Ja fa un any que vaig deixar de fumar, amb la incorporació dels inevitables kgs de més.
I ja va sent hora de tornar a la vida i al cos amb què em sento còmoda.
Després d'haver fet la Cursa de Bombers el passat 18 d'abril, el següent mini objectiu és fer la Cursa per la Diagonal...
O sigui...
Estic intentant posar-me les piles i engegar la màquina...
Divendres: 2 classes de spinning
Dissabte: 1,14h corent amb l'Hèctor. De Sarrià al Km 0 de la Ctra de les Aigües, i vam baixar per Can Caralleu. No vull ni saber el ritme, ni quants Kms. Es tracta d'anar fent...
Diumenge: 1.30h Ashtanga (super necessari per l'equilibri emocional, físic i per a cobrir la part d'estiraments).
Avui: 45 minuts. De Sarrià a Cervantes passant per Av. Pedralbes de baixada...
Some of someone's thoughts / Alguns pensaments d'algú... Postejats per Eva Donat
dilluns, de maig 03, 2010
dilluns, de març 22, 2010
El fenomen "Isasaweis"

L'altre dia, mirant youtube per curiositat, una cosa et porta a l'altra, i vaig arribar a un vídeo que deia "sushi de andar por casa", i encuriosida, el vaig mirar. Encara recordava el dia que vaig fer "sushi" amb els nens, que de sushi només tenia l'arròs i el peix.
I anar mirant el canal de la noia que feia els postings, el vaig trobar interessant.
Era una noia que enregistra els seus propis vídeos sobre cuina i maquillatge i potingues diverses, però... que carai! Tot molt útil! I, el millor de tot, està fet amb molt bona fe.
Isabel, o Isasaweis, té el seu canal a youtube i a facebook.
Vaig entrar al facebook i vaig veure que tenia 194 amics. Vaig dir-me, a veure si vol ser "amiga meva". I sí, al cap d'un minut ja estava agregada com a amiga seva. Fins i tot m'havia respost a un missatge privat amb molt de carinyo. Al dia següent, jo era un dels seus 259 amics del Facebook.
Aquest matí tenia 435 amics. Ara mateix en té 492. Suposo que el fenomen Isasaweis l'he enganxat just quan estava començant. Ara em pregunto com acabarà. Es farà famosa? L'entrevistaran a la tele? Li demanaran consells a "Saber vivir"?
Estic contenta de ser amiga d'Isasaweis, per què no?
Va bé tenir amigues que donin solucions! (no sempre és així)
dissabte, de desembre 19, 2009
Chindasvinto i Sisebuto
Encara molta gent busquem saber qui és l'autor(a) d'aquesta obra que ens va fer disfrutar tant de temps durant la nostra infància, quan els nostres pares ens la recitaven amb tota l'entonació i gestos...
Una passada!
A cuatro leguas de Pinto
y a treinta de Marmolejo,
existe un castillo viejo
que edificó Chindasvinto.
Lo habitaba un gran señor,
algo feudal y algo bruto;
se llamaba Sisebuto
su esposa, doña Leonor,
y Cunegunda, su hermana,
y su madre, Berenguela,
y una prima de su abuela
que atendía por Mariana,
y su cuñado, Vitelio,
y Cleopatra era su tía,
y su nieta, Rosalía,
y su hijo mayor, Rogelio.
Era una noche de invierno,
noche cruda y tenebrosa,
noche sombría, espantosa,
noche atroz, noche de infierno,
noche fría, noche helada,
noche triste, noche oscura,
noche llena de amargura,
noche infausta, noche airada.
En un gótico salón
dormitaba Sisebuto,
y un lebrel seco y enjuto
roncaba en el portalón.
Con quejido lastimero
el viento fuera silbaba,
e imponente se escuchaba
el fragor del aguacero.
Cabalgando en un corcel
de color verde botella,
raudo como una centella
llega al castillo un doncel.
Empapada trae la ropa
por efecto de las aguas,
¡como no lleva paraguas
viene el pobre hecho una sopa!
Salta el foso, llega al muro,
la poterna está cerrada.
- ¡Me ha dado mico mi amada!
-exclama-, ¡vaya un apuro!
De pronto algo que resbala
siente sobre su cabeza;
extiende el brazo y tropieza
con la cuerda de una escala.
- ¡Ah!... -dice con fiero acento.
- ¡Ah!.. -vuelve a decir gozoso.
- ¡Ah!.. -repite venturoso.
- ¡Ah!.. -otra vez, y así, hasta ciento.
Trepa que trepa que trepa,
sube que sube que sube,
en brazos cae de un querube,
la hija del conde,... ¡la Pepa !
En lujoso camarín
introduce a su adorado,
y al notar que está mojado
lo seca bien con serrín.
- Lisardo... mi bien, mi anhelo,
único ser al que adoro,
el de los cabellos de oro,
el de la nariz de cielo,
¿qué sientes, di, dueño mío?,
¿no sientes nada a mi lado?,
¿qué sientes, Lisardo amado?
Y él responde: - Siento frío.
- ¿Frío has dicho? Eso me espanta.
¿Frío has dicho? eso me inquieta.
No llevarás camiseta
¿verdad?... pues toma esta manta.
- Y ahora hablemos del cariño
que nuestras almas disloca.
Yo te amo como una loca.
- Yo te adoro como un niño.
- Mi pasión raya en locura,
- La mía es un arrebato.
- Si no me quieres, me mato.
- Si me olvidas, me hago cura.
- ¿Cura tú?, ¡Por Dios bendito!
No repitas esas frases,
¡en jamás de los jamases!
¡Pues estaría bonito!
Hija soy de Sisebuto
desde mi más tierna infancia,
y aunque es mucha mi arrogancia,
y aunque es mi padre muy bruto,
y aunque temo sus furores,
y aunque sé a lo que me expongo,
huyamos... vamos al Congo
a ocultar nuestros amores.
- Bien dicho, bien has hablado,
huyamos aunque se enojen,
y si algún día nos cogen,
¡que nos quiten lo bailado!
En esto, un ronco ladrido
retumba potente y fiero.
- ¿Oyes? -dice el caballero-,
es el perro que me ha olido.
Se abre una puerta excusada
y, cual terrible huracán,
entra un hombre..., luego un can...,
luego nadie..., luego nada...
- ¡Hija infame! -ruge el conde.
¿Qué haces con este señor?
¿Dónde has dejado mi honor?
¿Dónde?, ¿dónde?, ¿dónde?, ¿dónde?
Y tú, cobarde villano,
antipático, marrano!
y a treinta de Marmolejo,
existe un castillo viejo
que edificó Chindasvinto.
Lo habitaba un gran señor,
algo feudal y algo bruto;
se llamaba Sisebuto
su esposa, doña Leonor,
y Cunegunda, su hermana,
y su madre, Berenguela,
y una prima de su abuela
que atendía por Mariana,
y su cuñado, Vitelio,
y Cleopatra era su tía,
y su nieta, Rosalía,
y su hijo mayor, Rogelio.
Era una noche de invierno,
noche cruda y tenebrosa,
noche sombría, espantosa,
noche atroz, noche de infierno,
noche fría, noche helada,
noche triste, noche oscura,
noche llena de amargura,
noche infausta, noche airada.
En un gótico salón
dormitaba Sisebuto,
y un lebrel seco y enjuto
roncaba en el portalón.
Con quejido lastimero
el viento fuera silbaba,
e imponente se escuchaba
el fragor del aguacero.
Cabalgando en un corcel
de color verde botella,
raudo como una centella
llega al castillo un doncel.
Empapada trae la ropa
por efecto de las aguas,
¡como no lleva paraguas
viene el pobre hecho una sopa!
Salta el foso, llega al muro,
la poterna está cerrada.
- ¡Me ha dado mico mi amada!
-exclama-, ¡vaya un apuro!
De pronto algo que resbala
siente sobre su cabeza;
extiende el brazo y tropieza
con la cuerda de una escala.
- ¡Ah!... -dice con fiero acento.
- ¡Ah!.. -vuelve a decir gozoso.
- ¡Ah!.. -repite venturoso.
- ¡Ah!.. -otra vez, y así, hasta ciento.
Trepa que trepa que trepa,
sube que sube que sube,
en brazos cae de un querube,
la hija del conde,... ¡
En lujoso camarín
introduce a su adorado,
y al notar que está mojado
lo seca bien con serrín.
- Lisardo... mi bien, mi anhelo,
único ser al que adoro,
el de los cabellos de oro,
el de la nariz de cielo,
¿qué sientes, di, dueño mío?,
¿no sientes nada a mi lado?,
¿qué sientes, Lisardo amado?
Y él responde: - Siento frío.
- ¿Frío has dicho? Eso me espanta.
¿Frío has dicho? eso me inquieta.
No llevarás camiseta
¿verdad?... pues toma esta manta.
- Y ahora hablemos del cariño
que nuestras almas disloca.
Yo te amo como una loca.
- Yo te adoro como un niño.
- Mi pasión raya en locura,
- La mía es un arrebato.
- Si no me quieres, me mato.
- Si me olvidas, me hago cura.
- ¿Cura tú?, ¡Por Dios bendito!
No repitas esas frases,
¡en jamás de los jamases!
¡Pues estaría bonito!
Hija soy de Sisebuto
desde mi más tierna infancia,
y aunque es mucha mi arrogancia,
y aunque es mi padre muy bruto,
y aunque temo sus furores,
y aunque sé a lo que me expongo,
huyamos... vamos al Congo
a ocultar nuestros amores.
- Bien dicho, bien has hablado,
huyamos aunque se enojen,
y si algún día nos cogen,
¡que nos quiten lo bailado!
En esto, un ronco ladrido
retumba potente y fiero.
- ¿Oyes? -dice el caballero-,
es el perro que me ha olido.
Se abre una puerta excusada
y, cual terrible huracán,
entra un hombre..., luego un can...,
luego nadie..., luego nada...
- ¡Hija infame! -ruge el conde.
¿Qué haces con este señor?
¿Dónde has dejado mi honor?
¿Dónde?, ¿dónde?, ¿dónde?, ¿dónde?
Y tú, cobarde villano,
antipático, marrano!
repara cómo señalo tu cara
con los dedos de mi mano.
Después, sacando un puñal,
de un solo golpe certero
le enterró el cortante acero
junto a la espina dorsal.
El joven, naturalmente,
se murió como un conejo.
Ella frunció el entrecejo
y enloqueció de repente.
También quedó el conde loco
de resultas del espanto.
El perro... no llegó a tanto,
pero le faltó muy poco.
Desde aquel día de horror
nada se volvió a saber
del conde, de su mujer,
la llamada Leonor,
de Cunegunda su hermana,
de su madre Berenguela,
de la prima de su abuela
que atendía por Mariana,
de su cuñado Vitelio,
de Cleopatra su tía,
de su nieta Rosalía
ni de su chico Rogelio.
Y aquí acaba la leyenda
verídica, interesante,
romántica, fulminante,
estremecedora, horrenda,
que de aquel castillo viejo
entenebrece el recinto,
a cuatro leguas de Pinto
y a treinta de Marmolejo.
con los dedos de mi mano.
Después, sacando un puñal,
de un solo golpe certero
le enterró el cortante acero
junto a la espina dorsal.
El joven, naturalmente,
se murió como un conejo.
Ella frunció el entrecejo
y enloqueció de repente.
También quedó el conde loco
de resultas del espanto.
El perro... no llegó a tanto,
pero le faltó muy poco.
Desde aquel día de horror
nada se volvió a saber
del conde, de su mujer,
la llamada Leonor,
de Cunegunda su hermana,
de su madre Berenguela,
de la prima de su abuela
que atendía por Mariana,
de su cuñado Vitelio,
de Cleopatra su tía,
de su nieta Rosalía
ni de su chico Rogelio.
Y aquí acaba la leyenda
verídica, interesante,
romántica, fulminante,
estremecedora, horrenda,
que de aquel castillo viejo
entenebrece el recinto,
a cuatro leguas de Pinto
y a treinta de Marmolejo.
diumenge, de setembre 20, 2009
Nova experiència de retrobament
Avui he tingut una nova experiència de retrobament. Aquest masterclass de Yoga amb Twee Merrigan a Barcelona. Un privilegi. Primer hem passejat amb bicicleta, i després 2 hores de ioga en un parc de Barcelona. Realment, un privilegi. La vida està feta de petits grans moments. Com aquest d'avui. Twee Merrigan té una abundància d'energia que val la pena compartir.
dimecres, d’octubre 22, 2008
Cidade de Deus
Una de les millors pel·lícules que he vist darrerament. Després de la notícia de Mèxic, això passa a molts llocs. Vivim en el millor dels mons possibles, però hi ha molts mons que estan en aquest, i des del nostre, massa sovint en fem la vista grossa.Des de com està feta, les imatges, el ritme, el so, fins a el que explica i de quina manera, aquesta és una obra mestra que poques superen. És un cant a l'amistat, a la supervivència, a la responsabilitat, a la vida, amb tot el que té de bo i de dolent, sobre l'etern i l'efímer (més aviat sobre l'efímer que sobre l'etern). Ciudad de dios. Dura. Duríssima. Totalment recomanable.
divendres, de febrer 29, 2008
Frase del dia...
Avui he llegit una frase interessant...
You don't have to be faster than the bear, you just have to be faster than the slowest guy running from the bear.
Aquí queda!
You don't have to be faster than the bear, you just have to be faster than the slowest guy running from the bear.
Aquí queda!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
