Tu volies...

"Tu volies algú que lluiti per tu... Doncs jo lluito per tu."

No tinc paraules. Gràcies.

Treballem plegats en positiu!

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/govern-xifra-9375-milions-deslleialtat-estat-2750829?utm_source=newsletter&utm_medium=email&utm_campaign=elPeriodico-ed07h
Cada dia, els uns tiren els trastos als altres. "Mai és culpa meva, és culpa del de davant. És culpa de l'altre".
La Generalitat rebrà 1700 milions menys de l'Estat
L'Ajuntament rebrà menys diners de la Generalitat
I nosaltres, menys serveis
I tot per què? Perquè paguem menys entre tots? Perquè hi ha menys feina? Perquè els sous són més baixos i no es paguen tants impostos? Perquè es redueix el consum i en conseqüència hi ha menys impostos directes i indirectes dels propis productes com dels venedors?
Sigui com sigui, en lloc d'enfadar-nos tots plegats amb el veí de davant per semblar que ens quedem nets, per què no intentem treballar junts per fer les coses possibles?
Tot per salvar un partit o un altre? Trenquem aquesta dinàmica, sisplau. Perquè així queda la política desprestigiada i, ho sento, es tiren pedres a sobre dels mateixos quan critiquen els altres.
Sisplau, treballem plegats en positiu. Segur que la societat ho agrairà!

I les dones de l'hoquei?

Avui, per feina estic buscant informacions sobre l'hoquei, i quan busco al Wikipedia, veig que hi parla de la història només del'hoquei masculí!!
Estava buscant informació per posar en un escrit, i buscava els resultats femenins, perquè recordo uns grans resultats als jocs de Barcelona.
Realment, és així. Les dones de l'hoquei, al 1992 van ser unes grans protagonistes.
Però per què, com a paraula "hoquei", només se'n parla del masculí?

I les dones?
Aiss....

Mobilitat quieta

Avui ha estat un dia mogut, com sol ser habitual. Avui, feina de la casa, com molts dissabtes, però avui una mica més; venien unes amigues a dinar.
I han marxat. I m'he trobat amb música de fons de Krishna Das, surfejant per internet, pel Facebook, veient la vida que fan els companys, amb ells però sense ells. Sola. Molt sola.
Avui, aquest apunt va per l'Albert, que sap que penso molt en ell, que sé que troba a faltar llegir-me, que la seva mobilitat és sovint més quieta que la meva davant de l'ordinador, que per a ell és una finestra de tafaneig que sé que no li agrada, però que sovint és l'única opció. Com ara la meva.
Demà nedarem en aquest mar. Exactament en el tros de mar que es veu. Serem molts. Hi ha grans expectatives. Els companys es preparen per solcar l'aigua amb la força dels seus braços, moguts per una causa solidària però sobretot per la voluntat de sentir-se vius i de compartir estones, riures i establir jerarquies per, en la propera prova natatòria, establir-les de nou i, si pot ser, variar-les.
Avui el mar a Badalona, a aquesta hora de la tarda, està mogut, gràcies Popy per deixar-me aquesta foto per il·lustrar la mobilitat quieta, ser testimonis que alguna cosa es belluga des de la immobilitat.

Amb aquesta pluja...

tindrem una primavera meravellosa!!
Bona tarda!!

Somnis

És curiós, aquests dies me'n recordo de molts somnis.
L'altre dia somiava amb l'exseleccionadora de sincro, Anna Tarrés. Jo estava al seu costat, li deia coses, li brindava la meva amistat, i ella no em feia cas, feia el que ella ja tenia programat , com si no em conegués...
I l'altre, amb l'Onurb, de ioga. Se m'acostava amb aquell somriure de nen petit que té quan se sent bé. Em deia coses des d'aquella actitud, em feia treure l'instint maternal. Ens donàvem la mà, i tots dos posàvem fre a una relació més íntima. Ves quina cosa!! Jajajaaaaa

La fusta podrida d'un naufragi...

Naufragis, de Turner

“Visc agafat a la fusta podrida d´un naufragi; no puc remar cap a una destinació. Estic a mercè de qualsevol cop de vent pensant en tu, pensant per què no podia haver anat d´una altra manera, pensant en les mil oportunitats que vaig perdre d´estimar-te més tendrament” (Jo confesso. Jaume Cabré)

Sí, si ens posem dela banda de l'altre ésser estimat... Què fer?

Està clar que a l'altra persona li sabrà greu, però per què no va anar d'una altra manera, aprofitant una d'aquestes mil oportunitats?

L'altra persona plora. Sap el que ell pensa, sap que a l'altre li sap greu. 

A tots dos els sap greu. Una oportunitat? Quantes n'hi ha hagut?

I tots dos ploren.