Día de temporal a Barcelona

Avui

molt@s ens hem mullat, hem tingut Fred i la natura ens ha regalar unes sensacions sublims. No words

Louise Hay i el senyor amb barba / Louise Hay y el señor con barba

Louise Hay, en una conferència va dir: "Em nego a pensar que Déu és un home vell de barba blanca que viu a sobre d’un núvol i que no té res millor a fer que pensar tot el dia en els meus genitals”.

Louise Hay, en una conferencia, dijo: "Me niego a pensar que Dios es un señor mayor con barba blanca que vive en una nube y que no tiene nada mejor que hacer que pensar todo el día en mis genitales"

Gran Louise Hay

Una recomanació: Human (vol1, vol 2 i vol 3)

Un documental que es pot visualitzar a Youtube lliure de drets (versions esteses que van més enllà de la pel·lícula del cine) sobre l'ésser humà, l'amor i tots els seus vessants, els diners, la rancúnia, els comportaments, els maltractaments, els sentiments, el que ens mou, la identitat humana, també la sexual i els tabús que han de superar en moltes cultures...

L'apatia d'uns pobles enfront de les malalties o de les vides miserables dels que estan lluny, o fins i tot dels que estan dormint a la teva pròpia cantonada.

Sobre les guerres... El documental exposa postura humana en la qual no hi ha postures més que les de tots els entrevistats i entrevistades, la veu dels vençuts, dels maltractats, dels botxins... experiències colpidores... Amb un gran treball de fotografia en el qual els primers plans ressalten els ulls dels entrevistats de manera que condueixen directament a l'ànima de tots ells i elles, que també és la nostra.
No ens podem quedar de braços creuats o indiferents després d'haver vist aquesta pel·lícula.
En 3 volums, el primer destaca l'amor i les relacions; en el volum 2, el gran tema és la guerra, l'homosexualitat des de molts punts de vista, la família, la malaltia i l'apropament de la mort... Emocions en primer pla.
El tercer tracta sobre la felicitat, les possessions, les drogues, les malalties, la immigració, els refugiats, la corrupció...
En definitiva, acaba fent una recerca sobre el sentit de la vida, en la qual els propis entrevistats es pregunten sobre el seu propòsit vital. Molta por a la mort, a no deixar empremta... Molt desig d'entrar en la història de la humanitat...

Totes les entrevistes són un primer pla amb fons negre, que se separen temàticament amb unes precioses imatges aèries.

En aquest enllaç es pot veure la primera part. 
Aquí la segona.
Aquí, la tercera.

Descobreix els teus límits

Bon dia!

Fotografia: Eva Donat

Descobrir els límits propis fa que ens respectem a nosaltres mateix@s. Quan no sabem on els tenim, ens deixem abusar, sense que els altres sàpiguen que estan abusant de nosaltres perquè no viuen aquelles accions com una intromissió dins de la nostra vida.
Saber on els tenim i respectar-los és molt important per tenir una vida de satisfacció.
Diuen que ser feliç@s és estar satisfet@s amb com vivim les coses que ens rodegen. Portar una vida amb més estones d'alegria que de frustració. És limitar les frustracions al mínim indispensable, perquè sovint podem decidir quina actitud podem prendre, si ens aturem un moment a reflexionar.

La clau és aturar-se. Buidar la ment, especialment de pensaments negatius. I, un cop ens hem aturat, amb la ment clara, decidir.

Decidir si volem enfadar-nos o assumir el que ha passat i buscar solucions.

I conèixer els nostres límits. Si podem evitar tot allò que ens crea insatisfacció, tristor, respostes "automàtiques"... molt millor. Si sabem quins són els límits i podem parlar-los sobretot amb nosaltres mateix@s, podem posar-nos ferm@s per no traspassar-los, i pactar-los abans amb les persones que es relacionen amb nosaltres.


Però com conèixer els nostres límits?

Els límits només ens els podem conèixer escoltant-nos. Sent receptius als senyals que el nostre cos ens envia.
Quan veiem una persona, què sentim? Quan parlem amb ella, què sentim? Si discutim, de quins temes? Què passa quan es parla d'aquell tema i agafa una direcció x?
Escoltar-nos.
No jutjar l'altre, perquè fer-ho no ens deixarà conèixer i reconèixer les nostres reaccions, els indicadors del nostre cos: Com ens batega el cor? se'ns inflamen les galtes? Sentim tensió al pit? Notem que les pupil·les se'ns dilaten? És possible que al principi no tinguem consciència d'aquest tipus de reaccions perquè són automàtiques i les vivim com a normals, i habitualment entenem que "és l'altre" el qui ens ha fet sentir malament.
Però per sentir-nos malament, què li ha passat al nostre cos? Com ha reaccionat?

I un cop esbrinem què ha passat al nostre cos, mirem què és exactament els que ens fa reaccionar així. És el tema? És el nostre ego, que es vol posicionar davant de l'altre i "guanyar-lo" en una guerra?
Si és així? Quina guerra? Val la pena aquesta guerra? Realment cal una guerra? Es pot pactar que una vegada sigui així i l'altra sigui d'una altra manera?
Els límits estan basats en el nostre ego? Podem treballar l'ego per rebaixar-lo? Podem cedir de tant en tant i així l'altre també pot cedir de tant en tant?

Si pactem aquestes cessions, quan estiguem cedint sabrem que en XX moment l'altre cedirà i no ens sentirem tan malament.

Podrem establir els límits quan, primer de tot, haurem elevat la nostra autoestima i sapiguem que ens mereixem establir els límits i defensar no traspassar-los.

Meditar

Per a tot això i molt més, meditar és la gran eina. Seure a "no fer res" és molt important. Buidar la ment, deixar passar els pensaments que en realitat són fútils per escoltar-nos a nosaltres mateix@s, veure'ns des de fora per poder empatitzar i simpatitzar amb nosaltres mateix@s per poder acompanyar-nos a nosaltres mateix@s amb amor en aquest viatge que és la vida. A tenir una vida que ens faci estar satisfet@s.

Un bon dia més un bon dia més un bon dia, etc... fan una bona vida

Alguns consells als homes per Sant Valentí

No s'hi val a dir "Jo, és que sóc més de Sant Jordi", i passar de tot. A moltes dones ens agrada celebrar-ho tot. Tot. No li diguis que com que ets més de Sant Jordi no cal ni trobar-se aquell dia, o fer veure que no existeix. Vivim en una societat en què tot compta, perquè vivim crivellats d'informacions. Cert, ens criden a consumir, massa potser. Però hi som, cada dia, rebent tot això. Ho percebem tot, i fa dies que tot són cors, regalets, cupidos ridículs... sí, són ridículs, però hi són. I n'hi ha molts.
No cal fer grans regals, ni fer un sopar amb espelmes en un gran restaurant, només una flor. Un dir: "Ja saps, que jo sóc més de Sant Jordi, però et regalo aquesta flor, i ho faig ara, a primera hora del matí". I encara millor si és la seva flor preferida. I un petó. I una abraçada. I un mirar-se als ulls dient que sí, que sou còmplices d'allò que es diu complicitat, amor. I desig, per què no.
Que tu continues pensant "a mi no em diu res Sant Valentí"? Millor. Llavors, la flor molt més sovint. Però demà, també. Perquè a moltes dones ens agrada molt, això.
Tampoc s'hi val fer el mateix per l'aniversari, per l'aniversari de la parella, o per Sant Jordi, dient que són "diades consumistes per fer gastar diners", o "l'aniversari és un dia més"... Moltes dones volem complicitat, amor, detalls... No regals cars, però sí alguna cosa que ens digui que us importem. Sovint si pot ser. I si no és sovint, com a mínim, per Sant Valentí, sí. I per Sant Jordi, també. I per l'aniversari, també...

Set coses que encara no saps sobre la comunicació

Per què des de fa uns dies no paro de rebre avisos de: 7 coses que no sé sobre... 10 coses que hauria de saber sobre... 5 coses que encara no conec de...

Suposo que és una estratègia de màrqueting en què si llegim: "7" i ens ho posen numerat, per ordre i amb paràgrafs petits, i sobretot amb fotos, ho llegiré, més que no pas un rotllo amb paràgrafs enormes, sense numerar (encara que possiblement més ben escrit i argumentat)...

Doncs apa!! Ara, quan ja llegeixo: set coses que no saps sobre.... penso en la Comunicació.

Estratègies de comunicació, que en general volen fer-me comprar una de les coses que ens colen entremig del decàleg, heptàleg o el nombre d'items que sigui.

Estratègies... poc argumentades, superficials i, la majoria, inútils. Segons el meu parer, és clar.

Al cap d'un mes de pràctica diària d'ashtanga

Una imatge de la sessió de postures

Ja fa cinc setmanes i mitja que practico diàriament ashtanga, i he notat molts beneficis:
* Tinc gairebé consolidada la rutina d'anar a practicar
* Me'n vaig a dormir abans per poder descansar
* Menjo millor sense esforç
* He recuperat moltíssim el canell, i l'espatlla va molt millor
* Estic millorant la pràctica, de mica en mica però sí!!
Sobre aquest punt és important destacar que hi ha dies que et sents fatal, que veus que no només no has avançat, sinó que allò que havies millorat està pitjor. Són aquells dies que ja ni hauries començat a practicar o ho hauries deixat a la segona salutació al sol. Però aquell esforç, aquella meditació són la base del ioga, l'objectiu final no és anar més lluny cada dia i fer figures de circ, sinó de ser-hi cada dia, i aprofundir en les asanes.
Perquè ser-hi cada dia és el que fa progressar. Meditant millor i practicant millor.
Evidentment, algunes asanes les estic intentant, altres les vaig millorant, com els Marichiasanas, que ja estic començant a fer els enganxaments de braços, cosa que no podia fer des de l'accident de bici de l'abril.

Però allà hi som: cada dia!!


He trobat aquesta imatge, que és espectacular, perquè mostra de la quantitat de postures (algunes d'elles intermèdies entre postures), i el volum que fa tota la sèrie.