No! Sí!

L'ésser humà és un animal social. Necessitem d'altres per construir el nostre entorn, els nostres paràmetres mentals, els nostres prejudicis, la nostra manera de ser. Des de ben petits, els éssers humans ens sentim bé quan ens diuen "molt bé" i no ens agrada quan ens diuen "molt malament".
Quan creixem, ens anem modelant, i ens modelen, d'aquí la importància fonamental de l'educació. I continuem canviant fins a la nostra mort, però durant el procés vital arriba un moment en què, de manera serena, ja no estem disposats o disposades a voler agradar a tothom, i aprenem a dir "que no". "No. S'ha acabat". Amb tranquil·litat i serenor, sense enfadar-nos.
I sí, SÍ! A allò que sí que volem. I dedicar les forces a allò que volem i/o a allò que ens convé. Per experiència, coneixem que el temps és una cosa finita, que el dia té només 24 hores,i el volem aprofitar per dedicar-lo a allò que ens convé, ens interessa, o simplement que hem de fer perquè toca.
Ahir vaig llegir un tatuatge que una noia portava en el braç: "La vida no és per comprendre-la, és per viure-la."
Quan algú diu "molt malament", si nosaltres estem convençuts que hem fet el que havíem de fer, hem de poder relativitzar i no dedicar-hi estona a intentar entendre l'altre ni veure per on hem fallat. En lloc de posar-nos tristos, podem pensar que potser és que és l'altre qui s'equivoca... I cadascú segueix el seu camí. Respectar que el camí de l'altre és diferent del teu és molt important.
"No", a allò que no volem. I "sí", a allò que sí que volem, i llençar-nos-hi de cap!! 

Mary Poppins, una mujer de rompe y rasga

Hay historias que pasan sin pena ni gloria, y hay historias que, revisitadas, miradas con unos nuevos ojos, cambian mucho. Y una de estas es la famosa película Mary Poppins. Hay obras que llegan a ser clásicas porque son revolucionarias para su época, y hay clásicos que lo son más conforme van pasando los años, y van confirmando las conclusiones a las que vamos llegando poco a poco. Mary Poppins puede dejar de ser una excentricidad para convertirse en un clásico. Mary Poppins, antes de ser una película de la factoría Disney, empezó siendo en 1934 un libro de la escritora australiana Pamela Lyndon Travers, que firmaba (como tantas otras escritoras) con sus iniciales a causa de su condición femenina.

En este filme del año 1964 podemos identificar varias tramas y personajes. Primero, los dos protagonistas, niño y niña –primera dosis de igualdad--, que, según mi interpretación, son un solo personaje: la infancia. Esta infancia que representan el niño y la niña tiene ganas de jugar, de pasárselo bien y de ser eso: un niño y una niña. Quizás demasiado edulcorados, demasiado repeinados, teñidos... (Se trata de Disney. Hoy la factoría Disney sigue fabricando personajes edulcorados como en High School Musical, en eso no hemos avanzado mucho, más bien al revés)...

Por otro lado tenemos a la madre (hey, apuntáoslo: es una sufragista). Como sufragista es una mujer que dedica mucho de su tiempo a una misión que a estas alturas ya entendemos como fundamental, porque gracias a las sufragistas (y a muchas otras mujeres que siguieron su trabajo) hoy podemos escribir, por ejemplo, en una revista digital para mujeres periodistas. Esa señora no ha nacido sólo para dedicarse a la crianza, sino que es una persona que valora tanto su trabajo como para cambiar la sociedad que le ha tocado vivir. Por otro lado, está más bien entrada en kilos y no parece importarle mucho.

Y tenemos, también, al padre. Un personaje-caricatura del típico (o del tópico) “padre de familia inglés”: meticuloso, puntual, hombre que dirige, que manda, el “cabeza de familia” que tiene derecho a que le sirvan... Y tiene sus rituales diarios fijados como entrar a casa exactamente a la misma hora, dejar el sombrero exactamente en el mismo lugar, y cuando suena el reloj en punto ya levanta la taza porque a aquella hora le sirven el té... Pero, pobre, es un hombre que se encuentra descolocado, como muchos de los hombres de hoy. Si nos ponemos en el imaginario del año 64 y todavía más en el del 34, este señor se encuentra solo en un nuevo sistema; sin referentes: su mujer no está nunca en casa, sólo hay sirvientas que cobran para obedecer (y aun tiene suerte porque puede costeárselas): el papel de hombre potente se le ha deshecho en la mano como si fuera papel mojado. ¿Él manda? ¿Sobre quién? ¿Quién le hace caso? ¿Su mujer? No está. ¿Sus hijos? Están “desmadrados”... Pero la lanza a su favor que hay que romper es que él respeta la ocupación de su mujer, aunque no sabe lo que les pasa. Creo que éste es un personaje clave. Muchos hombres, hoy todavía, no saben cómo tienen que actuar, cómo tienen que reaccionar ante las nuevas posturas que tomamos las mujeres. Ni nosotras tampoco sabemos cómo tratarlos a ellos porque lejos de ser un problema, para ellos la nueva situación tendría que ser una liberación: más libertad porque, ¡tener que estar siempre en un lugar de gran tensión y de poder les tenía que dejar agotados! Si el señor en cuestión pudiera relajarse, podría vivir más relajado y feliz.

Y ¿qué decir de Mary Poppins y de Bert? Mary Poppins es la niñera ideal, llena de sorpresas, hace magia constantemente, es una creadora, una artista... y es amiga del más grande de los artistas: Bert el pintor y deshollinador. Ella es la antiprincesa: tiene muy buena relación con Bert pero no busca casarse con nadie; ella es totalmente libre (se va de la obra volando tal como ha apareció). Bert demuestra que el arte es la única salvación para la monotonía y para la falta de ilusión que no llevan a ninguna parte, y por eso hay que pintar (¡crear!) y limpiar bien las chimeneas: hay que quitar todo aquel hollín negro que las atasca y dejar que el fuego de la ilusión queme y suba hacia el cielo sin ninguna traba. Bert también tiene amigos deshollinadores que bailan a las mil maravillas, porque todos los deshollinadores son artistas.

Pero la historia no se acaba sólo así: es una historia de superación, porque, en el fondo, quien tiene un problema, y grave, es el padre de la familia y nadie más. El padre sufrirá en primera persona una catarsis cuando, al final de la película, aprenderá a valorar que dos peniques no sólo sirven para ahorrarlos, sino para hacer feliz la mujer que da de comer a las palomas (símbolo de la creatividad de otra mujer artista), ella alimenta a las palomas para que puedan volar... Porque... ¿hacer volar la imaginación es malo? Crear es bueno, como también lo es enmendar. Al final de la obra el padre arregla una cometa, símbolo del juego y de la creación voladora, y también de que es posible disfrutar con un nuevo tipo de familia, superando y asumiendo la nueva situación.

Así, Mary Poppins es una perla diferente de otros cuentos que reproducían y reforzaban los tópicos de la mujer sometida que tenía por único objetivo buscar marido, como decía nuestra compañera Xènia Fortea en uno de los últimos números de Dones Digital. ¡Vale la pena volver a verla con ojos del 2010!

(Este artículo lo publiqué en la revista Dones Digital de la Associació de Dones Periodistes de Catalunya)

El noi del somriure

Avui a l'hora de dinar he anat a nedar al Barceloneta. Ha estat un entrenament una mica estrany.
Estava tot ple, com a mínim 3 persones a cada carrer.
M'he posat en un carrer on hi havia noies que semblava que nedarien al meu ritme, perquè depèn del club on vas, has de vigilar perquè els qui neden, poden nedar molt i molt bé, i no has de molestar. 
Una d'elles nedava super bé, i l'altra... tota l'estona pel mig! Fent peus i nedant pel centre de la piscina, aturant-se a la paret, allà just on has de fer el viratge... uf. 
Aquesta noia  m'ha dit que intentés nedar pel mateix cantó totes les vegades. I així hem quedat, però després ha vingut un altre noi, amb una olor de desodorant que tirava enrere. Ja érem 4, i toma, aquí, allà, cops, aturades....i jo intentant fer les 4 sèries de 400 que em tocaven avui després dels 500 locomotor i dels 200 peus de crol. La noia ha marxat sense que jo me n'adonés, i ha vingut gent nova. Jo anava a la meva i m'he trobat donant-me cops amb tothom. I jo intentant fer les sèries de 400 al més a prop dels 8 minuts possible. 
Després em quedo sola al carril amb un noi amb manoples, que nedava força més ràpid que la noia d'abans, hehe, i se'm queda mirant. Li dic que sí, que podem tornar a pactar d'anar per la dreta, que de fet és el que a mi m'agrada. Pactant i a la vegada intentant anar a ritme en aquesta 3a. sèrie. He perdut un temps que no vegis, Sergi, no facis cas del temps en aquesta , eh! 
Un cop pactem això a corre-cuita perquè jo volia continuar amb la sèrie, em diu el noi: "tu treballaves al CNKallipolis, no?" Hahaha, quina gràcia, penso, algú que se'n recorda de mi i em reconeix... bon senyal, no?
Quan acaba la sèrie, en els 30 segons de descans, em diu: sóc en "---" (no dic el seu nom perquè no li he preguntat si volia sortir al meu bloc), i es treu les ulleres de piscina. 
L'he reconegut a l'instant, un somriure magnífic, que no havia tornat a veure mai de la vida. Havia canviat lleugerament, ara era calb, i més gran. El temps passa per a tots... Després dels 8 minuts i escaig de la quarta sèrie hem estat una estona xerrant, intercanviant informació de les nostres vides després d'uns 17 anys si fa no fa... uf.

M'ha fet ilu.  Al final m'ha dit: "Sempre ens quedarà nedar"!

(he buscat al Google una foto per posar-la, però cap foto s'acostava ni de bon tros al somriure de "---")

Sobre els "amics" del Facebook

Vaig decidir fa temps no afegir com a "amics" a coses o llocs que no fossin persones de debò perquè ja no dono l'abast. Segons el facebook només poden ser "persones amb amics" persones de debò. Es pot crear una pàgina que administreu vosaltres mateixos i aquí podeu penjar-hi moltes coses, fins i tot podeu tenir més de 5.000 amics, que és el màxim que permet el facebook.

El joc de l'òpera

El Ximo ha publicat el concurs del mes de març. És sobre el Barber de Sevilla, ha posat 9 versions de Largo al Factotum. Totes elles diferents, estils diferents, barítons diferents... M'ho estic passant molt bé escoltant-les totes, apuntant quines diferències trobo a cadascuna d'elles... Ara només em falta llegir la partitura, perquè amb tantes versions em fa dubtar com anava realment la partitura original. Així sabré a què ballen... QUE DIVER!!

Any de reptes aconseguits!

Aquest any és l'any que estic girant la truita de moltes coses. No és ben bé el 2011, sinó entre el 2010 i 2011. He fet triatlons (cosa que no hauria ni imaginat un any enrere), estic competint --i federada-- en natació, he fet la Copa Nadal --dia de Nadal, travessa al port nedant sense neoprè--, he fet la meva primera mitja marató després de 15 anys a Sitges, i aquest cap de setmana he aconseguit el repte més gran de tots: anar a Montserrat caminant. Quan va néixer el meu primer fill, al cap d'uns mesos, van organitzar una sortida a Montserrat caminant, que volia fer però que va ser molt complicada en aquells moments. I em vaig prometre que un dia ho faria. I aquest cap de setmana ha estat possible.

Ahir vaig sortir cap a les 12, després d'un munt de preparatius (sobretot mentals) durant tot el matí. Finalment sí que em vaig decidir, calçant-me la roba d'entrenament: tallavents, tres samarretes --dues a la motxilla--, malles d'hivern, vambes de córrer, una gorra, ulleres, roba interior, raspall de dents i protecció solar. Diners per  a la tornada, i el mòbil.

Fins a Martorell tot va anar rodat. A partir de Martorell el sol començava a caure i vaig decidir que quan arribés a Olesa de Montserrat buscaria un hostal per dormir. Quan vaig arribar a Olesa vaig preguntar a una senyora on hi havia algun lloc per dormir i em va dir que no n'hi havia cap. Com podia ser? Cap lloc per dormir a un lloc de pelegrinatge? Vaig entrar en un forn i em van confirmar que no coneixien cap lloc per dormir, i em van donar el telèfon de la policia local. Vaig trucar i em van ratificar que res de res, que havia d'anar a Abrera (que era tornar enrere) o anar a Monistrol. Ja era negra nit.

Vaig mirar amb el GPS quants kms faltaven per a Monistrol, i en faltaven 10. Vaig calcular que en una mica més d'un parell d'hores hauria arribat, tot i que ja els meus peus començaven a dir-me que ja n'hi havia prou. Però no em podia quedar a Olesa, cap lloc per dormir... I cap a Monistrol que hi faltava gent. 

Negra nit. Per la carretera. Amb la llanterna a la mà per anar avisant als cotxes que hi havia algú allà. I en general em veien. El pitjor va ser passar el pont de la Puda, perquè els cotxes passen a molta velocitat. Però jo a la meva, esperant que arribés aviat Monistrol. Es va fer llarg. Cap a les 9 del vespre vaig veure una masia-restaurant i vaig preguntar si hi havia algun lloc per dormir, i em van dir que a Monistrol, jeje...

Doncs cap a Monistrol. A les 21.15 arribava a Monistrol, una senyora em va indicar on era l'hostal Guilleumes on segur que hi hauria habitacions. La pujadeta final se'm va fer dura, però ho vaig aconseguir!

Quan vaig arribar a l'hostal vaig veure que feien sopars, i vaig dir que també volia sopar. El noi em va dir que primer m'ensenyaria  l'habitació i em va dir que ja soparia després, però quan se'n va anar el noi i em vaig quedar a l'habitació ja no podia més. Em vaig estirar al llit, vaig parlar amb el meu marit, i em vaig quedar a l'habitació. Gelada de fred, tiritant, però contenta perquè ho havia aconseguit. Tenia els peus adolorits. Em vaig treure els mitjons. Butllofes a la planta del peu dret, a sota del dit segon... i trossos ben encetats. Em vaig ficar al llit, i fins la 1.45, hora en què em desperto i poso a carregar el mòbil, em rento les dents, em canvio i em poso al llit de nou. Res de sopar, ja, vaig pensar.

I aquest matí, com en un sospir, esmorzar, motxilla i camí amunt. 1h 18 des de l'hostal fins al Monestir. Pràcticament ni me n'he adonat, que ja era allà. S'erigia majestuós i m'he emocionat, m'he trobat llàgrimes als ulls per haver aconseguit el que tenia pendent des de feia més de 12 anys. Ja tenia el monestir al sac!!

He entrat a la basílica, he vist la cua que hi havia per veure la moreneta, he segut en els bancs de l'església, i cap a Barcelona! Cremallera, lectura, ferrocarrils, lectura, metro i a casa!!

Un altre repte al sac! No sé quants me'n queden, de vegades penso que potser estic complint-los tots per alguna raó... 

I aquesta tarda, Don Pasquale al centre parroquial de Sarrià, amb els nens, tot un luxe!

 

De fet, em sap greu no haver anat a la mitja de Granollers, però aquest cap de setmana havia d'anar així...

Mi madrina Carmen

Uno de los puntales de mi vida es mi madrina Carmen. Que cumplas muchísimos más!!
Te quiero!! :-)