Infiltrats

Feia molt de temps que no anava a veure cap thriller. Cada vegada m'agraden més. Per passar l'estona i concentrar-me en alguna cosa que no siguin problemes.
Vaig veure Infiltrados, de Martin Scorsese. Ta bé. Recorda alguna cosa de les magistrals Sospechosos Habituales, de Reservoir Dogs...

Molt més bona però més antiga és Donnie Brasco, amb uns magistrals Al Pacino i Johnny Depp; val la pena veure-la.
A Infiltrados, molta sang, morts sobtades, ensurts, suspens... i guió tramat. No cal buscar-hi res més, si no és comparar els actors Leonardo di Caprio i Matt Damon. Davant del sentiment i el treball de di Caprio està la mirada buida de Damon, creient-se nen bonic. Si els papers haguessin estat invertits, o sigui un actor per un altre m'hauria quedat amb l'altre. Sens dubte.
I també per veure, un cop més, Jack Nicholson en un gran paper. Reconec que és un bon actor, tot i que em sol produir una certa urticària... Però en papers com aquest, podem dir que ho broda.

Mamá

Ahir em vaig descobrir al llit plorant i cridant-te. Fluixet. Molt fluixet. Des de dins. Com una nena petita. Però a qui ja no se li permet plorar; i menys encara cridar la seva mare.
Com m'agradaria compartir amb tu tantes coses. Il·lusions, decepcions, esperances, desitjos, alegries, també tristors. Consultar-te els meus dubtes...
Hi ha hagut molts moments a la vida que t'he trobat a faltar. El "bac" al Liceu Francès. La primera feina. El casament. El primer embaràs. El primer part. El segon embaràs. El segon part. El tercer embaràs. El tercer part. La vida amb els nens. Sortir al camp, a la muntanya, al mar. Pintar. Cantar. El decliu del govern de Felípez, l'ascensió de Zapatero, tot el procés de Maragall, el nou alcalde, la nova feina, la meva separació, el piano adormit que es desperta...
M'has fet independent. Des de ben petita. Abans que te n'anessis per sempre.
Quan te'n vas anar jo estava preparada per perdre't, de fet ja no em sap greu dir que ho desitjava, perquè hi eres i no hi eres. A nosaltres no ens havia quedat més remei que tirar sols, des de feia temps.
Sempre imitant-te. Una gran dona. Com totes les dones de la família. Fortes, dures, sàvies, íntegres. Emprenedores. Un repte. Un repte molt fort. Un llistó molt alt.
Parlaré molt als nens de tu. Vull que hi siguis encara que no hi siguis. I en tu es reflectiran totes les grans dones de la família. I en mi, també. Ho vull. Ho desitjo.
Gràcies, Mamá, per ser-hi. Encara que no hi siguis.
Foto: Mare immigrant, de la fotògrafa Dorothea Lang.Nipomo, California, 1936.

21 grams, un segon...

En un posting anterior parlava que del bé al mal hi ha un segon.
Conscientment o inconscientment.
Un segon pot canviar el rumb de tota una vida.
Un desengany pot portar a fer bogeries.
Un segon.
De la vida a la mort, un segon, aquí no s'hi pot fer res.
Però per la resta... voluntat.

La seguretat

La seguretat no existeix.
Existeix la confiança.
Com que cada dia surt el sol, quan es pon confiem que demà també sortirà.
Qui ens garanteix que demà tornarà a sortir? Sempre ha estat així. I l'home, com la majoria d'éssers vius del nostre planeta, ens hem construit tota la vida al voltant d'aquest fenòmen. Confiança que serà de dia perquè sortirà el sol, confiança que plourà algun dia i regarà les plantes i l´aigua s´emportarà la brutícia. I construim cases amb teulada perquè sabem que ens farà falta. Confiem en les coses bàsiques, i això és el que ens dóna seguretat.
Construir, sí, confiar, també.
Construir pensant en el futur però sense oblidar l'avui.
És més important ser feliç avui que creure que podem tenir seguretat. Només el temps ens va donant la il·lusó de la seguretat, perquè no existeix.
Aquí, una de les fotos del meu cosí Xavier

Obra d'art col·lectiva

Al Tibidabo hi ha una zona on molta gent hi penja les seves polseres després de sortir del parc d'atraccions. Amb poc vent que hi bufi, es fa com una catifa, un mar que es belluga... Quantes mans han tocat tot allò, quantes vivències i adrenalina hi ha en cadascuna d'aquestes polseres! 

El cuento de la isla desconocida

És curiós. Acabo de llegir El cuento de la isla desconocida, de Saramago, un amic me l'ha prestat. El que és curiós és que després de llegir-lo he anat a Internet a veure què n´opinen alguns crítics...
I no sé perquè no parlen del que a mi m'ha provocat. Els crítics parlen d'un viatge interior. Que l'home és una illa. Que l'amor és el qui ho guia tot...
Jo veig molt més que això en les apenes 50 pàgines que té.
L'home no és una illa per descobrir, sinó que la vida de l'home és una illa per descobrir. El seu camí està per traçar. Les seves il·lusions, els seus projectes, tot el que l'ha de moure està per descobrir i per fer. Per dins, però també i sobretot, per fora. En les seves accions.
El simple fet de voler descobrir és el que mou l'home.
Que aquest conte barreja somni i realitat, fent que la realitat habitual en aquest cas sigui un somni, i que després l'home es troba en la realitat per poder realitzar el seu somni.
Que tenir-ho tot acaba per fer que es desmunti tot, impossible de gestionar, i el somni s'anul·la, el vaixell queda ancorat a terra.
Que cal saber aprofitar les oportunitats, i que cal aprendre a comunicar-se home-dona per poder arribar a l'amor, lliurement.
Això sí, m'agradaria que la protagonista fos una dona i el seu company un home de la neteja...

Coses que fan llàstima, de debò

Hi ha coses que podrien fer riure, però que fan molta llàstima...

Atraca un banco y huye en bicicleta con un botín de 40 euros en monedas

S. M. - Sabadell

EL PAÍS - 09-09-2006

Luis L. G., de 41 años y vecino de Granollers, irrumpió en una sucursal bancaria de la calle de Riera de Canovelles (Vallès Oriental), el pasado miércoles hacia las 9.40 horas y, tras amenazar a los trabajadores con una navaja, consiguió un botín de 40 euros en monedas. Huyó en bicicleta, con las monedas en los bolsillos, y 20 minutos después fue detenido por los Mossos d'Esquadra. El juez lo ha puesto en libertad con los cargos de robo con intimidación.

Luis salió de prisión el pasado 4 de agosto, tras cumplir 20 años y, en cuatro semanas, ya ha sido detenido dos veces por robo. Tiene 39 antecedentes, 11 de ellos por robo con violencia.

El miércoles, en la entidad bancaria, intentó, sin éxito, taparse el rostro con una media. Muy nervioso ante los intentos frustrados de ocultar su identidad, según la policía autonómica, se puso "violento y sacó un objeto que escondía en el bolsillo". Enseñó una navaja a los trabajadores y, ante las amenazas, éstos le dieron una caja con monedas. Con los 40 euros obtenidos, el detenido cogió la bicicleta e intentó huir. La persecución duró muy poco. Los agentes le alcanzaron y, tras un registro, hallaron un par de medias de lycra, una navaja y un montón de monedas por los bolsillos del detenido.