Després d'aquesta vida

Heu estat mai a Salardú (Vall d'Aran)?
La Vall d´Aran és un dels llocs més bonics que he vist mai. Salardú no és el poble més bonic que he vist mai, però en canvi sí que hi he vist un dels cementiris més bonic del món. Si n´hi ha d´iguals, segur que no més meravellosos i encisadors. Darrere la seva església hi ha el cementiri, que al contrari dels que veiem en moltes pel.lícules, no és trist, ni fa por.
Allà hi enterren la gent a sota terra... i de cada tomba en surten moltes plantes i flors.
Vull que m´enterrin com als morts de Salardú, a terra, perquè després d´aquesta vida continui vivint en les plantes, en els cucs que després es menjaran els ocells, voli pels aires i sigui viva, en milers de partícules que ara existeixen unides i que viuran desperdigades per tot el món. Què és l´esperit sant, si no és això?
Sisplau, no en un nínxol, i que no em cremin! I si m´han de cremar, que com a mínim sigui en un forn on hi coguin fang per fer olles!

Vull fer-me gran

Vull fer-me gran, vull créixer, vull disminuir, vull viure.
Els aniversaris solen ser dates difícils per a molta gent, a mi m'agrada fer-me gran. M'agrada cada arruga nova que trobo, vol dir que he viscut un dia més. Un dia més de vida, amb tot allò que comporta: riures, plors, sentiments, aire, sol, pluja, colors, sons: música i sorolls. I silencis.
I quan vagi de baixa, voldré continuar vivint, fent-me gran, des de l'experiència veuré les coses amb més calma, potser amb més distància, però sense allunyar-me'n, de ben a prop. Hi aniré de baixa en alguns aspectes, em faré més petita, però continuaré creixent, per dins... Vull viure!!

Bon Nadal!

Un nou Nadal. Com els altres. Diferent.
Un any més grans, més experiències, solem fer balanç durant el Nadal. A la taula no sempre hi seuen els mateixos, n'hi ha que falten i n'hi ha que hi arriben nous. Noves experiències, que anem acumulant any rere any. I d'això es tracta: de sumar. De compartir.
Bon Nadal!!

(La planta és el Christmas Bush, l'arbust de Nadal, ceratopetalum gummiferum, una planta que hi ha a Austràlia... allà és estiu!)

Festa amb senglar...

Ahir a la tarda l'Eloi va celebrar el seu aniversari amb uns amics de l'escola als jardins del parc de Sentmenat.
Tot anava molt bé. Vam jugar, vam riure, vam menjar. Quan va ser l'hora del pastís, que era força gran, als nens no els quedava gaire gana, així que en va sobrar bastant.
Els nens jugaven al bosc i alguns pares vam anar a fer un tallat al bar del parc.
De sobte vam veure com un senglar va acostar-se a la zona del menjar, tot tranquil ell, i se'ns va menjar el que quedava de pastís! I nosaltres no vam poder fer res més que mirar-lo com ho feia... qui s'atrevia a treure-li?

Més sobre la llibertat

Aquesta tarda he rebut un sms d'un amic, que és a París, de viatge de noces. Ha hagut d'esperar-se 10 anys per casar-se, perquè la llei, fins ara, no li havia permès. En aquest sms em deia que m'havia enviat un mms al correu de la feina, que acabo d'obrir, i m'hi envia una fotografia. No la penjo aquí perquè no m'ha donat el seu permís, segur que alguns sabeu de qui es tracta. He vist que a París hi ha boira, i que fa fred, però se'ls veu molt contents!
És un bon amic. Ell ha esperat 10 anys per poder tenir la llibertat de casar-se amb qui ha volgut, amb qui s'ha estimat durant tota aquesta etapa de la vida. Com deia en aquell posting, la llibertat és poder decidir.
Curiosament avui he rebut una postal de nadal de la UGT en què citen a Manuel Azaña: La libertad no hace hombres y mujeres más felices, sino que les hace hombres y mujeres. Ser lliure és poder decidir d'emmanillar-se, o de deslliurar-se'n, o de triar l'equip amb qui vols treballar, o decidir no formar-ne cap...

Les excursions

Moltes vegades ens oblidem de fer excursions, i de tot el que s'hi aprèn: les formes i els noms de les plantes, dels animals, dels pics... i sobretot la convivència.
Sortir d'excursió, amb motxilla i "lo puesto" vull dir, és molt bo. Aprenem que no ens calen aquelles coses que creiem tan imprescindibles: un cotxe gran (amb el tren també hi arribem molt bé!), un restaurant (amb entrepans, carmanyoles i cantimplores també podem fer), a caminar, a respirar, a cantar, a escoltar els ocells, que canvien els seus sons segons les estacions...
Si de cop tinguessim menys diners, què perdríem? Tot depèn de la il·lusió amb què es facin les coses.

Per molts anys!

Avui hem anat a Barà, hi celebràvem uns quants aniversaris. L'Eloi, 7 anys. El Lluís Monsó, 67.
L'Eloi ja està fet un homenet, va creixent. Recordo quan va néixer a Sant Joan de Déu, quina alegria, però també quin mal dia! Com moltes coses a la vida, venen alegries juntament amb penes. Després de 14 hores parint, un cop va néixer no me'l van deixar tocar fins que van passar 10 hores! I jo demanava als metges "com està el meu fill?" i plorava en un quiròfan, on em van deixar tota aquella estona des que em van cosir la panxa fins que em van pujar a l'habitació, perquè no hi havia llits.
Després, va ser tot un aprenentatge, ens vam començar a conèixer, va ser difícil i dur, i encara ho és de vegades. I també és meravellós. Ja sap llegir, fa algunes multiplicacions, parlo amb ell de la vida i fins i tot de la mort, m'encanten les seves preguntes. L'Eloi és molt meu, tot i que sé que no és meu. És seu. Ell sap moltes coses que m'ensenya perquè és ell. És així.
L'estimo.