Some of someone's thoughts / Alguns pensaments d'algú... Postejats per Eva Donat
dimarts, de juny 21, 2011
dijous, de juny 02, 2011
Un aniversari més
Avui és el meu aniversari. Ja en són 44, un rere l'altre, amb molta vida acumulada. En molts països del món, l'esperança de vida és molt inferior a l'edat que jo tinc avui. Visc de regal. De fet, qui no viu de regal? És un miracle ser vius, com deia Carmen Martín Gaite a Lo raro es vivir:
Gràcies Albert, per recordar-me que existeixo i que existeixes encara que gairebé mai em dius res; gràcies als amics i amigues del facebook (molts també de la vida real) que m'heu felicitat durant tot el dia. I l'entorn en què visc el dia a dia també em recorda que estic viva. Ser viu vol dir ser susceptible de canviar. La vida és canvi. Allò que no té vida es queda intert, quiet.
Qui dia passa, any empeny! Demà, més.
A mí no me extraña. Es que todo es muy raro, en cuanto te fijas un poco. Lo raro es vivir. Que estemos aquí sentados, que hablemos y se nos oiga, poner una frase detrás de otra sin mirar ningún libro, que no nos duela nada, que lo que bebemos entre por el camino que es y sepa cuándo tiene que torcer, que nos alimente el aire y a otros ya no, que según el antojo de las vísceras nos den ganas de hacer una cosa o la contraria y que de esas ganas dependa a lo mejor el destino, es mucho a la vez, tú, no se abarca, y lo más raro es que lo encontramos normal.
Gràcies Albert, per recordar-me que existeixo i que existeixes encara que gairebé mai em dius res; gràcies als amics i amigues del facebook (molts també de la vida real) que m'heu felicitat durant tot el dia. I l'entorn en què visc el dia a dia també em recorda que estic viva. Ser viu vol dir ser susceptible de canviar. La vida és canvi. Allò que no té vida es queda intert, quiet. Qui dia passa, any empeny! Demà, més.
dilluns, de maig 30, 2011
dilluns, de maig 02, 2011
Cómo aprovechar una clase de spinning para entrenar bicicleta de carretera
Avui he postejat al de "trucs", però ben bé podia haver-ho posat aquí.
Si voleu accedir-hi, aquí teniu l'enllaç: http://evastricks.blogspot.com/2011/05/como-aprovechar-una-clase-de-spinning.html
Si voleu accedir-hi, aquí teniu l'enllaç: http://evastricks.blogspot.com/2011/05/como-aprovechar-una-clase-de-spinning.html
dissabte, d’abril 16, 2011
Cavalleria Rusticana i Pagliacci al Liceu. La meva visió
I ens en vam anar cap a casa amb un regust de voler tornar-hi una altra vegada A veure si hi puc anar amb els nens. Els encantarà. Si són capaços de veure Anna Bolena tal com ho van fer, aquestes els encantaria.
Una recomanació: si no has anat mai a l'òpera i vols saber si t'agrada o si et pot agradar: ves a veure aquestes dues òperes. Per iniciar-se és, potser, la millor opció. Sort!
A la foto, Jean-Luc Ballestra, Silvio, amant de Nedda (en aquesta foto Angeles Blancas)
Etiquetas:
cavalleria rusticana,
jean-luc ballestra,
Liceu,
opera,
pagliacci,
paoletta marrocu
dimecres, d’abril 13, 2011
No! Sí!
L'ésser humà és un animal social. Necessitem d'altres per construir el nostre entorn, els nostres paràmetres mentals, els nostres prejudicis, la nostra manera de ser. Des de ben petits, els éssers humans ens sentim bé quan ens diuen "molt bé" i no ens agrada quan ens diuen "molt malament".
Quan creixem, ens anem modelant, i ens modelen, d'aquí la importància fonamental de l'educació. I continuem canviant fins a la nostra mort, però durant el procés vital arriba un moment en què, de manera serena, ja no estem disposats o disposades a voler agradar a tothom, i aprenem a dir "que no". "No. S'ha acabat". Amb tranquil·litat i serenor, sense enfadar-nos.
I sí, SÍ! A allò que sí que volem. I dedicar les forces a allò que volem i/o a allò que ens convé. Per experiència, coneixem que el temps és una cosa finita, que el dia té només 24 hores,i el volem aprofitar per dedicar-lo a allò que ens convé, ens interessa, o simplement que hem de fer perquè toca.
Ahir vaig llegir un tatuatge que una noia portava en el braç: "La vida no és per comprendre-la, és per viure-la."
Quan algú diu "molt malament", si nosaltres estem convençuts que hem fet el que havíem de fer, hem de poder relativitzar i no dedicar-hi estona a intentar entendre l'altre ni veure per on hem fallat. En lloc de posar-nos tristos, podem pensar que potser és que és l'altre qui s'equivoca... I cadascú segueix el seu camí. Respectar que el camí de l'altre és diferent del teu és molt important.
"No", a allò que no volem. I "sí", a allò que sí que volem, i llençar-nos-hi de cap!!
Quan creixem, ens anem modelant, i ens modelen, d'aquí la importància fonamental de l'educació. I continuem canviant fins a la nostra mort, però durant el procés vital arriba un moment en què, de manera serena, ja no estem disposats o disposades a voler agradar a tothom, i aprenem a dir "que no". "No. S'ha acabat". Amb tranquil·litat i serenor, sense enfadar-nos.I sí, SÍ! A allò que sí que volem. I dedicar les forces a allò que volem i/o a allò que ens convé. Per experiència, coneixem que el temps és una cosa finita, que el dia té només 24 hores,i el volem aprofitar per dedicar-lo a allò que ens convé, ens interessa, o simplement que hem de fer perquè toca.
Ahir vaig llegir un tatuatge que una noia portava en el braç: "La vida no és per comprendre-la, és per viure-la."
Quan algú diu "molt malament", si nosaltres estem convençuts que hem fet el que havíem de fer, hem de poder relativitzar i no dedicar-hi estona a intentar entendre l'altre ni veure per on hem fallat. En lloc de posar-nos tristos, podem pensar que potser és que és l'altre qui s'equivoca... I cadascú segueix el seu camí. Respectar que el camí de l'altre és diferent del teu és molt important.
"No", a allò que no volem. I "sí", a allò que sí que volem, i llençar-nos-hi de cap!!
dimarts, d’abril 12, 2011
Mary Poppins, una mujer de rompe y rasga
Hay historias que pasan sin pena ni gloria, y hay historias que, revisitadas, miradas con unos nuevos ojos, cambian mucho. Y una de estas es la famosa película Mary Poppins. Hay obras que llegan a ser clásicas porque son revolucionarias para su época, y hay clásicos que lo son más conforme van pasando los años, y van confirmando las conclusiones a las que vamos llegando poco a poco. Mary Poppins puede dejar de ser una excentricidad para convertirse en un clásico. Mary Poppins, antes de ser una película de la factoría Disney, empezó siendo en 1934 un libro de la escritora australiana Pamela Lyndon Travers, que firmaba (como tantas otras escritoras) con sus iniciales a causa de su condición femenina.
En este filme del año 1964 podemos identificar varias tramas y personajes. Primero, los dos protagonistas, niño y niña –primera dosis de igualdad--, que, según mi interpretación, son un solo personaje: la infancia. Esta infancia que representan el niño y la niña tiene ganas de jugar, de pasárselo bien y de ser eso: un niño y una niña. Quizás demasiado edulcorados, demasiado repeinados, teñidos... (Se trata de Disney. Hoy la factoría Disney sigue fabricando personajes edulcorados como en High School Musical, en eso no hemos avanzado mucho, más bien al revés)...
Por otro lado tenemos a la madre (hey, apuntáoslo: es una sufragista). Como sufragista es una mujer que dedica mucho de su tiempo a una misión que a estas alturas ya entendemos como fundamental, porque gracias a las sufragistas (y a muchas otras mujeres que siguieron su trabajo) hoy podemos escribir, por ejemplo, en una revista digital para mujeres periodistas. Esa señora no ha nacido sólo para dedicarse a la crianza, sino que es una persona que valora tanto su trabajo como para cambiar la sociedad que le ha tocado vivir. Por otro lado, está más bien entrada en kilos y no parece importarle mucho.
Y tenemos, también, al padre. Un personaje-caricatura del típico (o del tópico) “padre de familia inglés”: meticuloso, puntual, hombre que dirige, que manda, el “cabeza de familia” que tiene derecho a que le sirvan... Y tiene sus rituales diarios fijados como entrar a casa exactamente a la misma hora, dejar el sombrero exactamente en el mismo lugar, y cuando suena el reloj en punto ya levanta la taza porque a aquella hora le sirven el té... Pero, pobre, es un hombre que se encuentra descolocado, como muchos de los hombres de hoy. Si nos ponemos en el imaginario del año 64 y todavía más en el del 34, este señor se encuentra solo en un nuevo sistema; sin referentes: su mujer no está nunca en casa, sólo hay sirvientas que cobran para obedecer (y aun tiene suerte porque puede costeárselas): el papel de hombre potente se le ha deshecho en la mano como si fuera papel mojado. ¿Él manda? ¿Sobre quién? ¿Quién le hace caso? ¿Su mujer? No está. ¿Sus hijos? Están “desmadrados”... Pero la lanza a su favor que hay que romper es que él respeta la ocupación de su mujer, aunque no sabe lo que les pasa. Creo que éste es un personaje clave. Muchos hombres, hoy todavía, no saben cómo tienen que actuar, cómo tienen que reaccionar ante las nuevas posturas que tomamos las mujeres. Ni nosotras tampoco sabemos cómo tratarlos a ellos porque lejos de ser un problema, para ellos la nueva situación tendría que ser una liberación: más libertad porque, ¡tener que estar siempre en un lugar de gran tensión y de poder les tenía que dejar agotados! Si el señor en cuestión pudiera relajarse, podría vivir más relajado y feliz.
Y ¿qué decir de Mary Poppins y de Bert? Mary Poppins es la niñera ideal, llena de sorpresas, hace magia constantemente, es una creadora, una artista... y es amiga del más grande de los artistas: Bert el pintor y deshollinador. Ella es la antiprincesa: tiene muy buena relación con Bert pero no busca casarse con nadie; ella es totalmente libre (se va de la obra volando tal como ha apareció). Bert demuestra que el arte es la única salvación para la monotonía y para la falta de ilusión que no llevan a ninguna parte, y por eso hay que pintar (¡crear!) y limpiar bien las chimeneas: hay que quitar todo aquel hollín negro que las atasca y dejar que el fuego de la ilusión queme y suba hacia el cielo sin ninguna traba. Bert también tiene amigos deshollinadores que bailan a las mil maravillas, porque todos los deshollinadores son artistas.
Pero la historia no se acaba sólo así: es una historia de superación, porque, en el fondo, quien tiene un problema, y grave, es el padre de la familia y nadie más. El padre sufrirá en primera persona una catarsis cuando, al final de la película, aprenderá a valorar que dos peniques no sólo sirven para ahorrarlos, sino para hacer feliz la mujer que da de comer a las palomas (símbolo de la creatividad de otra mujer artista), ella alimenta a las palomas para que puedan volar... Porque... ¿hacer volar la imaginación es malo? Crear es bueno, como también lo es enmendar. Al final de la obra el padre arregla una cometa, símbolo del juego y de la creación voladora, y también de que es posible disfrutar con un nuevo tipo de familia, superando y asumiendo la nueva situación.
Así, Mary Poppins es una perla diferente de otros cuentos que reproducían y reforzaban los tópicos de la mujer sometida que tenía por único objetivo buscar marido, como decía nuestra compañera Xènia Fortea en uno de los últimos números de Dones Digital. ¡Vale la pena volver a verla con ojos del 2010!
(Este artículo lo publiqué en la revista Dones Digital de la Associació de Dones Periodistes de Catalunya)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
