Els rostres de Nicaragua

Ara sí que tinc la foto del Juan Carlos Romero. N'hi havia moltes, i ell em va demanar quina volia per publicar al blog. Li vaig contestar: Ja ho saps, la del "nen a la feina"...
I aquí la teniu.
S'explica per si sola.
El ser humà té recursos immensos. Moltes vegades ho hauríem de recordar. I oblidar-nos de nosaltres mateixos, i de les futeses que ens fan infeliços aquí, en un món on ho tenim TOT. I ells tenen moltes coses que nosaltres no tenim. La puresa de l'ànima.
El més important d'aquesta i totes les fotos que exposa el Juan Carlos al Museu Etnològic fins al 4 de juny és la vivència. El testimoni. Juan Carlos ha viscut això, i ens ho demostra. I ens en fa partícips.
M'encantaria haver-hi anat amb ell. I no només per ser-ne testimoni. Encara que ser-ne testimoni és MOLT.
Moltes gràcies, Juan Carlos.
I aquesta última, un regal que ens fa.

Un poema de Gioconda Belli

Ahir vaig anar a l'exposició de fotografia d'un antic company de facultat, Juan Carlos Romero, anomenada Els rostres de Nicaragua. Ell m'ha dit que m'enviarà una fotografia per email, i de seguida que la tingui faré un altre posting sobre l'expo. De moment, només un poema de Gioconda Belli que arrodoneix l’exposició.

Uno no escoge

Uno no escoge el país donde nace;
pero ama el país donde ha nacido.

Uno no escoge el tiempo para venir al mundo;
pero debe dejar huella de su tiempo.

Nadie puede evadir su responsabilidad.

Nadie puede taparse los ojos, los oidos,
enmudecer y cortarse las manos.

Todos tenemos un deber de amor que cumplir,.
una historia que nacer
una meta que alcanzar.

No escogimos el momento para venir al mundo:
Ahora podemos hacer el mundo
en que nacerá y crecerá
la semilla que trajimos con nosotros.

Segons la Wikipedia, (copio literalment) Gioconda Belli (1948- )comenzó a escribir poesía, siendo premiada por sus poemas en 1970. Se opuso a la dictadura del general Somoza. Esto le valió el exilio a México y Costa Rica. Fue durante años refugiada política. El régimen de Somoza la había condenado a prisión. Desde 1970 fue militante revolucionaria. Organizacíon clandestina y perseguida cuyo objeto era la eliminación del régimen de Somoza. Tras su final ocupó cargos en el nuevo gobierno revolucionario. Destaca como autora de poesía y de novela. Primero con obras poéticas como Linea de Fuego, Truenos y Arco Iris y De la costilla de Eva. Más tarde en 1988 publicó una exitosa novela titulada La mujer habitada.

Decepció

Només té dret a decebre's el qui ha cregut en alguna cosa, en una cosa que li ha fallat. I la decepció és directament proporcional al grau d'il·lusió dipositat. Però només si es creu en alguna cosa, si es tenen il·lusions, es pot estar viu.
Les decepcions ens marquen la vida, ens indiquen el camí que no hem de seguir, el solc per on hem d'anar caminant, sense desviar-nos gaire, sense insistir-hi més, és que allò "no convé". Així trobem nova llum en el camí correcte, perquè noves il·lusions (poques) ens vagin decebent, però moltes d'altres tirin endavant.
La millor solució, davant la decepció, és això, mirar cap a una altra banda. Construir el camí. Que l'ull continua sent verd. Que la vida continua. Que les llàgrimes lubrifiquen per continuar dient-nos que estem vius. I que el camí és llarg i tortuós, i mai sabem del cert cap a on va.

Almodovar, remake de si mateix...

Volver
con la frente marchita
las nieves del tiempo
platearon mi sien

Aquest tros de la cançó de Gardel és el leitmotiv de la darrera pel·lícula d'Almódovar. Volver? Doncs sí, perquè torna amb moltes, moltíssimes coses de Qué he hecho yo para mercer esto i altres pel·lícules del començament de la seva carrera cinematogràfica. L'Almodóvar torna, més vell, amb cabells blancs a les temples... a un indret molt semblant, però amb molta tècnica, uns personatges molt menys estrambòtics (no per això menys complexos), una qualitat d'imatge immillorable...
Les actrius, en general estupendes, els homes tots dolents (pobres homes, Almodóvar té un problema amb ells, segur) ... És la seva manera d'entendre la vida. I la mort.
És una pel·lícula recomanable, tot i que dedueixo que no aporta res de nou.

La paciència

Una bona virtut... Que cal treballar. Per fruir dels viatges en vaixell, per anar per la vida...
Aquí les definicions segons el diccionari de l'Enciclopèdia i el de la RAE. M'apunto als "bollus" de la RAE!!

paciència
	[s. XII; del ll. patientia, íd.]
	f 1 1 Virtut o qualitat del qui sap suportar sense pertorbació de l'ànim els infortunis, les ofenses i els treballs. Armar-se de paciència. Perdre la paciència. Tenir paciència. Prendre's alguna cosa amb paciència.
		2 Qualitat del qui suporta amb calma l'espera d'una cosa que triga, la durada d'un treball.
	2 Virtut cristiana oposada a la ira.
	pa_ci_èn_ci_a.

paciencia.
	(Del lat. patientĭa).
	1. f. Capacidad de padecer o soportar algo sin alterarse.
	2. f. Capacidad para hacer cosas pesadas o minuciosas.
	3. f. Facultad de saber esperar cuando algo se desea mucho.
	4. f. Lentitud para hacer algo.
	5. f. Resalte inferior del asiento de una silla de coro, de modo que, levantado aquel, pueda servir de apoyo a quien está de pie.
	6. f. Bollo redondo y muy pequeño hecho con harina, huevo, almendra y azúcar y cocido en el horno.
	7. f. Tolerancia o consentimiento en mengua del honor.

El vaixell i el temps

A mi m'encanta la idea del vaixell. L'avió és molt funcional: ràpid, còmode... Per exemple, a Mallorca són vint minuts exactes de vol!! Per tant, si no has de portar maleta, es pot fer servir com un pont aeri, és com fer Barcelona - Girona.

Però el vaixell és "la fi del món". T´adones ben bé que te´n vas a "un altre país", que te´n vas lluny. T´adones que és una illa "de veritat". T´adones que les distàncies "costen", que és un "viatge". I això és molt important.
Justament avui en dia, que pràcticament tot és "possible", instantani", "digital", "fictici", palpar una cosa de veritat encara té més valor. Ara pots parlar, treballar, relacionar-te, enamorar-te... amb persones de qualsevol lloc del món, en la distància.

I, alhora, encara pots anar a Mallorca en tota una nit de vaixell, a poc a poc, acostant-te a l´illa a mesura que surt el sol, de matinada.

Hi ha coses que perduren...

Hi ha poques coses que durin tan de temps com una Vespa. Aquests senyors que surten a la foto han canviat, ha canviat la manera com les dones pugen amb moto, i ves a saber si aquests de la foto encara són vius...
Però la Vespa encara dura.
Vull que moltes coses a la vida siguin com una Vespa. Una Vespa, amb poc manteniment però adequat, és fidel, dura, forta, però el millor de tot és que tot i aquestes característiques que la fan perdurable, el que permet és viatjar, somiar, canviar, descobrir llocs...
Vull ser una Vespa i envoltar-me de Vespes!!!