fem el mateix però tots de manera desigual. Semblant a una fuga de Bach si els temps també variessin. Perquè el tempo de cadascú és el tempo de cadascú. Tots estem aprofundint cada dia més en les postures, ens mirem, ens respectem, no jutgem el que fa l'altre. Aquest aspecte m'encanta.
I ahir vaig intentar diluir l'eufòria d'haver anat una mica més enllà, intentant no donar-li massa importància, i pensant només que la pràctica va oferint els seus fruits.
Encara més tenint en compte com ha anat avui tot: les coses s'han posat al seu lloc.
Dos passos endavant i un pas i mig enrere... avui he plegat després de les postures dempeus. Ho notava, avui no toca anar més enllà!! Respecta't! I això he intentat fer. Demà em trobaré molt millor.
I això que el balanç no pot ser més que molt positiu:
Ja em trobo millor de la caiguda amb bici del dia 13 d'abril. Encara no al 100%, però l'avenç és molt significatiu.
Des de fa 3 setmanes que estic practicant cada dia, mínim 5 dies a la setmana. Ja he fet 12 sessions d'ashtanga seguides. Respectant-me, fins allà on puc, sense passar-me, i amb els consells dels professors, que sempre em diuen de no continuar més enllà del que cal.
I d'aquesta manera he passat de tenir una millora del 40% de les lesions de la caiguda a una millora del 85% més o menys. Si ho calculem en temps, podríem fer un gràfic així; es veu clarament la millora:
I el balanç més positiu de tot plegat és que sóc conscient de quan m'estic passant, i aprenc a dir prou.
I demà, més. Cada dia una mica, i així amb el temps el resultat va venint sense adonar-te'n. El que més xoca és que el resultat físic no és tan important com el d'estat d'ànim. Més control, més flexibilitat, i més força... Física i mental.
