Ahir vaig assistir a un diàleg entre Barbara Frittoli, Dolora Zajick i el periodista i historiador Pablo Meléndez-Haddad organitzat per Amics del Liceu.
Barbara Frittoli és la soprano que interpreta el personatge d'Adriana Lecouvreur, i Dolora Zajick és la Principessa de Bouillon.
Va ser molt interessant i curiós. La Frittoli al costat de la Zajick, tenir-les tan a prop ha estat una gran experiència. Hi ha hagut coses interessants com que la Frittoli ha dit que considera que Adriana Lecouvreur és una òpera fàcil, que només té 2 o 3 sobreaguts de certa dificultat, i que és una òpera que a ella no li agrada. Diu que a part de l’acte 4, on sí que es commou, la resta troba que té poca substància, que hi ha notes que hi faltarien. Que ella està acostumada a Mozart, per exemple, que és molt més bo. Que ella considera que el paper d’Adriana és interessant, però que hi ha òperes més bones. Ha dit clarament que es mira molt els papers que fa perquè vol durar molts anys. Que la veu amb els anys va canviant, la posició dels òrgans de la veu canvia amb l'edat, i que ella vol intentar mantenir la veu tal com la té al màxim de temps possible. En aquells moments he mirat la Zajick, a veure quina cara hi posava, i no feia cara de gaire contenta, no. Ella mateixa ha dit que té 60 anys… De tota manera la Zajick ha dit que ara no arriba als mateixos aguts, però la veu ha guanyat en els baixos.
Ha dit que ara està molt engrescada en un projecte, una nova òpera, Dolores Claiborne (heu vist la pel·lícula? Casualment jo l’havia vist dues vegades, Dolores Claiborne, intepretada per Kathy Bates com a actriu principal, la pel·lícula es basa en una novel·la de Stephen King), que li estan fent per a ella. M'encanta que hi hagi òperes que es fan per a cantants, encara avui! Com feia Verdi! Vaja, és un pensament en veu alta, perquè segur que les òperes es fan pensant en uns cantants en concret, tant per amistat com per tessitura, etc... Callo.
També ha estat curiós que hem sabut que totes dues tornaran a coincidir al Liceu d’aquí a un parell d’anys, en una mateixa producció.
I moltes més anècdotes!
M’ha sorprès que ni l’una ni l’altra han tingut ni divisme ni falsa modèstia. Saben que són bones, saben qui són, i fins on poden arribar.
Una bona lliçó!
Barbara Frittoli és la soprano que interpreta el personatge d'Adriana Lecouvreur, i Dolora Zajick és la Principessa de Bouillon.
Va ser molt interessant i curiós. La Frittoli al costat de la Zajick, tenir-les tan a prop ha estat una gran experiència. Hi ha hagut coses interessants com que la Frittoli ha dit que considera que Adriana Lecouvreur és una òpera fàcil, que només té 2 o 3 sobreaguts de certa dificultat, i que és una òpera que a ella no li agrada. Diu que a part de l’acte 4, on sí que es commou, la resta troba que té poca substància, que hi ha notes que hi faltarien. Que ella està acostumada a Mozart, per exemple, que és molt més bo. Que ella considera que el paper d’Adriana és interessant, però que hi ha òperes més bones. Ha dit clarament que es mira molt els papers que fa perquè vol durar molts anys. Que la veu amb els anys va canviant, la posició dels òrgans de la veu canvia amb l'edat, i que ella vol intentar mantenir la veu tal com la té al màxim de temps possible. En aquells moments he mirat la Zajick, a veure quina cara hi posava, i no feia cara de gaire contenta, no. Ella mateixa ha dit que té 60 anys… De tota manera la Zajick ha dit que ara no arriba als mateixos aguts, però la veu ha guanyat en els baixos.
Ha dit que ara està molt engrescada en un projecte, una nova òpera, Dolores Claiborne (heu vist la pel·lícula? Casualment jo l’havia vist dues vegades, Dolores Claiborne, intepretada per Kathy Bates com a actriu principal, la pel·lícula es basa en una novel·la de Stephen King), que li estan fent per a ella. M'encanta que hi hagi òperes que es fan per a cantants, encara avui! Com feia Verdi! Vaja, és un pensament en veu alta, perquè segur que les òperes es fan pensant en uns cantants en concret, tant per amistat com per tessitura, etc... Callo.
També ha estat curiós que hem sabut que totes dues tornaran a coincidir al Liceu d’aquí a un parell d’anys, en una mateixa producció.
I moltes més anècdotes!
M’ha sorprès que ni l’una ni l’altra han tingut ni divisme ni falsa modèstia. Saben que són bones, saben qui són, i fins on poden arribar.
Una bona lliçó!
