Més pregons com el d'en Puyal, sisplau!

Ha estat un pregó especial i boníssim. No tant pel que diu, hi ha hagut pregoners que han fet discursos molt bons, però mai tan ben il·lustrats.
A la TV han dit que "ha estat un pregó radiofònic". Però... no haurien de ser tots així?

Ja no entro en si estic d'acord amb el contingut de les seves paraules: moltes sí, i algunes no tant, o altres gens. Però el que estic totalment d'acord és amb el llenguatge. Llenguatge radiofònic? Sí, per favor. Sempre! Tenint els mitjans que tenim avui (i des de fa moltíssims anys), per fi trobo un pregó en el qual el públic riu moltes vegades, i somriu tota l'estona. Que així és un espectacle? Que no ho seria igualment? O els pregons han de pertànyer forçosament al llenguatge avorrit, en el qual tothom mira el rellotge de reüll? Potser el ball de l'àliga no és un espectacle? El pregó també. I en Puyal ho ha deixat clar, és un espectacle, farcit d'un contingut. No un contingut obert, despullat i amb els budells a l'aire. Comprem millor els budells si són ben guarnits.
I aquest pregó ha fet que govern i oposició coincidissin, amb riures i somriures. Més pregons com el del Puyal, sisplau!

Som el que som mentre (hi) som

L'altre dia quan em vaig despertar vaig tenir una sensació estranya, com si em despertés malgrat no ho havia de fer, com si en aquest cas em "donessin una treva" (suposo que era barreja entre somni i realitat), i vaig pensar: "sort, perquè què farien els nens sense mi!".
Però vaig pensar que quan no hi siguem, tot ens serà exactament igual, i que el sentit de la responsabilitat no forma part de les coses que ja no hi són. No sé com explicar-ho.
Nosaltres podem posar les culpes de les coses a aquells que van morir o que ja no són a prop nostre, però no hi són, i en realitat se'ls enfum. Només som el que som mentre (hi) som.

Un dia més

Després d'aportar coses bones i dolentes, avui no deixa de ser un dia més que s'escorre entre les mans i deixa passar a un altre de nou. Tornarà a sortir el sol, demà, com cada dia. Per sort.

Un aniversari més

Avui és el meu aniversari. Ja en són 44, un rere l'altre, amb molta vida acumulada. En molts països del món, l'esperança de vida és molt inferior a l'edat que jo tinc avui. Visc de regal. De fet, qui no viu de regal? És un miracle ser vius, com deia Carmen Martín Gaite a Lo raro es vivir: 

 A mí no me extraña. Es que todo es muy raro, en cuanto te fijas un poco. Lo raro es vivir. Que estemos aquí sentados, que hablemos y se nos oiga, poner una frase detrás de otra sin mirar ningún libro, que no nos duela nada, que lo que bebemos entre por el camino que es y sepa cuándo tiene que torcer, que nos alimente el aire y a otros ya no, que según el antojo de las vísceras nos den ganas de hacer una cosa o la contraria y que de esas ganas dependa a lo mejor el destino, es mucho a la vez, tú, no se abarca, y lo más raro es que lo encontramos normal.

Gràcies Albert, per recordar-me que existeixo i que existeixes encara que gairebé mai em dius res; gràcies als amics i amigues del facebook (molts també de la vida real) que m'heu felicitat durant tot el dia. I l'entorn en què visc el dia a dia també em recorda que estic viva. Ser viu vol dir ser susceptible de canviar. La vida és canvi. Allò que no té vida es queda intert, quiet.
Qui dia passa, any empeny! Demà, més.

Farta...

Una professora deia que la pitjor censura és l'autocensura.
Estic farta de ser "políticament correcta"... S'ha acabat!!

Cómo aprovechar una clase de spinning para entrenar bicicleta de carretera

Avui he postejat al de "trucs", però ben bé podia haver-ho posat aquí.
Si voleu accedir-hi, aquí teniu l'enllaç: http://evastricks.blogspot.com/2011/05/como-aprovechar-una-clase-de-spinning.html

Cavalleria Rusticana i Pagliacci al Liceu. La meva visió

He tingut la sort de poder assistir a la representació de dues òperes (que d'altra banda gairebé sempre es programen juntes) de dos autors diferents. Cavalleria Rusticana (que no té res a veure amb cavalls, sinó que vol dir una cosa semblant a honor rústic), de Pietro Mascagni, i Pagliacci (Pallassos), de Ruggiero Leoncavallo. El dia que hi vaig anar, que va ser dimecres 6 d'abril, els intèrprets van ser Paoletta Marrocu com a Santuzza a Cavalleria (va estar magistral en la interpretació, tot i que en algun moment va flaquejar), José Ferrero va fer de Turiddu, va esar molt correcte, i Mamma Lucia va ser Victoria Livengood. Lola era interpretada per Claudia Schneider, embarassada bastant avançada (potser hauria hagut d'interpretar Santuzza en el seu estat i no Lola, no ho sé...) El baríton George Gagnidze és possible que tingués un dia fluix, perquè a nivell interpretatiu va estar bé, però li va faltar veu. El repartiment va estar prou bé, però jo he de destacar el cor: la polifònica de PuigReig. Van estar fantàstics.

A Pagliacci, encara va millorar la cosa. El pallasso Canio era interpretat pel tenor Piero Giuliacci, que va estar molt bé a nivell interpretatiu, de força i de color, tot i que els "arrebatos" en algunes notes, que entenc que deuen ser part de la seva empremta, no m'acabaven de fer el pes. Em va agradar molt la Nedda Olga Mykytenko, em va encantar Vittorio Vittelli fent de Pròleg i de Tonio, i em va entusiasmar Jean-Luc Ballestra que va fer un Silvio potser més atractiu i tot del que demana l'obra (encara que el vestit de sastre li anava 3 talles més gran...). Ballestra té una veu potent, amb una projecció magistral, mantenia les notes amb força sense tremolar de cap manera, la seva veu omplia l'escenari. No sé com ho faria a nivell interpretatiu, però pel que fa a la veu faria un Canio fenomenal. Aquí, el cor es va complementar amb el Cor Infantil dels Amics de la Unió de Granollers. Un 10 per al cor, també a Pagliacci.
I ens en vam anar cap a casa amb un regust de voler tornar-hi una altra vegada A veure si hi puc anar amb els nens. Els encantarà. Si són capaços de veure Anna Bolena tal com ho van fer, aquestes els encantaria.
Una recomanació: si no has anat mai a l'òpera i vols saber si t'agrada o si et pot agradar: ves a veure aquestes dues òperes. Per iniciar-se és, potser, la millor opció. Sort!

A la foto, Jean-Luc Ballestra, Silvio, amant de Nedda (en aquesta foto Angeles Blancas)